I per decisió consensuada es referia al fet que, segons ell, de comú acord amb una de les familiars de la dona que havia caigut tres cops en deu dies a la residència, es va descartar traslladar la usuària a Urgències de l’hospital perquè se li fes una radiografia. El metge ho hauria insinuat per mirar d’aclarir si hi havia alguna fractura costal -quan hi va anar uns dies després, ja fora del centre sociosanitari, es van trobar sis costelles trencades i desplaçades- però va estar d’acord suposadament amb la filla contactada que era millor esperar l’evolució de la situació. Els familiars neguen que això hagués anat així i asseguren que es va fer total confiança al facultatiu.
En gran part, l’omissió o no del deure de cura passa per si calia o no calia la prova diagnòstica, i qui va decidir finalment no fer-la. En tot cas, la defensa del metge ha deixat clar que les fractures que va patir la dona “no es poden cenyir a la primera caiguda” i que fins al 9-10 de maig del 2018, quan ja la va visitar el doctor, “hem de descartar que es produís cap patologia”. La defensa ha deixat clar que el metge en cap moment va tenir “voluntat” de causar un dolor o un malestar a ningú i que és molt fàcil aplicar “la teoria del ‘toro pasado’” però que el cert és que “els metges no tenen una bola de vidre”.
La defensa del metge, en una llarga exposició reblada per l’última paraula de l’acusat, ha deixat clar que “no veiem un supòsit de mala praxi” i ha lamentat que “estem en un procés de criminalització de la medicina”. I tot recordant al tribunal que és d’aplicació el principi ‘in dubio pro reo’ en cas de dubte, tot i assegurar que per a la defensa no hi ha dubte que “no estaríem davant el supòsit de mala praxis mèdica”, ha assegurat que per condemnar un metge “hem d’estar davant d’una conducta temerària, ha de ser una cosa molt grossa”.
Evidentment, la defensa, negant cap mal comportament amb rellevància penal -“hi ha altres vies, altres jurisdiccions”- ha demanat l’absolució del facultatiu. I, subsidiàriament, en cas que se’l pretengui condemnar, ha demanat que la pena no sigui superior a un mes de presó condicional i a quatre mesos d’inhabilitació. I ha descartat l’agreujant de persona vulnerable de la víctima, de la lesionada, perquè aquest agreujant “està associat als delictes de caire dolós i no seria el cas”. I s’ha oposat “frontalment a les reclamacions per excessives”, amb la qual cosa ha admès la defensa un màxim de 3.500 euros per a la perjudicada directa i de 4.000 euros per a cadascun dels seus familiars. Per tant, un màxim de 19.500 euros quan la família en pretén més de 100.000.
-seguirà ampliació-
Comentaris