Reclusos del centre penitenciari en situació de presó preventiva han fet arribar un escrit anònim a l’Altaveu que, en molts extrems, s’ha pogut confirmar. Hi ha qüestions que es consideren habituals o que no depenen de l’administració penitenciària. Però en gran mesura les fonts consultades relacionades amb la institució admeten que les denúncies dels interns tenen tot el fonament. De les denúncies que es formulen, n’hi ha dues que clarament no es consideren ajustades.
Qüestions com sorolls de bon matí, el cost de les trucades telefòniques o els escorcolls amb nu integral abans i després de visites no són compartits com a ressenyables per l’entorn penitenciari oficial, però la resta de queixes sí que s’admeten com a raonades
En primer lloc, el preu de les trucades que poden fer a l’exterior. En aquest cas, es deixa clar que no té res a veure amb la institució penitenciària i que el preu el fixa Andorra Telecom com passa a qualsevol usuari del país. L’altra qüestió totalment refutada per les fonts consultades és la queixa perquè els presos, quan reben visites de familiars o advocats, abans i després de la trobada són obligats a despullar-se integralment per fer-los una revisió corporal. Els consultats han assegurat que això és així en la immensa majoria de règims penitenciaris atès que aquesta és la via d’entrada més habitual, especialment, de droga. I també d’altres petits objectes. Però especialment d’estupefaents.
Els interns es queixen del fet que a 2/4 de 7 del matí ja es posin en marxa algunes activitats i això generi soroll i molèsties. I que vers les 8 del matí hi hagi una potencia lumínica molt important i cegadora, fins i tot. Sobre aquestes qüestions, les fonts consultades han remarcat diverses coses. Que el fet que es posi en marxa l’activitat tan aviat es deu a l’elaboració d’alguns productes, com el pa, per poder esmorzar. Que aquest no seria el problema. Però el que sí que hi ha de molt molest són algunes portes molt sorolloses. Que s’hi ha mirat de posar remei i no hi ha manera.
ÀPATS, MENJAR
Una queixa reiterada des de fa molt temps és que l’esmorzar és molt repetitiu i que els àpats són insípids, de baixa qualitat. I sobre aquests extrems, els consultats no neguen part de raó a les queixes dels interns. En relació a l’esmorzar, s’admet que no hi ha una gran varietat però sí diversa tria. “Però estem en allò de sempre. Si sempre anéssim al mateix hotel, al final se’ns faria avorrit.” I sobre la resta d’àpats, les fonts consultades han explicat que els menús estan externalitzats i que correspon a l’empresa externa i el pressupost de què disposa segons el concurs elaborar els millors plats.
Però sí que s’admet que la qualitat dels menús és una queixa reiterada i constant. I des de fa molt temps. De fet, hi ha diversos funcionaris que en altres èpoques es quedaven a menjar al centre penitenciari mateix -i seguint el mateix menú que els reclusos- i que ara aquesta circumstància és molt puntual precisament perquè bona part del personal que té contacte amb els interns i sap d’allò que es queixen acaben compartint en gran mesura els laments dels presos.
Més laments dels reclusos que des de l’entorn penitenciari s’admet que tenen raó de ser. Les condicions i horaris de la biblioteca i el gimnàs. En tots dos casos es parla de poc temps per poder disposar d’aquests serveis, de poc espai i d’ordinadors i d’aparells gimnàstics obsolets. I en tot plegat es considera que les queixes tenen fonament. Que només que deu presos vulguin fer gimnàstica es col·lapsa l’espai i la ferum de l’esforç físic pot arribar a col·lapsar. En alguns moments s’ha plantejat a ampliar el ventall d’horaris però no s’ha acabat mai executant. En general, poc espai, poques activitats i equipaments vetustos.
CEL·LES
I una de les queixes que el propi entorn formal de la institució troba més raonada i raonable. La situació de les cel·les. Certament, la població reclusa ha anat creixent. Però durant molt temps, no hi havia gaire més de 50 interns. Durant molt temps les cel·les havien pogut arribar a ser individuals. Puntualment en algun cas, s’ubicaven dos reclusos per estança. I molt rarament eren tres els interns que compartien espai. Ara aquesta darrera opció és cada cop més habitual.
“Imagina haver de dinar tres persones compartint una taula enganxada a la paret on has de fer torns perquè els tres no hi cabeu i, alhora, que un hagi de fer les seves necessitats a pocs centímetres, que ja potser no arriba ni a metres”
Les fonts consultades han reconegut que la manca d’espai és evident i que les cel·les són, comparativament, molt més petites que a Espanya o França. “Imagina haver de dinar tres persones compartint una taula enganxada a la paret on has de fer torns perquè els tres no hi cabeu i, alhora, que un hagi de fer les seves necessitats a pocs centímetres, que ja potser no arriba ni a metres”, han indicat les fonts, conscients que la situació en aquest cas és del tot anòmala i deficient.
De fet, i també en relació amb el fet de compartir cel·la, les fonts han indicat que fins no fa massa es mirava de mantenir una separació, de no barrejar fumadors i no fumadors. “Ara ni tan sols això es pot garantir” i, per tant, hi ha una mescla de tot plegat, de fumadors i de no fumadors, contribuint aquesta circumstància a un agreujament de les condicions higièniques i de salut. I, fins i tot, afectant la convivència interna. No cal oblidar que una cel·la és equivalent a un domicili, i exceptuant certes normes de seguretat, hi ha certs comportaments o hàbits que no poden pas ser prohibits.
I finalment, i ja s’ha apuntat, hi ha la denúncia del fet que les lliteres han quedat tan obsoletes també que alguns presos prefereixen tirar el matalàs a terra que haver de compartir l’espai de la llitera amb el seu company de cel·la, una cel·la de tot just 10 metres quadrats (quan el mínim al qual s’hauria compromès Andorra, segons la denúncia anònima dels reclusos) seria de no menys de 12 metres quadrats. I en aquest espai tot sovint s’hi han de passar els interns de 15 a 18 hores diàries.
Per als presos, els trastorns de personalitat i la fragilitat mental van en augment per culpa de les condicions penitenciàries; i no són pocs els interns que es prenen multitud de pastilles cada dia
I, com s’ha dit, ni el gimnàs, ni la biblioteca, ni tampoc el pati, garanteixen condicions prou dignes, a parer dels reclusos, que també troben excessivament curts els temps que els atorguen per poder rebre visites, per poder esbargir-se les estones que se’ls assignen per poder acudir a aquests tipus d’estances. Perquè les estones de lleure, al final, no són, consideren, ni profitoses ni en les condicions necessàries. I tot això fa que la fragilitat mental cada cop sigui major i alteri la salut dels reclusos més enllà dels que ja hi han entrat amb patologies.
Sense oblidar, com també ha denunciat el Raonador del Ciutadà, que molts interns “prenguin desenes de pastilles de medicació al dia”. I és que alguns dels presos han desenvolupat durant la seva estada a la presó “trastorns de personalitat” agreujats per, diuen, llargues estades preventives no justificades -en molts casos, creuen, facilitades pel principi del risc de fuga atès que molts dels interns no són de nacionalitat andorrana- i que s’aproximen a “situacions de tortura mental, psicològica”.
Comentaris (25)