Així doncs, la sentència de la qual ha estat ponent el magistrat Carles Cruz Moratones avala l’excepció de cosa jutjada ja indicada pel Tribunal de Batlles en una resolució del passat gener. Les decisions judicials tanquen un plet de tres lustres més o menys per una suposada acció d’atermenament sol·licitada per Encamp -que el tribunal deixa clar que amaga una pretensió de declaració de nova delimitació- i que pretenia que la línia entre parròquies es fes baixar fins al riu Massat, que potser podria ser una frontera més natural però segons la sala no pas documentada, i es manté que com va establir la ‘sentència de Concòrdia’, que no es mou ni mig centímetre de res, la divisòria es fixa a la serra de Solanelles. A l’est és d’Encamp, a l’oest, de Canillo. I no hi ha més a discutir.
La sala dicta una “expressa declaració de temeritat per part de la demandant (o sia, el comú d’Encamp), atès que ja en dues sentències anteriors d'aquesta sala s’havia aclarit quina era la divisió territorial actual entre les dues parròquies”
La sentència, de vint pàgines, en gasta força més de la meitat en reproduir jurisprudència. Diu el ponent de la resolució, que cal fer honor a la feina ben feta dels antecessors i havent deixat clares les coses anteriorment, no cal donar-hi més voltes. La resolució combina repàs històric a través del recordatori jurisprudencial i aclariments d’aspectes de tècnica jurídica com, per exemple, mirar de fer pedagogia de terminologia legal per tal de diferenciar l’acció d’atermenament d’altres figures com poden ser la declaració de titularitat dominical o la terceria de domini. I la plantofada que la sala deixa anar al comú d’Encamp és de campionat.
En efecte, quan es refereixen els magistrats, en tram final, finalíssim, de la resolució, a la qüestió de les costes, de les despeses judicials, la sentència fa una “expressa declaració de temeritat per part de la demandant (o sia, el comú d’Encamp), atès que ja en dues sentències anteriors d'aquesta sala s’havia aclarit quina era la divisió territorial actual entre les dues parròquies”. I per aquest motiu “cal incloure a les costes els honoraris professional derivats del recurs d’adhesió de la part apel·lada (això és, Canillo) doncs venia condicional a la interposició del recurs per part del comú d’Encamp”.
EL RAONAMENT
Ja s’ha apuntat que la decisió ferma i executiva dictada ara -sempre hi acaba havent un foradet per acudir al Constitucional, si escau- fa valdre l’excepció de la cosa jutjada per tancar-li la porta als morros a Encamp. Per tant, en puresa, és una derrota encampadana amb tota regla malgrat que responent a les pretensions iniciades des del comú de la plaça dels Arínsols, en la reconvenció, Canillo també hi va ficar cullerada. No deixa de tenir certa lògica que t’acabis defensant amb un atac.
“El debat que vol portar el comú d’Encamp sota l’aparença d’una acció d’atermenament, en realitat amaga una acció declarativa de domini sobre la parcel·la de terreny qüestionada, doncs no recerca evitar la confusió o imprecisió dels límits del tram comprès entre la confluència dels rius Valira i Massat fins a l’Orri de Rusca, sinó que el que busca es alterar el terme divisori fent una ampliació en direcció oest (terrenys de Canillo)”
Però si Encamp pretenia modificar els terrenys de Concòrdia guanyant terreny cap al riu de Massat, no se’n surt ni poc ni gens. D’entrada, “el debat que vol portar el comú d’Encamp sota l’aparença d’una acció d’atermenament, en realitat amaga una acció declarativa de domini sobre la parcel·la de terreny qüestionada, doncs no recerca evitar la confusió o imprecisió dels límits del tram comprès entre la confluència dels rius Valira i Massat fins a l’Orri de Rusca, sinó que el que busca es alterar el terme divisori fent una ampliació en direcció oest (terrenys de Canillo)”, manté la resolució.
“No es tracta de que plantegi que s’alcen dubtes sobre la plasmació sobre el terreny de la línia divisòria territorial pactada i ratificada des de 1771, 1807 i 1871 en que es practicaren visures (revisions o comprovacions) per les dues parts, perquè alguna creu (o fita) hagués desaparegut amb el pas del temps i calgui refer-la en el lloc que s’havia determinat de mutu acord, cosa que justificaria una acció d’atermenament”.
No és això companys, no és això, que diria aquell i que, en certa manera, diuen els magistrats del Superior civil. “El que proposa el comú d’Encamp es fer una nova divisió territorial aprofitant la confluència de creus de terme i creus d'empriu (drets d’explotació per ús pel bestiar atorgat pel veí sobre el seu propi terreny) en la zona.”
La resolució recorda que ja la sentència de Concòrdia de l’any 2000 “distingia entre les dues classes de creus i que les visures es feien per separat entre les de terme (divisió territorial entre els dos comuns) i les d’empriu per ús per pastar el bestiar en els seus orígens i, actualment, per a l’explotació dels dominis esquiables”. S’explica que “les primeres afectaven al dret de propietat del comú i les segons eren concessions al veí per la pastura, però que no afectaven a la propietat i administració de la part cedida per aquest ús”.
Aleshores, i tot llançant un dard a les fonts que originen una confusió que els tribunals consideren que no hi ha, “la part agent en base a un informe d’un historiador que no distingeix o es confon en les dues classes de creus per poder justificar que la divisòria hauria de desplaçar-se cap a l’oest de la serra de Solanelles fins arribar a la llera del riu Massat que seria l’element natural de delimitació, extrem aquest que no se sustenta en cap documentació pactada entre les parts”. “Però això, que podria tenir sentit en els seus orígens pel que fa als drets d’emprius (per facilitar l'accés dels animals a l’aigua del riu), no té cap suport documental ni històric que ho justifiqui des del punt de vista dominical”.
CONCLUSIÓ
I repassada la jurisprudència amb molt contingut històric i fetes les aportacions pròpies de la sala, els magistrat encaren un parell de conclusions. “La primera es que l’excepció de cosa jutjada estimada per la sentència d’instància esta plenament ajustada a dret perquè el seu efecte positiu o prejudicial és que el debat sobre els límits territorials entre el comú d’Encamp i el comú de Canillo en la zona de la confluència dels rius Valira i Massat i en direcció a la serra de Solanelles fins l'Orri de Rusca ja va ser examinat i resolt a bastament per la sentència de 30 de novembre de 2000 (TSJC 065/00)”, que és la denominada de Concòrdia.
I afegeix la sala que “resulta vinculant a les parts el que allà es va decidir”. I hi afegeix la sentència: “L’estimació de l'excepció indicada, ja ens exonera d’examinar el recurs d’adhesió interposat, de manera subsidiària, pel comú de Canillo.” I la segona conclusió: “Una acció d’atermenament com l'exercitada no és ajustada al cas present, perquè no hi ha cap confusió del termes divisoris, i que el que amaga la demanda és una voluntat d'alterar els límits territorials en benefici propi, quan aquests ja van ser examinats en un procediment anterior.” D’aquí la temeritat que se li atribueix en forma de plantofada -i dinerons- al comú d’Encamp
Comentaris