Aquesta darrera circumstància, però, no es valora. Com tampoc es penalitza, encara que el malalt ho pretenia, el fet que el metge ara condemnat facilités tot de dades personals del pacient a un tercer per tal que fes un peritatge. La Batllia considera que cal ponderar el dret a la intimitat i el dret a la defensa i en aquest cas, el segon dels drets esmentats era prevalent. Per tant, i per poder realitzar degudament el peritatge, està avalada la cessió d’informació. Abans de la condemna civil, encara en primera instància i, per tant, amb possibilitat de ser recorreguda, el mateix pacient ja havia intentat que el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) obrís un expedient al metge. Però aquest escenari es va desestimar i el procés judicial administratiu que es va obrir va absoldre el SAAS.
“Les proves pericials i testifical permeten concloure que el defenent va infravalorar els signes d’isquèmia, necrosi i infecció, que va demorar la decisió terapèutica, i que aquesta demora té relació causal amb la segona amputació, conclusions que les proves versades al procés per aquest, en especial la pericial encarregada pel metge demandat, no han pogut desvirtuar”
El cas de responsabilitat del metge és diferent. I, finalment, la secció civil del Tribunal de Batlles d'Andorra ha condemnat un metge especialista en angiologia i cirurgia vascular a indemnitzar amb 100.745,46 euros un pacient per responsabilitat civil professional arran d'una mala praxi mèdica ocorreguda el 2019. La sentència, dictada el 10 de novembre de 2026 i contra la qual encara es pot interposar recurs d’apel·lació com s’ha dit, conclou que el facultatiu no va actuar d’acord amb la ‘lex artis’ durant el seguiment postoperatori del pacient, fet que va derivar en una segona amputació més severa del seu peu dret que s’hauria pogut evitar.
La resolució indica que “les proves pericials i testifical permeten concloure que el defenent va infravalorar els signes d’isquèmia, necrosi i infecció, que va demorar la decisió terapèutica, i que aquesta demora té relació causal amb la segona amputació, conclusions que les proves versades al procés per aquest, en especial la pericial encarregada pel metge demandat, no han pogut desvirtuar”. El pacient ha hagut d’insistir en diverses ocasions per tal que la Batllia dictés sentència. I la resolució exposa una àmplia cronologia alhora que fa una valoració precisa dels peritatges i dels conceptes sol·licitats pel demandant, rebutjant-te alguns. La indemnització inicialment sol·licitada superava els 117.000 euros.
ELS FETS
El cas es remunta al febrer de 2019, quan el demandant —un home de 66 anys amb diabetis mellitus tipus 2 desequilibrada i trasplantat de ronyó— va acudir a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell (HNSM) per una vermellor al dit gros del peu dret. Tot i que el tribunal considera correcte el diagnòstic inicial d’arteriopatia obliterant diabètica i la primera intervenció de revascularització realitzada el 20 de febrer, la resolució posa el focus en la negligència durant l'evolució posterior. Segons els batlles, la fragilitat clínica del pacient, en ser diabètic crònic i immunodeprimit, “imposa un especial deure de precaució i de vigilància” que el metge va desatendre.
Un dels primers motius de la condemna rau en la infravaloració dels signes d’alerta evidents i la gestió a distància de les complicacions. Pocs dies després de l’operació, se li va retirar l’ungla per una infecció subungueal i, el 5 de març, el dit ja presentava un aspecte ennegrit amb sortida de líquid seropurulent. Malgrat les fotografies enviades per un infermer del CAP d'Ordino i pel fill del pacient alertant de l’empitjorament, el metge va respondre per missatge sense citar-lo presencialment, limitant-se a dir que es tractava d’“una mica d'hematoma o necrosi local” però que “té bona pinta”, i mantenint únicament cures antisèptiques amb iode.
Segons els batlles, la fragilitat clínica del pacient, en ser diabètic crònic i immunodeprimit, “imposa un especial deure de precaució i de vigilància” que el metge va desatendre
La sentència també censura durament la gestió tardana i inadequada de la infecció bacteriana. Els pèrits judicials van coincidir que qualsevol úlcera en un peu diabètic s’ha de tractar com a infectada, realitzant un cultiu i un antibiograma de manera immediata. No obstant això, el doctor va descartar l’antibioteràpia al març al·legant escassetat de mostra i no va receptar antibiòtics fins al 16 de maig, sense cap prova prèvia. “Només va prescriure Augmentine el 16 de maig, el cultiu antiobiograma no va fer fins després de l’amputació del 19 de juny i va mostrar que aquell antibiòtic era ineficaç. El tractament no es va adaptar fins al 27 de juny”. Per a la Batllia, “aquesta demora i aquesta falta de verificació no s’ajusten a la ‘lex artis’ descrita pels experts”.
A principis de juny, davant de noves fotografies que mostraven un peu molt edematós, vermell i amb molta necrosi, el facultatiu va tornar a restar-hi importància assegurant que “té millor pinta”, explica la sentència, que detalla una important cronologia. L’angiòleg va recomanar al pacient que mantingués el peu aixecat. Tal com recull la resolució judicial a partir del testimoni de l’especialista que va tractar el pacient a Barcelona, aquesta indicació va ser contraproduent: en tractar-se d’un problema de perfusió sanguínia, “la recomanació de mantenir-lo elevat atenuava l'edema però empitjorava la causa”.
CADENA D’OMISSIONS
Aquesta cadena d’omissions va provocar una greu demora en la decisió quirúrgica. L’amputació parcial del dit (transfalàngica) no es va dur a terme fins al 19 de juny, més de quatre mesos després dels primers símptomes d’isquèmia, tot i que els requisits clínics per intervenir ja concorrien a mitjans de març. La sentència remarca que la necrosi és irreversible i que una amputació menor a temps serveix precisament per evitar-ne una de més gran. Fins i tot després d'aquesta primera amputació, quan la ferida continuava necrosada a finals de juny, el doctor va optar per “mantenir repòs i conducta expectant”.
La sentència també qualifica d’“aberració” l’intent de la defensa de negar el perjudici de lleure al·legant que un home jubilat de 66 anys “no té cap més lleure que consultar internet”
Davant la manca de solucions i el ràpid deteriorament, la família va buscar una segona opinió al centre mèdic Teknon de Barcelona el 2 de juliol després de sol·licitar una alta voluntària a Andorra. El mateix dia que el demandat li donava l'alta hospitalària amb antibiòtics orals. A Barcelona se li va programar d’urgència una amputació transmetatarsiana (de tota la part davantera del peu) per al 5 de juliol. El tribunal subratlla que aquest contrast “evidencia que la urgència no havia estat percebuda pel cirurgià vascular d’Andorra” i conclou taxativament que el metge “va infravalorar els signes d'isquèmia, necrosi i infecció, que va demorar la decisió terapèutica, i que aquesta demora té relació causal amb la segona amputació”.
En la seva defensa, el facultatiu va intentar responsabilitzar el mateix pacient acusant-lo de no haver fet repòs ni d’haver canviat de calçat, un argument que les batlles rebutgen per manca de proves i perquè no s'havia pautat cap calçat ortopèdic per escrit. La sentència també qualifica d’“aberració” l’intent de la defensa de negar el perjudici de lleure al·legant que un home jubilat de 66 anys “no té cap més lleure que consultar internet”.
QUANTITATS I ASSEGURADORA
Pel que fa a la quantia econòmica, la condemna de 100.745,46 euros desglossa 36.000 euros per incapacitat parcial permanent, 20.000 euros pel patiment físic (‘pretium doloris’), 3.000 euros per perjudici estètic i 3.000 euros més pel perjudici de lleure. A aquestes xifres s'hi sumen 35.124,37 euros per les factures mèdiques abonades a la clínica Teknon no cobertes per la CASS —despesa que el tribunal considera plenament justificada davant la urgència vital del cas— i 3.621,09 euros en concepte d'allotjament i peatges dels familiars a Barcelona.
La sentència de primera instància deixa fora de la causa l’asseguradora del SAAS i del Col·legi de Metges per manca de legitimació passiva, ja que el cirurgià operava a l’hospital mitjançant un contracte per compte propi i la seva responsabilitat civil estava coberta per una pòlissa del Col·legi de Metges de Barcelona. La resolució dona a entendre que el metge, vinculat sempre al país, no estava col·legiat a Andorra. O, almenys, que no el cobrir l’assegurança del col·lectiu professional del país. I que va preferir que li fes una extensió territorial de la pòlissa barcelonina.
Així doncs, i si s’acaba confirmant la decisió, ara de primera instància i que de ben segur el metge recorrerà, l’angiòleg i cirurgià vascular hauria d’assumir personalment —o a través de la seva mútua col·legial— tant la indemnització principal com el pagament de la totalitat de les costes processals i dels informes pericials generats durant el litigi.
Comentaris