El Constitucional avala que hi ha -o com a mínim, que està ben motivats per les jurisdiccions ordinàries- risc de fugida i perill d’entorpiment de la investigació per part de l’empresonat, que se’l va detenir a Escaldes poc després que es detectés que havia fet una transferència d’uns 800.000 euros cap a Suïssa. Els investigadors, que feia temps que li seguien la pista i li tenien monitoritzats, per exemple, els comptes bancaris, van témer llavors que havent transcendit la polèmica de les vendes de cotxes que suposadament es feien passar per lloguers per estalviar impostos als compradors, tenia intenció de marxar del país. I el van apressar.
L’home nega que tingui cap interès de marxar d’Andorra, on porta una vintena d’anys residint, entre altres coses, perquè no té ja cap compte obert ni a França ni a Espanya i perquè, en canvi, al seu país d’origen té una causa judicial oberta. Considera que el fet que la seva parella i la seva mare visquin fora d’Andorra no es pot esgrimir com a motiu per marxar del país i assegura que no té cap interès per intercedir en la causa ni comprometre la investigació. Però els tribunals ordinaris no ho veuen així i el Constitucional ha validat els arguments emprats especialment per la Batllia i el Tribunal de Corts.
Manté el TC que “sense perjudici que el recurrent qüestioni la valoració que fa el Tribunal de Corts, i assenyali que no podria anar a França perquè té oberta una causa en aquell país i que afirmi que sí que té un arrelament al Principat, la interpretació de les seves circumstàncies personals en consonància amb els delictes imputats, les penes d’aquests i l’intent de traslladar, pocs dies abans de la seva detenció, la gran majoria dels seus actius a una entitat financera suïssa, permeten entendre com a raonable i lògica la consideració judicial que existeix, en aquest cas, un notable risc de fugida”.
També al·lega l’Alt tribunal en una sentència recentment dictada que “la conducta del recurrent de voler interferir en el desenvolupament de la instrucció mitjançant l’intent de modificar la declaració d’un testimoni no s’ha de valorar com pretén el recurrent, en el sentit d’indicar que aquesta actuació es va efectuar des de la presó i, per tant, romandre en ella, ho permetria, sinó que la interpretació efectuada pel Tribunal esdevé lògica i conforme a la raó. Així, allò que es valora és l’actuació i la conducta del recurrent que pretén interferir en la instrucció i, en concret, en els testimonis o en els coencausats”.
Però sí que el Constitucional fa costat a l’empresari en el sentit que “el recurrent impugna que el Tribunal de Corts ha desestimat la seva pretensió subsidiària d’arrest domiciliari monitoritzat sense contenir cap argumentació o motivació que ho sustenti”. En aquest sentit, la sentència ara dictada reflecteix que “el Tribunal de Corts, en el seu considerant quart decideix: ‘Per tot el que s’ha exposat, escau la desestimació del recurs d’apel·lació, tant pel que fa a la petició principal, com a la subsidiària, d’arrest domiciliari amb control monitoritzat, el que comporta la íntegra confirmació de l’Aute recorregut, el qual no està mancat de motivació suficient, doncs una fonamentació jurídica concisa i en contra de les pretensions de l’avui apel·lant, no significa, ni comporta, inexistència d’argumentació’”.
Davant d’això el TC exposa que “és clar que la pretensió ha estat refusada i, per tant, l’aute és congruent amb les peticions sol·licitades. No obstant això, la resolució judicial no conté cap aparell argumental que fonamenti la desestimació de la mesura d’arrest domiciliari monitoritzat, per la qual cosa la infracció del cànon constitucional de motivació és evident, de manera que el recurs d’empara ha de ser acollit en aquest darrer motiu”. I obliga el Tribunal de Corts a argumentar perquè no es pot atorgar un arrest domiciliari amb control monitoritzat.
Comentaris (1)