El que és cert, segons diverses fonts, és que l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), amb el seu director general al capdavant, Ramón López Galindo, dedica més de la meitat del seu temps de gestió diària a analitzar qüestions relacionades amb el principal banc del país. López Galindo té entre cella i cella ordenar el sector bancari del Principat i sap perfectament que a nivell de solvència i per una qüestió relacionada amb les garanties dels deutors, Crèdit Andorrà seria qui més problemes li podria portar. Li pot portar. De fet, li porta.
D’una manera o altra, les renúncies de tots dos estan lligades a les tensions i dificultats que viu l’entitat; l’empresària es manté com una de les principals sòcies del banc, té el 20% de títols
La sortida de Maria Reig del consell d’administració l’ha avançada aquest divendres el digital ‘La Valira’. L’empresària andorrana es mantindrà com a accionista (ostenta el 20% del capital social del banc). Mentre l’esmentat digital vincula la renúncia de Reig a les tensions internes, altres fonts properes a l’entitat bancària han explicat que l’empresària ja va comunicar per escrit fa un any la seva intenció de plegar fent-ho coincidir amb la seva jubilació laboral. Llavors, però, se li hauria demanat que la sortida es fes d’una forma més ordenada, i tenint en compte que el mandat del seu càrrec no vencia fins aquest abril, se li hauria demanat de posposar la decisió.
Però el moment finalment ha arribat. I la sortida de Maria Reig, farta del que ha viscut aquests darrers temps i de què no es posi l’ordre que creu que tocaria posar, es formalitzarà dijous que ve durant la junta general d’accionistes que ha d’aprovar, també, els resultats del 2017, amb una caiguda important dels beneficis respecte de l’exercici anterior (de 65 milions d’euros a poc més de 50 milions). En la mateixa junta es nomenarà com a nou conseller en substitució de Reig el director general del seu hòlding, Reig Capital Group i, per tant, mà dreta de l’empresària, Gilles Degi de Fontcuberta. Durant la junta també es farà efectiva una decisió que fa uns mesos ja va avançar l’Altaveu: la sortida de Josep Peralba.
Jubilacions, decisions personals o suposades baixes acordades, el cert és que rere tots aquests moviments hi ha una maregassa de fons molt important. Un dels blancs principals de l’INAF hauria estat el fins cara conseller delegat. De fet, a Peralba se li haurien retret, també des de part del consell d’administració, moltes de les decisions adoptades i les maneres de fer, tendents en moltes ocasions, suposadament, a protegir alguns dels grans clients que estan ara representant tota una llosa per al banc. Durant molt temps hi hauria hagut una divisió important entre la cúpula accionarial del banc entre els partidaris de Peralba i els valedors del director general i nou home fort en solitari de Crèdit Andorrà Xavier Cornella.
Diversos grans accionistes, especialment integrants de les famílies Casal i Pintat, tenen a la venda les participacions: arrosseguen el maldecap de la compra de les accions de Caixabank
El principal maldecap que persegueix els màxims accionistes és el préstec que van sol·licitar al propi banc per poder adquirir la participació accionarial que els pertocava quan Caixabank es va desprendre del capital (46%) que ostentava de Crèdit Andorra. Era el 2006. A partir de llavors, el món financer va viure un terratrèmol de dimensions descomunals i l’aixeta va deixar de rajar el que els accionistes havien previst, amb la qual cosa les ‘quotes’ del préstec van esdevenir i són encara per a molts una rèmora.
De fet, tant integrants de la família Casal com alguns membres del Pintat -com per exemple l’excap de Govern Albert Pintat- estarien passant una situació especialment complexa, segons fonts properes a l’entitat i haurien hagut de fer front a operacions complexes per tal de poder complir amb les obligacions imposades per l’INAF. López Galindo, que no deixa repartir dividends i exigeix que els beneficis vagin a reserves i que l’entitat aprovisioni el que s’ha d’aprovisionar, hauria posat contra la paret a més d’un. Què coi era això de comprar accions d’un banc amb préstec del mateix banc, hauria vingut a dir el director general del regulador. De fet, a nivell de quantificació per a l’entitat seria l’equivalent a tenir accions en autocartera. Tot un embolic.
Alguns Casal i alguns Pintat, com a mínim, tindrien els títols a la venda. Una altra cosa és trobar comprador. I encara més complicat és trobar un comprador que ofereixi el que el venedor pretendria. Segons diverses fonts, alguns dels eventuals compradors interessats -un fons britànic, per exemple- haurien valorat el banc amb entre 400 i 600 milions d’euros, quan l’entitat considera que no pot valer menys de 1.600 milions. Evidentment, no hi ha hagut entesa. Com, de moment, tampoc no hi ha hagut entesa amb MoraBanc per a una possible fusió.
L’entitat històricament dirigida pels Mora i els Aristot entén que l’operació seria una mena de rescat per part del petit respecte del gran. I voldria tenir el control de la direcció executiva del nou banc resultant i una presència més que notable al consell d’administració sortit de l’eventual fusió. De moment, res de res. Encara que és probable que les converses, si és que s’han aturat mai, es reprenguin amb força en breu.
Comentaris