Jubilada, Rosa Mari Sorribes comparteix el seu temps entre la casa de Lavelanet (Arieja) i un pis a la Massana. Aquest dijous ha rebut un merescut homenatge al Centre de Congressos d'Andorra la Vella amb la projecció de la pel·lícula 'La perversa caricia de Satán'. Ha passat de buscar notícies a ser-ne la protagonista en els diversos mitjans de comunicació. La seva vida és molt intensa.
“Menys rotondes i menys xorrades i més cultura”
Una xerrada amb Hèctor Mas ha estat el primer plat fort -més enllà de les abraçades i els retrobaments amb alguns coneguts a la sala gran del Centre de Congressos- de l’homenatge a Rosa Mari Sorribes. La periodista, comunicadora, ha repassat alguns elements de la seva trajectòria, sobretot encarada, en aquesta ocasió (la faceta periodística ja li ha estat molt reconeguda, ha dit Mas), a la seva faceta cinematogràfica com a col·laboradora del seu marit, Jordi Gigó. Sorribes ha explicat que encara conserva alguns guions que “qui sap si s’acabaran convertint en alguna novel·la”. La comunicadora ha repassat la seva passió i la del seu marit per la feina. Pel cine. I que moltes vegades feien un munt de coses sense guanyar ni un duro. Per devoció. Rosa Mari ha assegurat que “Andorra és un gran plató” i després d’afirmar que els joves són el present i el futur els ha exigit bona feina. “Teniu l’obligació de fer les coses bé.” I ho ha dit, especialment, pels mitjans tècnics actuals comparats amb aquells de què va disposar Gigó. I abans de recordar que gairebé cada dia veu un mínim de dues pel·lícules ha estat més exigent encara amb les institucions que amb els joves. “No entenc molts cops què fan”, ha dit en relació amb les administracions. I ha estat encara més contundent després: “Menys rotondes i menys xorrades i més cultura.”
Sempre he tingut un dubte, has nascut a Albesa o a Balaguer?
Soc de Balaguer. Abans les mares anaven a parir a casa de les seves mares. Jo vaig néixer a Albesa però perquè el poble de la meva mare però sempre he estat a Balaguer.
Nascuda l'any 1947 pot ser sinònim d'una infància dura en plena postguerra.
El meu pare va morir quan tenia quatre anys i era republicà i roig. Ens faltava molta cosa però mai l'amor i els llibres. M'havien aturat pel carrer dient: "tu ets la filla del Sorribes!". Ho vaig passar molt malament perquè Balaguer va ser un poble amb molts represaliats i hi havia gent molt dolenta que per diners traïen a l'altra gent. Tot plegat era molt bèstia, molt. No t'ho perdis, anava a les monges i al cinema Condal que era de l'Acció Catòlica i el porter era el meu oncle, em deixava passar. Aleshores, el dilluns, cada dilluns, de tornada a l'escola ja em posava de cara a la paret perquè estudiava en un col·legi de monges i ens feien posar de cara a la paret. I a més, als tres anys vaig entrar a les monges carmelites. Als 7 o 8 em vaig començar a empipar perquè el dissabte al matí que anaven a escola erem dues a la classe que no pagàvem i sempre deien: la Sorribes i la Pereda que no paguen, que es quedin el dissabte al migdia a escombrar la classe i a netejar la pissarra. Era molt dur per mi. Vaig demanar a la meva mare el canvi d'escola i encara va ser pitjor. Vaig anar a l'escuela nacional José Antonio Primo de Rivera i ja t'ho pots imaginar. Vaig haver de cantar el 'Cara al sol' i altres himnes com el 'Trumfa España' (riu). Ja m'entens
“A tot arreu on he anat he portat sort”
Arribes a Andorra el 1968.
Exacte. Em vaig casar el 2 d'agost del 1968 a Escaldes-Engordany amb el Jordi.
El teu marit era un avançat a la seva època.
Era un visionari. Ens vam conèixer perquè ell va venir a Balaguer. Imagina't un xicot estranger [Jordi Gigó havia nascut a Casablanca (Marroc] venint a presentar una pel·lícula al cine club, doncs no vegis tu. I allà ens vam conèixer. Jo tenia 18 anys. No vam festejar. Un dia vam dir que ens volíem casar. Ja saps que en aquella època arribàvem al matrimoni verges. Eren altres èpoques. La llàstima és que es va morir massa jove perquè hauria pogut fer moltes coses.
Éreu una parella molt fusional. Fins al darrer moment vas estar al seu costat i cada cap de setmana plegaves de la feina i te n'anaves a l'hospital a Toulouse.
Cada cap de setmana. Jo havia començat al Poble Andorrà quan era un diari i hi vam estar el Jordi i jo. Ell s'ocupava de cultura i internacional i jo de nacional. Al cap d'un any i mig vam marxar perquè la cosa no anava, no ho veiem clar i va passar a setmanari. A tot arreu on he anat he portat sort. A l'Informacions, per exemple, vam multiplicar més de per de deu la venda. Al Set Dies feiem més de 100 pàgines cada setmana i ara mira la merdeta que és. Pensa que durant un temps va ser el Set Dies qui mantenia al Diari d'Andorra.
Vas coincidir en un mateix moment amb dues altres periodistes com la Joana Viusà i la Mari Carme Grau Ribot.
El marit de la Joana Viusà era corrector de català al Poble Andorrà però sovint marxava a París a fer les revolucions i es quedava la Joana de correctora.
La teva mare sempre et deia que si llegies tant perdries la capacitat d'escriure. Has acabat escrivint i t'has guanyat la vida. Has continuat sent una gran lectora. Una vegada em vas dir que tenies quasi 4.000 llibres en capses.
Els tinc, els tinc. No sabem què fer. Avui justament en parlàvem amb el meu fill que està aquí. Haurem de venir, passar un dies i triar-los. N'hi ha molts. Caixes i més caixes. Està el pis ple de caixes de llibres.
“Dels darrers anys destacaria la Constitució i els aiguats”
D'aquests darrers cinquanta anys quins fets destacaries?
L'aprovació de la Constitució i els aiguats del 1982. Tot i que en aquell Consell General de la Constitució només hi havia una dona, la Maria Reig.
Els aiguats et van agafar quan tornaves de casa dels sogres.
Sí, sí. El nen es va quedar allà perquè tenia el xarampió. Ens vam haver de quedar dos o tres dies a Sant Julià de Lòria i després vam poder pujar en el primer cotxe que va anar a Andorra la Vella.
Et recordo aquells dies fent entrepans a Casa Comuna amb el Joan Pujal de cònsol major.
I tant. Al Jordi el van agafar per fer de sometent i per viigilar botigues. i jo feia entrepans al comú. Quan vam poder arribar a Andorra la Vella, el Joan Samarra li va dir al Jordi: "tu agafa una càmera i ves a filmar per tot arreu o a enregistrar el que puguis i tu Rosa Mari ves a fer fotos", i ho vam viure molt intensament. Vaig deixar la nena a casa de la meva tia. A l'Andorra 7 vam editar un especial bestial amb fotos impressionants d'edificis que entrava aigua per una banda i sortia per l'altra. Van ser dies d'unió i de fer pinya. Hi va haver molta gent generosa. Era una altra Andorra.
Des d'aquests aiguats del 1982, el país ha canviat molt. Potser ha perdut part de la seva identitat, encara que tu sempre has fet esment a l'ànima.
Com t'en recordes d'això de l'ànima!!!!!. Em coneixes, eh? Pensa que la identitat és l'ànima. Ha canviat tot. Les immobiliàries han fet tot el que han volgut i també hi ha molta gent ha volgut fer diners de manera descarada.
Sempre deies que et compraries una casa a l'Arieja per anar-hi a viure quan et jubilessis.
I ho vaig fer, a Lavelanet però encara tinc el piset a la Massana.
Comentaris (2)