El cas arrenca el 2005 quan la dona finalment morta va ser atesa a l’hospital de Meritxell per un quadre respiratori greu. Les proves que li van fer llavors van detectar la malaltia, però mai se li va comunicar. Sis anys després, el 2011, va tornar a ser ingressada i aquí és on es va diagnosticar una cirrosi hepàtica causada per l’hepatitis. Finalment, va acabar morint. A partir d’aquí, la família va iniciar el periple judicial: entenien que el fet de no haver informat correctament del positiu havia evitat que la dona pogués rebre el tractament necessari.
De fet, tot plegat va tenir en primer lloc una causa penal que va acabar amb l’absolució del metge que havia atès la víctima. Posteriorment, es va reclamar al SAAS una indemnització com a conseqüència d’un mal funcionament. La parapública ho va desestimar i la família va recórrer a la via administrativa, amb una primera sentència contrària de la Batllia i una favorable del Superior. En aquesta instància es reconeixia que la parapública havia fallat i, per tant, hi havia lloc a una indemnització.
Ara bé, entenia que aquesta havia de ser de 17.000 euros en total (5.000 per a cada fill, 2.000 per a cada germana i 1.500 per a cada net). I és que posava en relleu que no quedava del tot acreditat que el fet de comunicar l’hepatitis hagués pogut canviar el desenllaç fatal i, també, posava sobre la taula tant les altres patologies greus que patia la víctima com la seva desobediència dels consells mèdics, com ara que no va deixar de fumar malgrat les peticions dels facultatius.
La família, però, considerava que aquest rescabalament havia de ser superior. I, per això, va presentar un recurs d’empara davant el Constitucional. En total, com a dany moral entenia que la indemnització havia de ser de 140.000 euros i recriminaven al Superior que no argumentava prou bé el perquè en fixava únicament 17.000. Per tant, entenien que hi havia una vulneració del dret a una decisió fonamentada.
El TC, però, ha tallat de soca-rel les seves pretensions. Així, l’aute ara fet públic recorda que “el dret a què les decisions dels tribunals estiguin fonamentades no garanteix l’encert ni la qualitat d’aquestes resolucions” i que “simplement prohibeix que el raonament sigui il·lògic, absurd o arbitrari”. I, analitzant la sentència del Superior, els magistrats entenen que “aporta una sèrie de raons per les quals les quantitats reclamades pels recurrents no poden concedir-se i les concreta en quatre incerteses fàctiques”. A banda, es desenvolupa “la teoria de la pèrdua de l’oportunitat”, tot indicant que “s’assenta en una aproximació probabilística i, per això, sempre suposa una reducció sobre els imports indemnitzatoris”.
Així doncs, s’entén que “la sala administrativa va donar una resposta argumentada sobre la base dels fets i del dret aplicable al cas”. Aquesta era “coherent amb la decisió”. I, per tant, “no es pot qualificar d’absurda, d’il·lògica o de contradictòria”. La resolució, conseqüentment, és refusar l’admissió a tràmit del recurs i confirmar, de retruc, la sentència prèvia del Superior.
Comentaris