L’administració, el ministeri, mantenia que amb la publicació edictal ja n’hi havia prou i que, a més, els demandants, s’havien pogut defensar de forma escaient. Però no ho veu així la Batllia, que fent-se ressò, també, a una recent sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior acaba anul·lant la resolució del Govern i “ordenant la retroacció al moment anterior al dictat del referit decret perquè de forma prèvia s’efectuïn les comunicacions personals pertinents a tots els interessats que ostentin drets que puguin resultar directament afectats pel referit entorn de protecció”.
La sentència, de primera instància i, per tant, recurrible, va ser dictada dimecres. Per ara el ministeri no s’ha pronunciat sobre si apel·larà la resolució de la Batllia. Ara mateix sembla poc probable donada la fermesa argumental de la sentència inicial que, a més, ja es remet a decisions dictades pel Superior. A més, no es pronuncia en el fons encara que el batlle sí que fa una síntesi molt clara de les pretensions dels recurrents, que troben injustes i injustificades les limitacions que l’entorn de protecció dels dos monuments -tractat com un de sol, que és un dels greuges que s’al·lega- imposa.
I és que, entre altres coses, els propietaris denuncien una desviació de poder i una actuació arbitrària de l’administració o un tracte discriminatori, atès que hi ha altres edificis, públics, que entorpeixen molt més la visual dels dos monuments que es pretén protegir però res s’imposa a ells. Però sobre tot això no es pronuncia la Batllia, que en té prou amb anul·lar els decrets pel defecte previ, la no comunicació exigible. Una comunicació que a diferència del que pretenia el ministeri, que la menystenia, el tribunal considera una garantia fonamental.
L’ARGUMENTARI
“El mateix text del decret posa de manifest que el procediment es dirigeix a persones determinades, en referir-se reiteradament a les ‘persones interessades’ i a les ‘persones afectades’. Aquesta formulació evidencia que l’administració no es trobava davant d’un col·lectiu indeterminat, sinó davant de titulars identificables o, si més no, objectivament determinables”, recull la sentència, d’entrada. “En aquest context, resulta aplicable el principi general segons el qual, quan un procediment pot afectar directament drets o interessos legítims concrets, l’administració ha de garantir una comunicació efectiva als interessats mitjançant notificació personal, sense que la publicitat edictal pugui substituir-la de manera automàtica”, es manté.
Aquesta exigència troba un referent clar en l’article 2 de la Llei 9/2003, que “imposa expressament la comunicació a les persones interessades en el procediment de declaració dels béns d’interès cultural”. “Encara que el present procediment no tingui per objecte la declaració inicial del bé, la delimitació del seu entorn constitueix una decisió autònoma però vinclada amb efectes restrictius propis, de manera que les garanties previstes pel legislador resulten plenament il·lustratives del nivell de protecció exigible”, reflecteix la resolució de primera instància. Cert és que el Govern al·lega que “no va poder identificar tots els titulars afectats per raons de protecció de dades”.
“La intervenció posterior no equival a la participació efectiva en la fase instructora ni pot substituir el tràmit previ necessari per evitar una indefensió material”, manté la sentència dictada aquest passat dimecres
Tanmateix, “aquesta circumstància no pot justificar, per si sola, l’omissió del tràmit de notificació personal, ja que corresponia a l’administració desplegar una activitat diligent mitjançant els mecanismes ordinaris de cooperació interadministrativa, l’accés als expedients urbanístics existents o altres instruments legalment disponibles”. El batlle diu que el ministeri tenia mecanismes per mirar de poder contactar amb els propietaris i que no els va usar tots. I deixa clar que en el moment que a alguns dels afectats se’ls ha contactat i a d’altres no, es reconeix d’alguna manera que s’havia de fer la notificació personal.
I abans de deixar clar, citant una resolució del Tribunal Superior, que la notificació personal no és convalidable per la publicació edictal “en entendre que la intervenció posterior no equival a la participació efectiva en la fase instructora ni pot substituir el tràmit previ necessari per evitar una indefensió material”, la sentència dictada dimecres exposa perquè es considera que dita notificació personal, o millor dit, la seva absència, constitueix un element d’indefensió per als no notificats degudament. “La notificació personal constitueix un instrument essencial per garantir que els interessats puguin conèixer de manera clara i tempestiva l’abast real del procediment i preparar adequadament la seva defensa”, diu d’entrada el tribunal.
I després exposa que “en el present cas, l’establiment de l’entorn de protecció comporta la imposició de prescripcions obligatòries i de limitacions específiques amb incidència directa sobre les facultats d’ús, edificació i transformació dels béns, la qual cosa exigia una garantia reforçada del dret d’audiència” i “la manca de notificació personal va impedir que els propietaris afectats poguessin conèixer des del primer moment, de manera individualitzada, els criteris tècnics aplicats i les conseqüències jurídiques derivades de la seva inclusió en una determinada zona de protecció, limitant objectivament les seves possibilitats d’intervenció efectiva en la fase inicial del procediment”.
Segons la Batllia, “aquesta omissió es veu agreujada pel fet que el decret preveu l’execució immediata de les prescripcions imposades, situant els demandants en la necessitat de reaccionar davant d’una decisió ja adoptada i desplegada. En aquestes circumstàncies, la formalitat omesa era indispensable perquè l’acte pogués assolir la seva finalitat amb garanties, en els termes de l’article 51 del Codi de l’administració, i la seva absència ha generat una indefensió material jurídicament rellevant”. I s’acaba concloent que “la manca de notificació personal ha comportat una vulneració efectiva del dret d’audiència i defensa, determinant la invalidesa del decret impugnat”.
Un dels escenaris que es pot donar ara és que el Govern aculli la resolució, sense més, i faci les comunicacions que al seu dia no va fer i, una vegada hagi passat això, dicti els decrets i l’entorn de protecció tal i com els ha fet fins ara. Tal i com pretenia fer-los. Després sí que s’entraria en el debat de fons. En veure si els greuges denunciats pels propietaris de les tres finques properes als dos monuments tenen raó de ser o no els tenen.