En primera instància, moltes de les demandes dels conductors van ser desestimades. La majoria d’ells, però, considerant que tenien raó, van apel·lar les resolucions de la Batllia i d’un temps ençà, les darreres fa pocs dies i encara n’hi ha de pendents que se suposa que aniran pel mateix camí, la sala civil del Tribunal Superior ha començat a donar la raó als xòfers demandants. No estima totalment les reclamacions dels professionals del volant però Déu n’hi do. En la majoria de casos, i pel temps no prescrit, es reconeixen mèrits professionals que les empreses no volien admetre al seu dia que suposen indemnitzacions d’entre 20.000 i 50.000 euros.
Diverses fonts consultades han recordat que ja abans que hi comencessin a haver els pronunciaments judicials definitius, les companyies -especialment pulcra és ara Andbus, per exemple- van posar ordre al descontrol i van començar a complir fil per randa les normatives del sector. De fet, un dels problemes que potser hauria de resoldre el col·lectiu, fins i tot a nivell legislatiu el país, seria el conflicte normatiu al qual els tribunals hi han posat un cert ordre: en el cas dels conductors no només cal tenir en compte la Llei de relacions laborals, també cal fer cas a l’Acord europeu relatiu al treball dels equips de conducció de vehicles que realitzen transport internacional de carretera.
Els tribunals deixen clar que en el cas dels transportistes no només cal tenir en compte la Llei de relacions laborals; que s'ha de compaginar la legislació estatal amb l’Acord europeu relatiu al treball dels equips de conducció de vehicles que realitzen transport internacional de carretera
I és en virtut d’aquest conveni europeu que Andorra va subscriure al seu dia que en moltes ocasions es fa pagar les companyies del menysteniment que es tenia cap als seus treballadors. I és que s’havia convertit en una manera de fer. Pretendre que els treballadors estiguessin a disposició si sorgia algun viatge de darrera hora o si algun company no podia fer algun dels treballs que tenia assignats o treballar més hores del que l’amplitud de banda permetia. En més d’una ocasió -així es fixava en més d’una demanda- l’empresa que toqués ocultava els discs dels tacògrafs o n’alterava dades. També dels pocs plànnings laborals que hi podia haver.
I és que les planificacions laborals -i aquest és un dels elements pels quals els tribunals també acaben estimant parcialment les demandes dels xòfers- brillaven per la seva absència o les empreses no reconeixien com a temps treballat aquelles hores que un conductor estava a Barcelona, a Lleida o a on fos esperant el viatge de tornada. És a dir, per a les companyies, la feina eren les dues hores per anar a la capital del Segrià i les dues més per tornar-ne. O les tres per arribar a la Ciutat comtal i les tres de regrés.
Però si enmig s’estaven quatre hores esperant, doncs aquestes quatre hores no es computaven com a temps efectiu de treball. Ni a l’hora de pagar els emoluments corresponents ni en el moment de computar quan calia donar descans als treballadors. Aquests són només alguns dels exemples que, explicats de manera planera -les resolucions són força tècniques-, les decisions judicials estan incorporant en els seus arguments fàctics i de dret. Totes les fonts consultades han reconegut que d’un temps ençà les companyies han anat posant ordre en la mesura que han pogut.
Encara hi ha alguna empresa que ha de presentar puntualment els seus plans de treball ja sigui a inspecció laboral o als responsables del departament de Transport. I és clar, també, que les indemnitzacions que han de satisfer les empreses no són pas irrisòries. Menys encara en un moment prou complicat. A més, recorden, si la reclamació es pogués estendre per tots els anys treballats per alguns dels demandants, les quantitats es podrien haver vist multiplicades, com a mínim, per quatre i cinc vegades. Tot plegat ha servit per posar ordre, una mica més almenys, al desgavell.
Comentaris (6)