“L’auge de moviments extremistes i la proliferació de discursos que qüestionen la igualtat, ens obliguen a estar vigilants. Com a institucions hem de ser conscients que els drets i les llibertats de les dones són els primers que es veuen compromesos quan sorgeixen corrents que busquen un retrocés en els consensos socials”, ha manifestat la subsíndica, tot afegint que per això les xerrades com la d’aquesta tarda són essencials per “donar-nos eines crítiques i reafirmar el compromís d’Andorra amb una igualtat que no sigui només per garantir una xifra en una llista electoral, sinó en un dret plenament consolidat i protegit”. Varela, a través dels seus coneixements ha ajudat als presents a “desxifrar els reptes d’un present complex i a posar en perspectiva les fites assolides i les que encara han de venir”.
Avui estem aquí per parlar de dones, poder i política.
En els últims anys hi ha un discurs polític, social i mediàtic, que les dones han arribat als rols de prendre decisions i que el món ha canviat una barbaritat, però les dades ens diuen tot el contrari. Diuen que hi ha menys dones que fa tres anys al capdavant dels països i també ens diuen que hi ha moltes dones que estan abandonant els càrrecs de presa de decisió. Avui la idea és analitzar que és el que està passant, buscar quins són els motius pels quals està passant i també d’alguna manera preocupar a la gent amb les conseqüències, és a dir, que significa que amb tot el que ha costat que les dones arribin a aquests llocs, que significa que ara s’estiguin retirant.
I què les porta realment a prendre aquesta decisió, amb tot el que ha costat?
La paritat ha sigut una eina fonamental i imprescindible per poder-hi arribar. Ara bé, la paritat és una condició necessària, però no és suficient. Quan les dones han arribat a aquests càrrecs, el que detectem és que el poder es resisteix a compartir-se i que realment el poder continua a les mans masculines amb molt poques modificacions. Com diu la filòsofa Laura Llevadot: “el poder es vesteix de rosa igual que el diable es vesteix de Prada”. Sota tota aquesta performance, els instruments de control i poder continuen estant ancorat gairebé inamovibles.
Quines són les formes?
Hi ha algunes mecàniques que les coneixem i que el feminisme les ha identificat i contextualitzat, com són els sostres de vidre, els terres enganxosos, que es refereixen a les dificultats de les dones d’ascendir, o un altre que ara per desgràcia està molt de moda, que és el penya-segat de vidre, que explica com en els moments de major dificultat i major conflicte, es busquen dones perquè es posin al capdavant. Això té diverses connotacions negatives, perquè és més probable el fracàs i després perquè és molt probable que el comentari sigui que fracassen perquè les dones ho fan malament, i realment és perquè les posen quan ja no hi ha solució.
Clar.
Un exemple és que ara que l’Organització de les Nacions Unides passa pel seu pitjor moment, hi ha moltes veus que diuen que ja seria hora que hi hagués una dona al capdavant de la secretaria general; o també als Estats Units amb la Kamala Harris, quan les eleccions ja estaven pràcticament perdudes. A tot arreu hi ha exemples.
I què creu que fa falta?
Jo crec que el que necessitem és canviar les regles del joc. La primera Universitat d’Europa és la de Bolonia del segle XI, i les dones no hi van entrar en pràcticament tot el món, fins a la segona meitat del segle XX. Això no és una anècdota. Llavors les dones hem entrat al poder que està fet per homes i pels homes, per tant, hem de modificar-ho, perquè si simplement ens incorporem a una estructura que no està feta per nosaltres ni pensada amb nosaltres, l’estructura ens va expulsant. És a dir el poder agafa dones, perquè les fotos sense dones ja queden malament, les esprem i després les expulsa, per renovar de nou. S’han de trobar les eines i els mecanismes per consolidar-se en el poder, que és que permetrà fer canvis reals i profunds.
En aquest sentit, fa poc aquí a Andorra van crear la Xarxa de Dones Parlamentàries -que organitza la conferència d’aquest dijous-, que uneix a les conselleres del país, per mirar les lleis des d’una perspectiva de gènere.
És fonamental. L’única fallada que té el sistema és aquest. Si les dones aconseguim treballant juntes per tancar les bretxes de desigualtat que hi ha en tots els àmbits. Quan em van explicar que a Andorra existia la Xarxa de Dones Parlamentàries, i que només hi ha dues dones en tota la història que no hi participen i tota la resta i són, em sembla que el país ja té els elements necessaris per poder començar a canviar realment les coses. És molt important. No hi ha cap altra opció que no sigui analitzar el poder, treure conclusions i tenir la força per poder canviar-ho.
Com a especialista en aquests àmbits, que creu que fa falta perquè s’acabi de confiar amb les dones a càrrec de presa de decisió?
Només hi ha un 13% de dones que liderin país i ens ha costat 180 anys per arribar-hi, i des de Nacions Unides diuen que encara trigarem 130 anys més. La veritat que no és un moment d’optimisme, estem en un moment en què el poder econòmic, polític i també mediàtic, pels propietaris de les xarxes socials i tot l’àmbit d’internet, s’ha masculinitzat en el pitjor sentit de la paraula. S’ha exclòs a les dones i a més, s’ha tornat als valors de la masculinitat més tòxica, violència i als discursos supremacistes. Realment estem en un molt mal moment.
I com es pot revertir?
No hi ha opció. Aquesta misogínia i aquest masclisme violent, es carregarà la democràcia. No hi ha cap opció. Sembla mentida que quan analitzem la crisi de democratització que vivim, no es posi la igualtat entre homes i dones en la primera línia, perquè és l’objectiu dels homes violents que estan al capdavant del món en aquests moments. Primer són masclistes i misògins i després a més són racistes, però és la línia de confrontació i és el que està arribant a la gent jove. Tinc poca confiança a no ser que realment prenem constància de la importància que té i reaccionem. Ara bé, jo sempre dic que malgrat tot, i aquest tot és molt, el feminisme és una història d’èxit. El feminisme millora totes les societats en les quals s’ha desenvolupat, i la nostra vida no té res a veure amb la de les nostres mares i molt menys amb la de les nostres àvies. No crec que les dones amb tot el que ens ha costat, tirem la tovallola a aquestes altures, ja que hem arribat fins aquí.
Comentaris