El denominat ‘cas Bonet’, més enllà de posar sobre la taula els draps bruts o no tan bruts de Socialdemocràcia i Progrés (SDP), ha servit, ben a les clares, per evidenciar el descontrol absolut que hi ha sobre les despeses que fan els grups parlamentaris. Sobre el ‘despilfarro’ (malbaratament si acudim a la paraula lingüísticament correcta) que, segons com, pot regnar al Consell General. I això no és poca broma. D’una manera o altra, els càrrecs polítics que fan estada a la institució que més confiança genera segons la darrera enquesta del Centre de Recerca Sociològica (CRES) tenen a la seva disposició, aquest 2017, més d’1,7 milions d’euros (prop de dos milions si se li suma la CASS). Diners, molts diners, que fins ara no són sotmesos a cap control seriós.
De fet, vista la pugna sorgida dins la branca d’SDP del grup mixt, aquesta setmana el síndic general, Vicenç Mateu, ja ha anunciat que es buscarà la fórmula perquè el Tribunal de Comptes fiscalitzi d’alguna forma o altra els balanços dels grups parlamentaris. Recordava Mateu dijous que en la immensa majoria de cambres legislatives del món occidental el control al qual se sotmet aquesta despesa és força laxe perquè es considera que si s’ha de donar un detall acurat del motiu pel qual es fa una inversió, pel qual s’abona una despesa, pot donar pistes a l’adversari polític sobre allò que està treballant el rival. Un argument vàlid o tan sols una excusa, segons com es vulgui veure. En tot cas, fins ara sols s’exigeix un resum de la comptabilitat al final de cada legislatura i no pas seguint criteris estrictament exigibles en els estàndards de comptabilitat.
El ‘cas Bonet’ ha tornat a aflorar, més si cal, que per molta llei de partits de que es faci i entri en vigor per intentar que el Consell General no serveixi de caixer automàtic de les formacions polítiques, sempre hi ha qui més qui menys se les enginya per tibar de veta. I com que no hi ha una norma que imposi un control estricte de les despeses dels grups parlamentaris… qui dia passa any empeny. I així desapareixen euros i euros que no serveixen sovint de res a l’Estat, de res al contribuent que és qui al capdavall paga, i, en canvi, permeten alimentar, i en molts casos així de real i directe, estómacs agraïts.
Fins ara no hi ha cap mesura legal de control de la despesa pública que fan els polítics de la cambra parlamentària: s'han arribat a justificar milers d'euros gastats amb un lacònic 'varis'
La fractura al Partit Socialdemòcrata (PS) ara deu fer ja pràcticament quatre anys va palesar ja una part notable d’aquest mal, però el debat que va generar es va tancar en fals i sense cap regulació seriosa i ferma. El grup parlamentari socialdemòcrata acumulava un fons de caixa molt notable que va ser objecte de debat en relació si als grups havien de tornar al final de cada legislatura allò que no gastaven o no ho havien de tornar. Vist que no hi ha un control comptable legalment exigible, era fàcil caure en la temptació de gastar-s’ho tot i anar fent. De fet, Andorra pel Canvi (APC) va tancar els comptes de la breu legislatura 2009-2011 amb un zero de romanent gros com una casa de pagès i justificant la despesa amb un ‘varis’ que ho pot voler dir tot o pot no voler dir res d’on van anar a parar els diners que el grup tenia assignats.
Ja amb anterioritat recorda la proposta d’un parlamentari qualificat del llavors grup majoritari liberal que veient que el compte oferia una xifra prou suculenta va arribar a proposar invertir el romanent en un viatge de final de curs, final de festa, per a tots els consellers del grup. Alguna ment una mica més brillant (i sobretot rigorosa) que la que ostenta algú que encara avui ocupa un càrrec de representació electa va posar seny i l’excursió pagada pel contribuent va quedar en el calaix de l’oblit. Sort encara. I el ‘cas Bonet’ torna a encendre l’alarma de com els representants de la sobirania nacional es gasten els diners de tots. Des del punt de vista legal. Però també ètic i estètic.
¿S’ha de pagar amb diner públic visites de ‘col·legues’ polítics d’altres països? ¿Ha de poder contractar un conseller el seu fill ho sàpiga o no el company de tribuna? ¿Ha de poder saber el ciutadà en què es gasta un parlamentari exactament els diners que surten del contribuent quan el polític en qüestió viatja en missió oficial? Poden ser moltes les preguntes. I encara més les despeses injustificades i injustificables que s’han fet des de temps enllà. I el cert és que en l’actualitat es destina una partida pressupostària molt important per a l’ús i gaudi dels consellers generals. Ja no de tota l’estructura del Consell, que només en salaris dels treballadors ja abona quanties molt notables (s’acostarà al milió i mig d’euros aquest 2017 incloent-hi les despeses de caràcter social). Només en diners que van directament als càrrecs electes.
El pressupost per aquest 2017 posa a disposició directa dels membres del poder legislatiu, entre salaris i assignacions parlamentàries, gairebé dos milions d'euros
Si miren el pressupost per a aquest any del Consell General, els diners que van a parar als parlamentaris estan dividits en dos grans conceptes: el de gratificacions -un eufemisme que la cambra legislativa dóna als salaris, perquè molts treballadors del país ja voldrien dos mil eurets de gratificació mensual per dedicar-se a temps parcial a una activitat, en aquest cas la política- i el d’assignacions a grups parlamentaris. A la primera categoria hi destinarà el Consell, és a dir, l’erari públic, 964.012 euros més 139.781 euros més de despesa social (fonamentalment la CASS). És a dir, més d’1,1 milions en gratificacions, dels quals un quart de milió se’n va directament a Sindicatura.
El síndic percep en l’actualitat a la butxaca -metafòrica- quelcom més de sis mil euros mensuals i tretze pagues i la subsíndica supera de llarg els cinc mil euros. Quedi clar que ja fa mesos que es van deixar sense efecte les retallades aplicades el 2012 i això, de fet, ha suposat un ‘impuls’ salarial. Si es té en compte allò que van acordar els parlamentaris a l’inici d’aquesta legislatura i atès que l’IPC d’ençà del 2015 ha estat imperceptible, el salari brut sense retenció dels presidents de grup parlamentari és de 3.865,53 euros. Ser president comporta unes obligacions. Però, legalment, no s’exigeix pas una dedicació exclusiva. Els consellers perceben, també com a salari brut sense retenció, 2.015,45 euros. També amb dedicació parcial.
Els parlamentaris que es dediquen plenament a l’activitat política perceben un salari equivalent al dels presidents de grup parlamentari, si bé cobren de dues fonts diferents. El sou base que reben directament del Consell són els esmentats dos mil eurets. Els 1.800 restants els abona el seu grup parlamentari que prèviament els ha percebut del Consell sota la denominació d’assignació parlamentària. ¿I quan destina el poder legislatiu a això que es denomina assignacions parlamentàries? Aquest 2017, segons el pressupost aprovat, 794.159,18 euros. El repartiment d’aquests diners es fa seguint un acord adoptat fa algunes legislatures i que té les seves pròpies fórmules.
El 30%, és a dir 238.248 euros, es distribueixen directament en funció del nombre de grups parlamentaris. Actualment n’hi ha tres. Per tant, la xifra donada cal dividir-la entre tres. I dóna que per aquest concepte, cada grup percep, anualment, 79.416 euros. Un altre 30%, és a dir, 238.248 euros més, es distribueixen en funció del número de consellers obtinguts per cada grup. Per tant, cada conseller dóna dret a rebre, l’any, 8.509 euros més. El 40% restant, és a dir, 317.663 euros, és el coixí que queda per pagar, fonamentalment, el complement de plena dedicació dels consellers que exclusivament es dediquen a la tasca parlamentària. Per tant, aquesta partida només s’esgota si tots els grups disposen del número màxim de consellers a ple temps als quals tindrien dret.
Un de cada tres parlamentaris de cada grup poden dedicar-se en exclusiva a la política pagant el poble. En el cas del grup mixt, a l’inici de la legislatura, hi va haver aquell acord que s’ha revelat massa poc clar pel qual es permetia que en haver dos partits diferents dins del grup cada formació disposés d’un conseller alliberat. ¿O potser era un de cada dos? Ufffff… Sia com vulgui, i fent una simulació de càlcul com si des de l’inici de l’any, que no és el cas, Sílvia Bonet ja hagués partit peres amb SDP, Demòcrates per Andorra (DA) percep anualment 207.048 euros en tan què grup, més els diners que li corresponguin per satisfer el complement de dedicació exclusiva als seus consellers que estiguin dedicats a la tasca política a ple temps.
La institució es fa càrrec, de forma directa i habitual, del cost de viatges i allotjaments; i abona 130 euros diaris per a alimentació sense que el conseller hagi de justificar si els ha gastat
Són tres consellers que es troben en aquesta situació -síndics a banda- encara que podria tenir-ne cinc. Per tant, per aquest concepte i segons l’acord de la junta de presidents adoptat a l’inici de legislatura, per aquest concepte el grup demòcrata rep cada any 82.481 euros més. A Liberals d’Andorra li corresponen 147.486 euros més 54.987 euros per complementar els salaris de les dues conselleres a plena dedicació. El PS percebria aquest 2017 fins a 73.176 euros més 27.493 euros per la consellera a dedicació exclusiva i SDP i Sílvia Bonet, cadascun, com a assignació parlamentària, la gratificació salarial ja hem vist que va per una altra via, haurien de rebre si s’haguessin dividit abans d’iniciar-se l’exercici, 24.392 euros. Tot plegat no està gens malament.
I encara el Consell General es fa càrrec, de forma directa i habitual, de les despeses en matèria de transport i allotjament quan els parlamentaris acudeixen a algun acte en representació de la cambra parlamentària -les delegacions internacionals, per exemple. I encara hi ha un altre calaix de sastre que ha estat criticat en moltes ocasions i que serveix -no és cap secret que l’ara consellera independent Sílvia Bonet n’ha estat la principal abanderada- per ‘fabricar’ un sobresou a algun parlamentari: la compensació per dietes. Per cada jornada sencera passada fora de casa el Consell General abona 130 euros per a alimentació.
A l’inici de la legislatura, el conseller liberal Joan Carles Camp, membre de Sindicatura, va demanar que aquesta xifra fos fixada com a límit i que s’establís l’obligació de justificar la despesa. És a dir, que s’abonés estrictament allò que el conseller o la consellera gastava en dinar o sopar. Una mesura que semblaria lògica. Doncs no. La presidència va acordar que no. Que es continuava com s’havia fet sempre. Els 130 euros s’abonen s’hagin gastat o no. Això sí, si un dels dos àpats forts del dia es fa a Andorra -és a dir, si es marxa ben dinat o s’arriba a casa abans de sopar- només es considera mitja jornada, mitja dieta, i tan sols es paga 65 euros. Clar que sigui una dieta o mitja dieta depèn, també, de la bondat del conseller. I vist com van les coses…
Comentaris