La Justícia no ha avalat en cap cas que l’acomiadament del periodista Francesc Robert com a director general de la ràdio i la televisió públiques s’hagués fet adequadament. Una recent sentència de la sala civil del Tribunal Superior (TS) acaba de concloure que la via civil (ni, per tant, tampoc la laboral) no és l’adequada per discutir sobre l’idoneïtat del comiat signat pel cap de Govern, Toni Martí, el 17 de febrer del 2014.
El TS arriba a la conclusió que el càrrec que ocupava Robert tenia una gran similitud amb el d’un assessor de Martí o, almenys, al d’una persona de la seva confiança. El que podria equivaldre a un càrrec de relació especial. En qualsevol cas, considera que la via escaient per debatre si l’acomiadament es va fer adequadament o no és l’administrativa. I ara serà el recurrent i la seva representació lletrada els que hauran de decidir si reinicien el plet per la via que la sala civil, a partir de la sentència de la qual ha estat ponent el magistrat Vincent Anière, considera que s’escau.
De fet, la part decisió de la resolució que podeu consultar aquí és prou clara quan diu que s’estima “el recurs de la representació processal de la societat RTVA contra la sentència de l’honorable Tribunal Unipersonal de Batlles de data 14 de gener del 2016 que revoquem íntegrament i estimar l’excepció peremptòria d’incompetència de la jurisdicció civil”. Si a això se li suma allò que la decisió judicial recull en el fonament jurídic de dret quart (“per tot l’exposat escau estimar l’excepció peremptòria d’incompetència de la jurisdicció civil. Aquesta estimació fa inútil examinar els greuges en relació a la segona excepció peremptòria i al fons”) queda clar que el tribunal ni tan sols ha entrat a examinar si l’acomiadament va ser procedent o no ho va ser.
Senzillament, no ho analitza. Per tant, no pot avalar res contràriament a allò que els mitjans oficialistes es van encarregar d’esbombar fa unes setmanes fent una lectura, com a mínim esbiaixada i interessada d’una sentència que tot i una certa complexitat i algunes contradiccions en la seva argumentació jurídica, és prou clara en la part decisòria. La via civil no és la via. Res més. Fonts properes a l’exdirector general de la televisió i la ràdio públiques han admès que estan estudiant si acudeixen a la via administrativa per iniciar el combat contra l’acomiadament, que consideren que va ser “un acte de discriminació per raó d’opinió”.
Robert va iniciar, tal i com recorda la pròpia sentència ara dictada, el procediment contra el seu acomiadament considerant que aquest vulnerava “els seus drets laborals i el dret a la llibertat d’expressió tota vegada que, segons ell, el motiu del seu acomiadament era que a l’ocasió d’una tertúlia radiofònica havia expressat opinions sobre la democràcia andorrana presentant-la com a immadura”. Arran d’això, el cap de Govern l’hauria pressionat perquè dimitís i en no aconseguir aquest objectiu, finalment, al cap d’uns mesos, el va destituir.
La tertúlia radiofònica no és gens menyspreable. Es va donar a finals del 2013 i es va emmarcar en l’emissió, des d’Andorra, d’un dels “Matins de Catalunya Ràdio” dirigit per la periodista Mònica Terribas. El programa no va passar gens desapercebut. Si en els seus compassos inicials Robert va criticar la democràcia andorrana i va considerar que la presència d’un cap d’Estat limitava l’evolució social del país, posteriorment, i en el marc d’una entrevista de Terribas al ministre de Finances i portaveu de Govern, Jordi Cinca, aquest es va mostrar favorable al dret a decidir de Catalunya respecte d’Espanya.
Aquesta manifestació va comportar un terrabastall que va portar el govern espanyol a fer serioses advertències a l’executiu encapçalat per un Toni Martí que es va veure abocat a exigir de bon rotllo als mitjans de comunicació andorrans que no fessin cap referència a la posició mostrada per Cinca en relació al procés sobiranista català. Les manifestacions de Francesc Robert, en certa manera, acabarien sent la torna i una mena de cortina de fum, més enllà que es pugui entendre o no que el director d’una televisió pública pugui ser tan crític amb els fonaments de l’Estat que en certa manera representa.
Primera instància i recurs
Sia com vulgui, la Batllia va donar en primera instància la raó a Robert i va considerar que l’acomiadament era improcedent. Ja llavors, el Tribunal de Batlles va “desestimar les excepcions peremptòries d’incompetència de jurisdicció i d’inadequació de procediment formulades per la representació processal de la societat RTVA”. La Batllia va considerar, doncs, que la via civil, per la seva vessant contractual-laboral, era la correcta per dilucidar si la resolució de la feina havia estat ajustada o no a Dret. I concloïa que RTVA no havia procedit correctament, ben al contrari, havia vulnerat drets de Robert.
RTVA va recórrer contra la decisió inicial i més enllà de mostrar el seu total convenciment que s’havia actuat degudament, va tornar a plantejar que la via civil no era la correcta. I és únicament això darrer el que diu el tribunal. Que no s’ha triat el camí bo per pledejar, no pas que la reclamació no pugui prosperar. En essència, la sala civil del Tribunal Superior recorda ara que tant el nomenament com el cessament de Francesc Robert es va fer, formalment, per via d’un decret signat pel cap de Govern, Toni Martí, en la seva condició de cap de Govern. Martí també és el president del consell d’administració d’RTVA ja que el Govern és l’accionista únic de la ràdio i la televisió públiques.
En aquest sentit, la sentència recentment dictada arriba a dir que “per conseqüent, no considerem que s’impugna un acomiadament ni, fins i tot, una decisió de la parapública sinó un decret que és un acte administratiu per natura formant part per principi de les decisions controlables per la jurisdicció administrativa en virtut de l’article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia”. Aquest seria un dels motius, en síntesi, que porten el tribunal a desestimar que la via bona sia la civil, ja que Robert “en cap moment va ser contractat en règim laboral per RTVA sinó que fou nomenat pel Govern en aplicació d’una legislació específica”.
Cert és que el tribunal de segona instància no discuteix que les retribucions i els fulls de nòmina del director general d’RTVA els emetia la parapública i no pas l’administració central directament. No obstant això, diu la resolució judicial, “no s’ha de perdre de vista que, a diferència del caràcter contractual de la relació privada laboral, el nomenament per una autoritat administrativa constitueix en principi un acte-condició que atribueix al nomenat un estatut jurídic determinat”.
La sentència diu que la figura que més s’apropa al càrrec que ocupava Francesc Robert era el de “confiança, serveis d’assessoria o assistència al cap de Govern”. I diu també la decisió judicial: “El senyor Robert no ignorava la realitat de la seva situació: la de director general d’una societat creada per gestionar un servei públic, nomenat pel cap de Govern, amb un estatut equivalent al d’un personal de relació especial lligat al final de la legislatura” per la qual cosa, “aquestes circumstàncies són, al nostre entendre, incompatibles amb una relació contractual privada laboral quan al contrari tots els elements detallats permeten concloure que existia una relació de treball regulada pel dret administratiu”.
I és a partir d’aquest argumentari que acaba sentenciant la sala composada pels magistrats Joan Manel Abril Campoy, Vicent Anière i Carles Cruz que l’afer, la discussió sobre si es va executar degudament l’acomiadament del primer director general ‘taronja’ de la televisió i la ràdio públiques, s’ha de dirimir per la via administrativa i no pas per la civil. Ara, la discussió en qualsevol cas resta oberta. I en cap moment els tribunals han resolt que la destitució de Francesc Robert es va fer bé.
Comentaris