Les empreses no saben com pagar els seus treballadors. I no pas perquè no tinguin la voluntat de fer-ho. És que en molts casos, sobretot a l’hivern, els diners corresponents a les nòmines se solen abonar mitjançant xec. Els assalariats no disposen de compte bancari al país pel cost que suposa tenir un dipòsit al banc. I a les entitats tampoc no és que els interessi massa aquest tipus de clients. Benentès. Però la nòmina de febrer les empreses no saben com ‘gestionar-la’ per complir amb la llei.
D’una banda, perquè la normativa estableix uns dies concrets i limitats per satisfer el salari. De l’altra, perquè el nou marc legal vigent des del primer dia de febrer estableix que el salari s’abonarà a través de transferència bancària. ¿I si el treballador no té compte com es transfereixen els diners corresponents al sou? I quan s’ha de fer una bestreta o cal abonar una quitança o una liquidació… ¿també s’ha de dipositar a través d’un banc? La resposta a aquesta segona pregunta depèn de l’interlocutor al qual es consulta. Sobre la primera no hi ha dubte: cal transferència sí o sí o sinó s’incompleix la llei.
Per un parell de nòmines que queden aquest hivern, molts temporers es veuen abocats a haver de fer una despesa proporcionalment molt elevada per poder cobrar
Diverses fonts empresarials han explicat que el problema existeix i és complicat de resoldre. I no només per a treballadors temporals. “Hi ha més gent de la que ens pensem que no té compte”, han explicat fonts empresarials. Els bancs, asseguren les fonts consultades, estant aquests darrers dies reben una allau de demandes d’obertura de nous comptes. Els temporers, especialment, corren a intentar obrir dipòsits com poden. Queden un parell o tres de nòmines de la temporada i es veuen abocats a haver d’obrir un compte per poder cobrar. Amb la complexitat que requereix.
Complexitat documental per acreditar allò que el banc demana -això les entitats que accepten obrir comptes que tenen un moviment tan poc rellevant que a l’entitat no li genera cap benefici- i costos proporcionalment molt elevats. De mitjana, obrir un compte li pot costar a l’interessat uns 100 euros. “És excessiu el ‘pal’ que els bancs donen a les persones que volen obrir un compte. I ara ja no és voler: és obligat per poder cobrar la nòmina”, expliquen les fonts consultades, que lamenten que el legislador no prevegi més i millor les conseqüències que poden tenir les seves decisions.
Algunes empreses, sobretot aquelles que mouen un volum de personal més elevat, miren de negociar amb els bancs condicions més avantatjoses del que seria l’ordinari per als seus treballadors. Amb prou feina arrenquen un estalvi d’una vintena d’euros i, això sí, que les entitats es comprometin a no cobrar comissions de manteniment i, especialment els temporers que pretenen venir altres temporades, puguin mantenir el compte obert amb un saldo irrellevant per tal que l’hivern que ve no hagin de passar pel mateix infern que els toca viure ara.
“Ningú no hi surt guanyant. Ni tan sols els bancs tot i els recàrrecs o comissions que apliquen, perquè aquests dies, en alguns casos, van desbordats”, expliquen les fonts que hi afegeixen la seva incredulitat per un canvi legislatiu “que no aporta res. Bé, sí, el que està portant almenys ara per ara són problemes”. Pagar en efectiu o en xec bancari no era el que preferia l’empresari. En molts casos era i és el que demanaven i demanen els treballadors i el que millor els va. La llei, però, ara ho impedeix.
Comentaris (11)