- L’absència de recursos converteix en ferma la sentència que el jutjat mercantil número 1 de Madrid va dictar a finals de juliol considerant fortuït el procés concursal
- El ministeri públic considerava a l’inici que els màxims responsables de la filial de BPA eren culpables de tots els mals, però no va aportar ni una sola prova, fet que li va retreure el jutge
- Passat el termini per recórrer, ni el fiscal ni tampoc les dues societats que van engegar el procés a través d’un parell de querelles no han rebatut la decisió judicial
En la caiguda de Banco Madrid no hi ha responsables. Com a mínim, no n’hi ha entre els qui eren els mandataris de l’entitat bancària, filial espanyola de Banca Privada d’Andorra (BPA).
La fiscalia no ha tingut ni el valor ni les proves (i per tant, tampoc els arguments) per recórrer contra la decisió del jutjat mercantil número 1 de Madrid que va declarar els darrers dies de juliol fortuït el concurs de l’entitat. La sentència dictada el 28 de juliol ja suposava un veritable revés contra els interessos del ministeri públic. Però tenia marge, si ho creia escaient, per apel·lar-hi en contra i continuar defensant que els accionistes i executius del banc eren els culpables del daltabaix de Banco Madrid. Res de res. S’ha esgotat el termini per presentar el recurs i ni el fiscal ni els querellants que al seu dia van posar en marxa el procés no han rebatut la decisió judicial.
Per tant,
la justícia espanyola ho té clar: ni els germans Higini i Ramon Cierco com a principals accionistes de BPA ni el conseller delegat Joan Pau Miquel ni cap dels altres membres del consell d’administració de la filial espanyola de l’entitat bancària andorrana no van tenir cap responsabilitat en el fet que Banco Madrid, degut a la intervenció del Banco de España en ‘coordinació’ amb l’INAF, se n’anés en orris. En absència de recursos, que el concurs va ser fortuït ja és a tots els efectes una decisió ferma. I en un parell de mesos s’ha d’emetre el ‘certificat’ que avalarà aquesta circumstància, segons que han explicat fonts jurídiques, que han recordat que les parts tenien 20 dies hàbils per recórrer contra la decisió del jutjat titulat pel jutge Carlos Nieto. Havent-se notificat la sentència de primera instància el 28 de juliol i sent inhàbil l’agost a efectes de recursos, la decisió adoptava tota la seva fermesa el 29 de setembre.
Les fonts jurídiques consultades han assegurat que el dubte principal era saber si la fiscalia recorreria o no ho faria, encara que llegida i analitzada la resolució del jutjat mercantil deixava poc marge al ministeri públic. I és que el jutge es carregava de patac la pretensió de la fiscalia i també de dues societats (Marine Instruments i Luniaski) que eren clientes de Banco Madrid. I
no feia res més que avalar la posició mantinguda per l’administració concursal que el fet que l’entitat arribés a una situació d’insolvència era del tot fortuït. El fiscal, en certa manera, pretenia dir que tant el banc com els seus responsables eren els causants de tot plegat perquè pretenien donar per certes les acusacions fetes pel FinCEN i recordava que la primavera del 2014 Banco Madrid havia estat sotmès a una inspecció del Sepblac, l’organisme que combat a Espanya el rentat de diners. La resolució era molt contundent contra les pretensions del ministeri públic.
El jutge afirmava en la sentència, per exemple en relació amb la inspecció del Sepblac, que aquella actuació del supervisor demostrava
“simplement la realització d’una inspecció a l’entitat en la qual van ser apreciades diverses irregularitats; però d’aquestes últimes, al marge de l’acord iniciador de l’expedient sancionador, no es té en aquestes actuacions cap notícia”. I hi afegia que
“la circumstància que aquests fets o operatives hagin estat o estiguin sent investigats, instruïts o enjudiciats no constitueix per si sol cap prova ni presumpció que cap il·lícit hagi estat efectivament comès”.
Un altre passatge de la resolució que també arremetia clarament contra el ministeri públic és aquell que manté que per arribar a la conclusió que el concurs va ser culpós hauria calgut que la fiscalia aportés
“proves de la comissió de les concretes infraccions denunciades per les persones afectades per la qualificació, amb expressa indicació del seu autor, la data de la seva comissió i la disposició infringida. Com a mínim seria exigible que s’hagués aportat com a prova a aquestes actuacions l’acta de la inspecció practicada a l’entitat pel Sepblac; que s’hagués interessat la ratificació en judici de la mateixa pels funcionaris que la van portar a terme i que s’hagués pogut sotmetre a judici contradictori l’efectiva existència de totes les infraccions suposadament comeses, així com la seva autoria i responsabilitat”.
El jutge mantenia en la fonamentació de la seva decisió que
“sense la concreta al·legació d’aquests fets i conductes, ni la pràctica en aquesta secció de tals proves, la imputació genèrica que fa el ministeri públic a les persones afectades per la qualificació de conductes contràries a la normativa sobre prevenció del blanqueig de capitals condueix directament al buit” perquè, a més a més,
“no hi ha constància que els procediments penals seguits contra els administradors de Banco de Madrid per blanqueig de capitals, insolvència punible o qualsevol altre delicte relacionat hagin culminat en cap resolució definitiva ni condemna; ni tampoc es té constància a les actuacions de cap resolució definitiva i ferma adoptada per cap autoritat administrativa, apreciant infraccions contra la normativa sobre blanqueig”. En fi, que la fiscalia tirava la pedra i ni tan sols amagava el braç, perquè ni braç no hi havia com ha quedat demostrat per l’absència de recurs.
Comentaris