L’esquiador baixava per la pista Fura, encara que inicialment va voler fer creure que era per l’Obaga, i en arribar a les immediacions del telecadira de Solanelles va anar a parar contra una xarxa reixada de protecció a tocar d’un cartell senyalitzador amb un peu de formigó. L’accidentat acusava la indeguda protecció del peu de formigó com a element clau de les greus lesions que va sofrir i per això reclamava a l’estació com a mínim 46.191,80 euros per diversos conceptes (15.000 euros en concepte d'IPP i de perjudici laboral; 18.000 euros en concepte de quantum doloris; 5.000 euros en concepte de perjudici estètic; 3.500 euros en concepte de perjudici de lleure; 3.251,80 euros en concepte d'ocupació d'una plaça d'atenció per convalescència en un centre especialitzat; i 1.440 euros en concepte de rehabilitació fisioterapèutica en una altra clínica; més les despeses i seqüeles futures derivades de l'extracció del material d'osteosíntesi, els interessos legals meritats des de la data de contesta a la demanda i la totalitat de les costes judicials ocasionades).
Tant en primera instància com ara en segona i de manera ferma i definitiva es desestima la reclamació de l’esquiador accidentat al·ludint a la pròpia responsabilitat de l’afectat, que va arribar a estripar i travessar la xarxa protectora mentre, es recorda en la sentència recentment dictada, el peu de formigó que el reclamant situava com l’origen de tots els mals es recorda a través de fotografies del dia de l’accident, que estava cobert de neu i en cap punt ressortia ni mínimament. Per tant, ve a dir el tribunal, difícilment podia haver causat cap lesió. L’esquiador mantenia a més, en la seva reclamació, que l’estació té una obligació de resultat -o sia, ha de garantir que mai no passarà res- i no pas de mitjans. Però la Justícia li recorda que això no és així. Perquè hi ha conductes que en cap cas poden ser atribuïdes a l’estació.
LES LESIONS
L’esquiador, que va denunciar el fet a la jurisdicció civil uns tres anys després de l’accident, es va fer una fractura oberta de la tíbia dreta, una fractura del mal·lèol posterior del turmell dret i una fractura d’un metacarpià de la mà dreta, que van requerir una intervenció quirúrgica el mateix dia de l’accident, el trasllat posterior en avió medicalitzat a un centre hospitalari universitari, vuit intervencions quirúrgiques addicionals i un ingrés d’un mes en un centre residencial de convalescència.
“Un quadre lesional d’aquesta entitat, que la mateixa part apel·lant qualifica reiteradament d’‘important’ i que ella mateixa vincula a la ‘violència de l’impacte’, s’explica raonablement per una col·lisió a velocitat elevada, atès que l’energia alliberada en l’impacte és funció directa de la velocitat amb què es produeix. En una zona plana i considerablement ampla, d’uns 25 metres, un esquiador que circula a una velocitat adaptada a les circumstàncies disposa d’espai i de temps suficients per efectuar una maniobra d’esquiva sense perdre el control dels esquís i, fins i tot en la hipòtesi d’un contacte residual amb un element situat al marge de la pista, difícilment n’hauria resultat l’entitat lesiva aquí constatada”, diu la sentència.
“El risc que un esquiador que circula a velocitat excessiva perdi el control dels seus esquís i acabi impactant contra un element situat al marge de la pista no és un risc anormal creat per l’estació, sinó la materialització del risc generat per la mateixa conducta de l’usuari”
Els magistrats troben que “la gravetat de les lesions constitueix, doncs, un indici clar que porta a aquesta conclusió”, és a dir, l’excés de velocitat, que també indica el fet de trencar la xarxa vermella que hi havia a la zona de l’accident. La resolució assenyala de forma contundent que “el risc que un esquiador que circula a velocitat excessiva perdi el control dels seus esquís i acabi impactant contra un element situat al marge de la pista no és un risc anormal creat per l’estació, sinó la materialització del risc generat per la mateixa conducta de l’usuari”.
El tribunal, que recorda que “el fet que es cobri un preu per accedir al domini esquiable no fa incórrer automàticament en responsabilitat l’explotadora, sinó que cal acreditar-ne la negligència”, acaba confirmat la resolució de primera instància. “El deure de seguretat de l’estació no implica el deure de garantir la indemnitat de l'esquiador davant de qualsevol eventualitat”. Per al Superior, la Batllia va valorar correctament la prova practicada i va aplicar adequadament el dret al cas: no ha quedat acreditat cap incompliment per part de la societat defenent de les seves obligacions de seguretat.
En aquest sentit es refereix tant a la senyalització com pel que fa a la ubicació i visibilitat del panell informatiu, ni pel que fa a la pretesa manca de protecció de l'element contra el qual va topar. Per a la sala, els elements convergents examinats condueixen a situar la causa més probable de l’accident en la velocitat inadequada amb què el demandant, esquiador d’altíssim nivell, va accedir a l’encreuament de pistes desatenent la senyalització d’alentiment existent, sense que la part apel·lant hagi ofert cap explicació alternativa recolzada en la prova.
Per tant, davant la “manca d’acreditació de l’incompliment i del nexe causal en què es fonamentava la demanda, i aquesta manca ha de perjudicar qui suportava la càrrega de provar-los”. Això és, a l’accidentat. En conseqüència, se li desestima la demanda. I negant-li la possibilitat de ser indemnitzat per l’accident que va patir, ja no s’entra a valorar la quantitat de diners reclamada.
Comentaris