- Els advocats dels processats consideren que els perjudicis soferts pels actors civils -antics accionistes minoritaris de l’entitat o clients preferentistes- no tenen una relació directa amb els fets de què es culpa els seus patrocinats, lligats majoritàriament al blanqueig de Pallardó
- Els lletrats recorden que la desaparició de l’establiment bancari va ser deguda a una decisió de l’administració i recorden que el 10 de març del 2015 el propi Toni Martí va assegurar que l’entitat era solvent i tot just tretze mesos després, essent gestionada per l’INAF i l’AREB, era un desastre
- Els reclamants d’una indemnització econòmica -‘Júlies’, Armengols, Santuré, Padilla, Farguell…- mantenen que estan legitimats per dur a terme l’acció que pretenen i adverteixen que si se’ls fa fora del procés se’ls estarà vulnerant el dret a la jurisdicció
Si les defenses van ser un clam en la tercera jornada del judici per la causa general del ‘cas BPA’ a l’hora de demanar l’expulsió del Govern com a acusador particular, en la quarta jornada han anat a l’una per exigir que s’apartin del cas els actors civils.
Un, el més punyent, el representat per la família Pallàs, ja va desistir per si sol abans d’iniciar-se la vista. En queden quatre -tres grups d’accionistes minoritaris: representants de les ‘germanes Júlia’, això són les Zamora-Bonet; representants de la família Armengol; i representants de Padilla, Santuré, Farguell…; i un parell o tres de clients preferentistes- que sol·liciten als processats que, en cas de ser condemnats, els rescabalin els perjudicis econòmics soferts.
Per això els advocats defensors volen fer-los fora de la causa, perquè no puguin reclamar res. I, de fet, entenen els lletrats que no hi tenen dret perquè consideren que,
jurídicament, no hi ha una relació directa entre el suposat delicte de blanqueig del qual se’ls acusa i el tancament del banc amb la nacionalització d’accions i amortització de preferents a cost zero que va decidir i aplicar l’administració. “Que hi hagi una BPA morta no vol dir que jutgem qui ha matat BPA. No és això el que jutgem”, ha exhortat l’advocat de l’antic conseller delegat del banc Joan Pau Miquel, Jesús Jiménez. La seva companya en tasques defensores, Anna Solé, ha aclarit alguns dubtes:
“Qui ha matat BPA? Jo els ho diré: l’ha matat l’Estat per omissió del deure de socors.”
Davant d’uns representants legals dels actors civils que han fet pinya en considerar que estan plenament legitimats per dur a terme l’acció de reclamar en via penal les compensacions escaients pels perjudicis patits, les defenses han unir forces per donar sòlids arguments que, des del punt de vista jurídic, faria que ni les Júlies, ni els Armengols, ni els Farguell, ni els preferentistes… no tinguin dret a declarar res en aquest moment. Per aquesta via.
La teoria més clara i evident l’ha exposada el lletrat Salvador Capdevila, quan ha recordat que per poder reclamar l’esmentada indemnització cal que la persona ofesa o perjudicada i el dany sofert tinguin un nexe directe i únic amb el fet criminal que es jutja. I a l’entendre de Capdevila i la resta d’advocats de la defensa, “no hi ha cap actor civil” afectat directament pel cas que es jutja ara mateix. I que té a veure pràcticament en exclusiva amb el presumpte blanqueig de diners titularitat de l’empresari Rafael Pallardó.
En essència jurídica, l’argument primordial de Capdevila ha estat reproduït per totes les defenses. I també totes les defenses han coincidit en què la intervenció i posterior resolució del banc la va decidir, únicament i exclusivament, l’administració. Vindrien després les rèpliques després. Algunes de prou ocurrents o brillant. I altres de molt dures. Especialment vehement ha estat la representant dels clients preferentistes.
Sophie Bellocq ha negat entre indignada i sorneguera “la teoria del complot”. I ha assegurat que “la intervenció administrativa no és l’origen dels nostres problemes”. De fet, per a Bellocq, l’administració va actuar per frenar el daltabaix que hi podia haver en el sistema financer. I aquest “no ve de l’AREB, no ve del FinCEN. Si no dels actes de les persones que hi ha aquí assegudes”.
Davant de tal duresa, els representants dels accionistes minoritaris han mirat de posar una mica de vaselina a la qüestió. I
tant Bibiana Rossa com Joan Albert Farré ha assegurat que “no els desitgem res de dolent, tot el contrari”. Però que el banc aparentment anava bé i, de cop,… “Va esfumar-se.” Per tant, consideren els actors civils que tenen “interès legítim segur” i que, paraules de Jean-Michel Rascagneres,
“si se’ns fot al carrer, se’ns nega el dret a la jurisdicció”, afirmació que han rebatut les defenses recordant als seus col·legues de la part contrària que van deixar passar l’oportunitat d’acudir a altres vies molt més idònies i ara s’aferren a aquesta, a reclamar als processats, a cor què vols.
Tant la fiscalia com l’advocat que encara representa els interessos del Govern, Manuel Maria Pujadas, han fet més aviat costat als actors civils. Però no un gran costat. De fet,
tècnicament el que ha fet Pujadas ha estat adherir-se a l’exposat per Alberca i, aquest, ha deixat a criteri del tribunal la continuïtat en el judici dels reclamants d’indemnització econòmica. Això sí, com ja va fer en el cas de la sol·licitud d’expulsió de l’executiu ha retret als defensors que no s’hagués denunciat abans aquesta situació i s’hagi hagut d’esperar a la porta del judici per posar la qüestió sobre la taula. Evidentment, les defenses no han entrat ja massa a recordar que processalment poden plantejar aquestes qüestions gairebé en qualsevol moment. I s’han centrat en altres coses.
I algunes de les explicacions, justificacions, sortides improvisades han estat prou ocurrents.
En general, l’element central és que el blanqueig de diners no té un perjudicat directe més enllà que el perjudicat que ho pugui ser arran del delicte origen. En aquest sentit, cap dels actors civils ho serien. I s’ha recordat que el perjudici real, la pèrdua, d’una manera o altra, de les accions i, per tant, del valor que aquestes suposaven, va ser degut a la intervenció decidida per l’administració andorrana arran del ‘Notice’ del FinCEN. I és aquí quan s’ha tornat a recordar la mala olor que feia aquella nota. I en aquest extrem, Jesús Jiménez, ha afirmat que “jo m’ho crec”, allò de la cançó conspiradora. I que
“probablement les clavegueres de l’Estat han carregat les tintes”.
Jiménez va tornar a insistir que molts dels apunts que figuraven al ‘Notice’ són “mentides podrides” i ha recordat que l’acusació més greu, que hi havia gestors o directius que cobraven per facilitar el presumpte blanqueig, no només no s’ha demostrat. És que “no ha cobrat ningú ni un duro”. Alhora, l’advocat de Joan Pau Miquel ha posat sobre la taula un argument sòlid. El de Banco Madrid.
Ha recordat que a diferència del procés seguit a Andorra que ha suposat, per la decisió de l’administració, pèrdues molt quantioses, a Espanya es va optar pel concurs de creditors. Un concurs que, ha recordat Jiménez, la fiscalia insistia perquè es declarés com a culpós, és a dir, fruit del blanqueig de diners. I que finalment un jutge ha hagut de determinar que va ser fortuït. Un element més que juga a favor de les tesis defensores.
I entre aquestes i en relació als actors civils, una contundent exposició, en aquest cas, de la lletrada Anna Solé. L’advocada ha recordat que el 10 de març del 2015 va aparèixer
“el cap de Govern davant dels mitjans de comunicació i amb la companyia del ministre de Finances per anunciar la comunicació del FinCEN i la intervenció de BPA. Però també van dir que ‘keep calm’, que l’entitat era solvent”. En conseqüència, si a partir d’aquella data el banc va quedar sota la supervisió i el control de l’INAF, primer, i de l’AREB, després -una llei de l’AREB, per cert, que no dóna cap garantia als accionistes, ha recordat Jiménez-, i l’abril del 2016, és a dir, un any i poc després es va anunciar que es resolia, que s’espoliaven les accions als socis i que es deixaven les preferents en valor 0 qui hauria de donar comptes de què va passar durant aquells tretze mesos per saber que una entitat que era solvent, Toni Martí dixit, passés a ser una calamitat, sols pot ser culpa de l’administració.
O com ha dit Solé:
“Qui ha matat BPA? Jo ho diré. L’ha matat l’Estat per omissió del deure de socors. Perquè la nota del FinCEN obria un procediment administratiu als Estats Units, donava un termini de 60 dies per al·legar, i el Govern no va fer res. No va defensar l’entitat, no va defensar la plaça financera, no va defensar el país. Almenys hauria d’haver donat el benefici del dubte. Almenys contestar el tràmit d’al·legacions.” Però no va ser el cas. I el banc va baixar una persiana per apujar-ne una altra. La de Vall Banc a un mòdic preu per a una entitat americana que aparentment està fent l’agost, el setembre i l’octubre. Però això ja són figues d’un altre paner.
Comentaris