D’aquesta fora, el TC tanca un afer que, cal recordar, fa temps que es mou pels tribunals andorrans. Fins i tot, amb un pas anterior pel mateix Constitucional i la repetició del judici al Superior. Els fets es remunten al 2015 quan el processat, segons han considerat provat les respectives sentències, va abusar d’un pacient al qual tot just acabaven d’operar d’apendicitis a l’hospital.
El setembre de l’any passat, el Tribunal de Corts va condemnar-lo com a autor d’un delicte major d’abusos sexuals sense consentiment a dos anys condicional i pel d’accés carnal sense consentiment a sis anys de presó, rebaixats posteriorment pel Superior a tres. També se l’inhabilitava per a l’exercici de la professió d’auxiliar d’infermeria durant vuit anys. Després d’aquesta resolució, va presentar un primer recurs d’empara al TC. Aquest va ser acceptat i es va obligar a la repetició de la vista de segona instància.
Ja el passat setembre, la sala penal del Superior va dictar la sentència definitiva, que no rebaixava els anys de reclusió (2 condicionals pel primer delicte i 3 ferms pel segon). Tot just reduïa a dos anys la inhabilitació. L’infermer va optar, llavors, per tornar al TC. Considerava que, novament, s’havia vulnerat el dret a la jurisdicció, a una decisió fonamentada en dret i a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial. Sobre aquest darrer punt, ja abans de la segona vista davant el Superior havia demanat l’abstenció d’aquells magistrats que havien participat en la primera, fet que no es va donar.
El TC, però, no entra a valorar cap de les qüestions formulades en el recurs. El motiu? Que no es compleix un requisit bàsic: el termini de presentació. La llei marca que s’ha de presentar en tretze dies hàbils. Per tant, si la sentència del Superior es va notificar el 20 de setembre, la data màxima era el 7 d’octubre. I, en canvi, es va tramitar l’11.
Per als magistrats, cap de les excepcions que es podrien acceptar en cas de retard s’apliquen en aquest afer. “La sentència de la sala penal ha estat dictada de conformitat amb la decisió constitucional que pretenia garantir els drets del recurrent, després que aquest hagués estat escoltat i en un sentit que li ha estat favorable. En qualsevol cas, la part recurrent coneixia la disposició sobre el termini de presentació d’un recurs d’empara, ja que la va respectar en el seu primer recurs. No obstant això, no al·lega cap circumstància de força major o cap obligació particular susceptible d’explicar el sobrepassament del termini atorgat”, remarca l’aute ara publicat pel TC. Per tant, considera que el que toca és no admetre a tràmit el recurs.
Comentaris