El cas que ara arriba al tram final del seu camí judicial (almenys a Andorra) comença ara fa tot just un any. El propietari del pis va demanar davant la Justícia que se’ls fes fora de l’immoble i al·legava que no havien respost a una carta en la qual se’ls comunicava la voluntat de rescindir el contracte, que data del 2017. En primera instància, la Batllia va acceptar la petició argumentant que el sistema de pròrrogues no era d’aplicació en aquest cas. En canvi, el Superior va apuntar que potser sí que ho era, però que en no haver demanat explícitament l’allargament del lloguer, s’havia de donar lloc al desnonament.
Posteriorment, el cas va arribar al TC via recurs d’empara. L’alt tribunal, però, va emetre un aute, publicat aquesta setmana al BOPA, on no s’accepta l’acció. Es considera que no s’ha vulnerat cap dret dels inquilins i, per tant, de retruc, es valida una resolució del Superior que, un cop coneguda, ha generat una certa sorpresa dins del parlament.
I és que la resolució es basa en la Llei de mesures d’estímul i d’estabilitat del mercat d’arrendaments d’habitatges, aprovada el 28 de novembre del 2023. Va ser el text amb el qual es va passar d’unes pròrrogues que s’anaven legalitzant any rere any a establir un sistema amb una prolongació dels contractes fins a l’1 de gener del 2027. Llavors es considerava que, en aquest temps, es podrien haver implementat mesures per estabilitzar el mercat dels lloguers.
En l’article 2, la llei fixava el “règim jurídic aplicable als contractes d’arrendament d’habitatge per a residència habitual i permanent formalitzats durant l’any 2021 o amb anterioritat”. Així, es fixava que aquests “es poden prorrogar, renovar o extingir segons convinguin lliurement les parts” seguint el que marca la Llei d’arrendament de finques urbanes. Ara bé, en el seu apartat segon, s’establia que “no obstant això, a manca d’acord entre les parts, un cop s’esdevingui la finalització de la durada del contracte principal o de qualsevol de les seves pròrrogues, i sempre que la part arrendatària compleixi estrictament amb totes les obligacions legals i contractual”, s’aplicava un nou sistema.
I aquest marcava que per a tots els contractes del 2019 o anteriors “s’aplica una pròrroga de tres anys de durada”. En el cas dels datats el 2020, aquesta seria de dos exercicis. I per als del 2021, d’un. És a dir, es fixava que, en cas de desacord, l’allargament era “automàtic”. Així ho han indicat a l’Altaveu les fonts parlamentàries consultades: “Aquest era l’esperit perquè en vam parlar”. De fet, certament, en l’article en cap moment es posava que fos necessari invocar-la, com si argumenta el Superior, i, en canvi, sí que es va fer un apartat, amb les excepcions en les quals el propietari de l’immoble podia recuperar-lo.
De fet, les mateixes fonts posen en relleu que, expressament, es va fer un redactat diferent del que s’havia fet servir en lleis anteriors al 2023, quan la pròrroga s’anava aprovant any rere any. Així, en la Llei de mesures de protecció, d’estímul del mercat i de governança en l’àmbit de l’habitatge, aprovada l’1 de desembre del 2022 i que establia el possible allargament dels contractes que expiraven durant el 2023, es fixava que “a manca d’acord entre les parts, un cop esdevingui la finalització de la durada del contracte o de qualsevol de les seves pròrrogues, la part arrendatària pot exigir a la part arrendadora que el contracte es prorrogui un any més com a màxim”. És a dir, llavors sí que s’apuntava que era necessari invocar aquesta mesura.
Per tant, i així ho assenyalen, el Superior hauria fet una interpretació de la llei del 2023 molt allunyada, com a mínim en aquest aspecte, de la que els consellers generals tenien al cap quan van negociar -aquell text es va aprovar per unanimitat- el projecte legislatiu. Ara, però, també s’admet que toca “respectar la separació de poders” i, en tot cas, el que tocaria per evitar que això prevalgués seria modificar la llei, cosa que, ara mateix, quan falten poques setmanes perquè expiri aquest sistema, no serviria de gaire.