Els fets es remunten al 2017. La dona, nord-americana, tenia el compte des del 2014, obert a la llavors BPA. Llavors, els diners ja estaven, després del procés postintervenció, a Vall Banc. Com que, posteriorment, Creand va comprar aquesta entitat, també assumeix les seves càrregues. Entre aquestes, la demanda presentada per la clienta arran que, com s’ha dit el 2017, el banc fes quatre transferències (una de 67.000 lliures esterlins i tres en euros -85.000, 280.000 i 10.000 respectivament-. Tot arran dels correus electrònics que va rebre el gestor.
El problema era que a la dona li havien piratejat el compte. Per tant, eren els delinqüents qui van ordenar aquests traspassos. En total, 437.000 euros. La dona va demanar al banc que assumís l’error, però aquest es va negar. Per això, va iniciar la via judicial, amb una primera sentència desestimatòria a la Batllia. En canvi, el Superior va capgirar la resolució.
En aquesta decisió de segona instància, es va entendre que hi havia prou elements sobre la taula perquè el gestor sospités de la petició. No va tenir “la diligència deguda” per “assegurar-se de la identitat de la persona que li ordenava les transferències”. I, per tant, aquesta “negligència” era l’origen del perjudici patit per la clienta. Per això, es va condemnar Creand a abonar els diners perduts.
L’entitat no va acceptar la sentència i va instar inicialment un incident de nul·litat davant el mateix Superior, que va ser refusat. I, llavors, va presentar un recurs d’empara al TC. Aquest, però, no ha arribat ni a travessar la porta de l’alt tribunal. Els magistrats entenen que no conté prou elements per admetre’l a tràmit.
Primer, perquè s’entén que el que s’intenta és convertir el TC en un òrgan de “revisió” del cas, competència que no té pas. No és “un revisor de la prova”. I, en segon terme, perquè consideren que, s’estigui d’acord o no, la sentència apel·lada té prou arguments. Així, es recorda que la jurisprudència indica que “només es vulnera aquest dret [el d’obtenir una decisió fonamentada] si aquesta és il·lògica, contradictòria, absurda o arbitrària”.
I cap d’aquests quatre adjectius, s’assegura, es pot aplicar a la resolució del Superior. La sentència, asseguren, “no incorre en cap contradicció, fa una anàlisi dels fets i n’extreu una conseqüència jurídica coherent amb la decisió”. Per això, no s’aprecia cap vulneració de drets.
Així doncs, el TC ha tancat la porta a anul·lar la resolució, tal com reclamava Creand. Per tant, haurà d’afrontar el pagament dels diners perduts, ara ja fa nou anys, per la clienta.
Comentaris (2)