I l’eventual sortida de Canals -com la finalment frustrada de Maria Ubach- feia mesos que estava sobre la taula. Però en el moment àlgid de l’impacte de la pandèmia en el sector turístic, la dimissió acordada de la ministra de Turisme hauria estat un símbol de fragilitat que Espot no podia permetre. De fet, l’estiu passat ja va estar a punt de passar el mateix però al final es va descartar retocar el gabinet ministerial. Massa aviat i massa enmig encara dels efectes de tota mena de la crisi sanitària.
El detonador exacte de la sortida, ara, de Canals, no acaba de transcendir. Cert és que les raons personals i familiars de l’encara ministra no han canviat pràcticament des del seu desembarcament a Prat de la Creu. El que hi havia hi continua sent més enllà, és cert, de la posada en marxa d’un negoci, d’una activitat empresarial en el seu entorn familiar més immediat en la qual segurament Verònica Canals s’acabarà integrant.
Les enganxades amb l’equip de Betim Budzaku haurien estat molt constants, i encara que aquesta no seria la raó única ni la decisiva segons algunes de les fonts consultades, que han preferit obviar quin va ser l’element definitiu, sí que hauria estat un element que ha anat minant la ministra
Però la ministra ni tenia dots polítics -malgrat que els darrers temps, gràcies també a la participació ‘supervisora’ d’altres integrants de l’executiu havia aconseguit travar millors sensacions amb el sector, que fa mesos havia arribat a demanar justament que plegués- ni tenia ganes d’haver de pagar certs peatges si ella no els veia clars. I, torne-m’hi, tècnicament a Canals no se li podria fer cap retret. Les formes són una altra cosa. I els enfrontaments, per exemple, amb responsables d’Andorra Turisme, una de les claus de volta de tot plegat.
Les enganxades amb l’equip de Betim Budzaku haurien estat molt constants, i encara que aquesta no seria la raó única ni la decisiva segons algunes de les fonts consultades, que han preferit obviar quin va ser l’element definitiu, sí que hauria estat un element que ha anat minant la ministra, poc partidària, per exemple, de mantenir el contracte amb Cirque du Soleil que des de l’agència estatal de promoció turística es va mantenir a tota costa i fins i tot sabent que la titular ministerial no n’era favorable.
La pugna amb Budzaku i companyia havia estat una constant habitualment vençuda per l’equip d’Andorra Turisme. I un conglomerat de situacions al tomb de Verònica Canals ni la feien sentir còmoda a ella en el càrrec ni tampoc el cap de Govern i altres membres de l’executiu veien clara la situació. D’aquí la sortida que feia temps que s’estava gestant i l’arribada d’un ministre més polític que tècnic en el marc d’una reforma que pensa molt, a priori, en clau electoral.
Perquè abans fins i tot que se sabés l’abast exacte dels canvis anunciats finalment dijous per Espot, ja estava clar que l’excònsol d’Escaldes i persona del nucli dur del ‘tonimartinisme’, Trini Marín, entraria a l’executiu. Una mena de tancament de files per garantir-se, a priori, un tram final -encara molt llarg sobre el paper, és clar- de legislatura amb certa comoditat i l’arribada calmada als propers comicis, més encara quan Toni Martí, en el cas d’estar rabiós com ha estat molt temps, podia intentar articular algun altre moviment per mirar de derrocar el seu propi deixeble i ara cap de Govern. En fi: raons polítiques. I la família, llavors, més o menys bé.
Comentaris (19)