La successió queda en família: Mateu no digereix que l'elegit sigui Espot

Comentaris

La successió queda en família: Mateu no digereix que l\'elegit sigui Espot
La successió queda en família: Mateu no digereix que l\'elegit sigui Espot

Molt haurien de canviar les coses -i poden canviar, ja se sap- perquè l’actual ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior, Xavier Espot, no sigui l’hereu de Toni Martí. El candidat demòcrata en els propers comicis. Siguin quan siguin. De fet, si per Martí fos ja hi hauria hagut una designació semioficial. A manca de l’investidura com a successor, la presència d’Espot es cada vegada més gran en actes i compareixences públiques. La principal oposició, per dir-ho així, la té Espot dins de casa. I és que al síndic general, Vicenç Mateu, no li cap al cap que el jove ministre li pugui ‘pispar el dret’ a aspirar a cap de Govern. Mateu s’hi veu. Però també veu que Martí tira per un altre cantó.

I amb tot, Xavier Espot Zamora i Vicenç Mateu Zamora són parents. Molt pròxims encara que no de primera línia. I els dinars familiars -o altres reunions on tots dos coincideixen- no són el més amables possibles. No és que hi hagi cap batalla entre ells. És que Vicenç no digereix que Xavier sigui l’escollit. O dit d’una altra manera, el síndic no accepta de cap de les maneres que un acabat d’arribar en política de cop salti a la poltrona que ell voldria quan ell, que ho ha fet tot pel país i es dedica a la vida pública i a la pàtria des de fa molts anys -aquest és el seu discurs, pam amunt pam avall-, hagi quedat relegat quan queda clar que ell en té ganes. De fet, fins i tot la Mitra el podria arribar a beneir més fàcilment que no pas a Espot, malgrat que des de la Seu, clar està, no es posaran en afers interns de partits. Per molt que sigui el partit ‘hegemònic’. 

Mateu aprofitaria les seves aparicions per, des del formalisme i la filosofia que sempre l’acompanyen, mira de portar l’aigua cap al seu molí. Mirant de crear alguna que altra fractura amb els seus discursos o, com a mínim, evidenciar públicament que hi ha diferències o altres maneres de fer. No és fàcil fer una lectura crítica de les al·locucions del síndic. És prou hàbil com per posar sobre la taula textos prou interpretables que li serveixin per interpretar el contrari del que pugui interpretar una part o tota l’opinió pública si aquesta interpretació no li convé. Si no li aporta els rèdits polítics necessaris. 

Així, en el discurs de dimarts va exigir major autoexigència a la classe política. I un escrupolós comportament ètic. ¿Anava pels excònsols de Sant Julià? ¿Incloïa també, per exemple, el propi Toni Martí? Parlava de la judicialització de la política (¿missatge en clau per al batlle Santolària?) però semblava repartir encara més estopa a la politització de la Justícia just en un moment que hi ha molts dubtes de les actuacions judicials, justament, per hipotètiques interferències polítiques que no vindrien pas de l’oposició, si no de dirigents de DA. És una mica el joc de Mateu, sempre mirant de reclamar la seva quota de pantalla. La seva dosi de protagonisme.

Però sap, i ho porta malament, que Martí ha triat Xavier Espot. ‘Zamores’ tots dos. De la família Júlia. Però un ‘pipiolo’ als ulls del síndic. No pas per al cap de Govern i el seu cercle de confiança, que s’encarrega de promocionar el ministre (i no és pas negatiu) i de dissenyar-li la campanya mediàtica escaient. Martí ja ho hauria volgut fer més oficial. Deixar ja caure que Espot és l’home. Però altres dirigents del partit, altres líders demòcrates, han parat els peus al cap de Govern. I entre els pocs que li paren encara els peus, almenys en certes coses, que no pas en totes, hi ha el president del grup parlamentari, Ladislau Baró, que continua incidint internament però que externament cada cop es prodiga menys. Sense dubte, Baró està de retirada. Ja es va presentar als comicis del 2015 mig per força i tot l’enrenou sorgit d’ençà de llavors només ha fet -circumstàncies personals al marge- que anar-lo allunyant del centre públic-polític.

Però Baró i alguns altres, pocs, dirigents del partit han hagut de frenar les ànsies de l’entorn ‘martinoministrerial’ perquè s’evidenciés la tria del cap. La lògica dels que han frenat Martí sembla molt contundent. Cal respectar uns procediments ni que sigui de cara a la galeria (és a dir, ha de semblar que Espot té el suport de tot el partit i no només dels dirigents del partit, que no qüestionen pas l’elecció del cònsol primer del Principat) i, a més, consideren que havent-hi formalment la voluntat d’esgotar la legislatura anunciar el candidat a dos anys vista és massa aviat. Més que res perquè semblaria que la maquinària governamental entra en funcions i tot passa a ser molt provisional.

Però vaja, que la successió sembla resolta si la família, la d’Espot, la de Mateu, no hi diu el contrari.

Comentaris

Trending