No va ser un episodi aïllat. Segons sosté la Fiscalia, aquestes manifestacions es van repetir en dues ocasions diferenciades i sempre amb un element comú: la presència d’una arma blanca. En una altra escena, relatada per la mare del cap, l’acusat hauria arribat a dir: “Agafaré un ganivet i li clavaré al teu fill”, mentre mostrava una navalla.

El ministeri públic considera que aquests fets han quedat plenament acreditats i que no es poden reduir a simples paraules dites en calent. Per això, demana una pena de 14 mesos de presó condicional i una indemnització de 3.000 euros, 1.500 per al denunciant i 1.500 per a la seva mare.

La defensa, però, dibuixa un escenari molt diferent. L’acusat admet haver dit que el seu cap “es mereixia dues bufetades”, però matisa: “Una cosa és que digui que s’ho mereix i una altra que ho faci”. Nega haver exhibit cap arma amb voluntat d’amenaçar i assegura que els ganivets o tisores que portava eren eines habituals de feina, especialment a l’hort.

Un company de feina recorda que l’acusat estava “molt enfadat” i que fins i tot li va ensenyar la navalla mentre deia que el “partiria”, però ho contextualitza com “el moment de ràbia” d’una situació puntual. “No el veia capaç”, va assegurar, tot afegint que mai va tenir la sensació que la vida de ningú estigués en perill.

En canvi, altres testimonis van admetre haver sentit por, especialment perquè els fets es produïen poc després d’un episodi que havia sacsejat el país: l’homicidi d’Encamp del setembre del 2020, en què un home va matar el seu excap després d’una forta discussió laboral. Aquell crim — amb un alt grau de violència i vinculat a un conflicte professional — planejava sobre les declaracions i condicionava la manera com es percebien les amenaces.

Amb el pas dels anys, els records es tornen menys precisos i més interpretatius. Alguns testimonis relativitzen les paraules, d’altres les recorden amb més gravetat. En aquest escenari, la lentitud de la justícia no només allarga els processos, sinó que també difumina els contorns del que va passar.

La qüestió de fons, però, continua intacta: fins a quin punt unes paraules dites en un moment d’enuig — acompanyades, segons alguns relats, d’una navalla — poden ser considerades una amenaça real? El tribunal haurà de decidir si es tracta d’un risc creïble o d’un esclat verbal que mai havia de passar a més.