Amb aquesta resolució, la Justícia valida el procediment que va seguir Govern per retirar l’autorització de residència a aquesta dona. El permís datava del 2016 i tenia una durada fins al 2026. La dona, per tant, defensa que té una vinculació al país des de fa molts anys. Com a mínim, n’ha cotitzat 38 a la CASS i, també, posava en relleu que pagava religiosament l’IRPF. Des del 2019, però, es va prejubilar.
La dona també va al·legar que passava molts dies a Barcelona per cuidar la seva mare, de 87 anys i amb un 55% de discapacitat; els magistrats no ho tenen en compte, ja que “no encaixa en cap dels supòsits” previst per la Llei d’Immigració
En el seu dia, Govern va tenir la sospita que, però, realment ja no vivia al país. O, com a mínim, que no hi era els dies mínims requerits. I des d’Immigració es va iniciar una investigació, tot demanant a la policia que fes una enquesta. El treball, segons l’executiu, confirmava les sospites i, per tant, li van suspendre l’autorització, decisió que l’afectada va recórrer a la Justícia. Primer a Batllia i, després, al Superior. Sense sort.
En segona instància, la dona esgrimia, entre altres arguments, que qui havia de demostrar que ja no vivia al Principat era l’administració i no pas al contrari. I que això no hauria succeït. Els magistrats, però, desestimen aquesta opció i, de fet, marquen un precedent clar: “Tanmateix, és el contrari, compte tingut que els fets negatius -com seria que la interessada no té la seva residència efectiva al Principat- no s’han de provar i la càrrega de la prova dels fets que s’invoquen -en el cas que en ocupa, la part agent sosté que sí que té el seu centre d’interessos al país- és de qui els invoca”.
I, a més, s’entén que les aportacions que va fer la interessada no eren prou per demostrar que, efectivament, continuava vivint al país. De fet, s’apunta que els testimonis aportats no tenien prou credibilitat en tenir una “relació de parentiu” amb ella, a banda que tampoc es va aportar documentació com ara la facturació del telèfon andorrà o justificants d’operacions fetes al Principat com ara compres o dinars a restaurants.
La dona també es queixava que, al llarg del procediment, no s’havia pogut interrogar les persones amb qui la policia havia parlat a l’hora de fer el seu informe. El Superior recorda sentències anteriors per deixar clar que això no era possible. “Les enquestes policials reflecteixen els esbrinaments de la Policia que poden provenir de les converses amb els veïns -a banda de molts altres elements-, però les persones entrevistades no són “testimonis” en el sentit que estableix el Codi de l’Administració o el Codi de Procediment Civil”, remarca la resolució.
Per al tribunal, tampoc serveix per demostrar la residència al país ni el fet d’haver cotitzat a la CASS de forma ininterrompuda durant 38 anys ni haver fet la declaració de l’IRPF. A banda, remarca que el motiu pel qual explicava que passava tants dies fora del país, que la seva mare, de 87 anys, està malalta i té un grau de discapacitat del 55%,”no encaixa en cap dels supòsits” previst a la llei.
Per tot això, el Superior ha acabat desestimant el recurs d’apel·lació i confirmant la sentència anterior de la Batllia i la resolució de Govern. Així, es confirma que l’afectada perd la condició de resident al Principat.
Comentaris (13)