Anem per parts. Un seguit de propietaris privats de la zona de Casa de la Vall van impugnar el decret dels entorns de protecció pels perjudicis que els causava. Entre altres, i considerant els immobles de propietat dels recurrents, poc menys que elements distorsionadors per a la bona imatge dels dos edificis monumentals, els posava gravàmens constructius que els titulars dels immobles, per exemple, consideren desproporcionats. En tot cas, els recurrents van donar elements de forma i de fons per combatre els entorns de protecció.
La Batllia va decidir que calia anul·lar el decret per un sol element: no s’havia fet la comunicació inicial de la posada en marxa de l’elaboració dels entorns de manera correcta. El Govern hauria comunicat no se sap ben bé si a tots els propietaris la decisió de decretar els entorns a través del comú d’Andorra la Vella. I en primera instància la Justícia va entendre que no era aquesta la manera. Per tant, ordenava la retroacció del procediment. És a dir, li deia al Govern que tornés a fer les coses, fent-les administrativament bé. Sense dir si la protecció establerta era adequada o no. Si es perjudiquen interessos privats o no.
RECURS
El Govern va recórrer contra la decisió judicial i més enllà de mantenir que els tràmits s’havien fet bé -considera que no hi havia cap obligació de fer la comunicació inicial en el cas d’un bé ja declarat d’interès públic i, en tot cas, creu que la forma escollida era correcta- i va demanar a la sala del Superior que es pronunciés també sobre el fons. Evidentment, la representació dels propietaris privats estava d’acord amb l’anul·lació del decret i amb el fet que no es va comunicar a tots els propietaris l’inici del procés i que, a més, es va fer a través del comú d’Andorra la Vella quan es tractava d’un procés comunicatiu “indelegable”.
I en això discrepa la sala administrativa amb les dues parts. Respecte del Govern i el seu parer li diu que oi tant que s’ha de comunicar l’inici de la decretació dels entorns. I als propietaris privats els indica que s’han tret del barret que la comunicació no es pugui delegar. En aquest sentit ve a dir que la comunicació es podia fer com es va fer. Però, caram, d’una manera ordenada. Bonica. Endreçada. I és aquí quan la sala administrativa ve a dir que l’expedient és tal desordre que o garanteix el dret d’audiència dels privats. I el dret d’audiència és sagrat.
I és per aquest motiu que desestima el recurs del Govern i confirma, per motius distints, la decisió de primera instància. Però sense entrar en el fons. És a dir, el ministeri de Cultura haurà de tornar a fer tot el procediment de manera més curosa. I quan a nivell de procediment i de cura administrativa ho hagi fet bé i hagi tornat a decretar els entorns de protecció després es discutirà sobre el fons. Perquè de ben segur que els privats, els particulars, tornaran a atacar el fons de la qüestió i la protecció de Casa de la Vall i de l’església de Sant Esteve tornarà a arribar als tribunals.
FONAMENT DE LA DECISIÓ
I què diu la sala administrativa, entre altres coses, per tombar la manera de fer el ministeri de Cultura, del Govern? Doncs per exemple, que l’expedient no està complet. “En efecte, com es pot comprovar a la consulta a l’índex electrònic del sistema Avantius, a l’escrit de contesta a la demanda presentat pel Govern es va adjuntar (document 38) l’índex electrònic, i a partir del document 28 de l’índex electrònic s’han incorporat documents de l’expedient administratiu, però no hi són tots.”
I no hi ha, s’explica en la sentència, les comunicacions que hauria fet el comú d’Andorra la Vella. Ni tampoc hi ha l’escrit pel qual el Govern demana al comú que faci ell la comunicació. I no s’acaba sabent amb exactitud a qui es va contactar i a qui no. “A l’expedient s’havia d’haver incorporat l’acord dictat pel ministre de Cultura de l’inici del procediment per a la delimitació dels dos monuments, i la petició al comú d’Andorra la Vella per tal que fos aquesta administració la que comuniqués als afectats aquest acord, oferint-los la possibilitat d’intervenir en el procediment i fer al·legacions, així com les comunicacions adreçades, degudament notificades als afectats, i res d’això s’ha inclòs a l’expedient, als efectes d’analitzar si el tràmit previst es va realitzar (encara que per una altra administració)”, manté el Superior.
“Es desconeix és quina va ser la documentació que van poder analitzar els interessats en el tràmit d’al·legacions”, es diu també en la fonamentació jurídica de la resolució dictada aquesta setmana. I és d’allpi més significatiu llegir en la sentència que el tribunal escriu: “El que el Govern considera que és l’expedient administratiu són una sèrie de documents sense foliar, i fins i tot algun no està ni signat”. I encara s’hi diu: “A més, a l’expedient administratiu els documents s’han d’anar incorporant per ordre cronològic i amb un sistema que permeti tenir constància dels documents que el componen en cada moment. Si s’hagués fet així, es podria saber quins documents van ser els que els agents van tenir accés en el tràmit d’audiència.”
En fi, que tot plegat va ser un desordre, un fiasco. “En definitiva, la defectuosa tramitació de l’expedient no permet comprovar si el tràmit d’audiència va ser real, i si els afectats van poder formular les seves al·legacions havent tingut accés a la totalitat de la documentació obrant a l’expedient. Per tot això, cal confirmar la sentència d’instància, però pels fonaments d’aquesta.”