DA força la màquina a Andorra la Vella i Sant Julià amb Riva i Baró

Demòcrates per Andorra (DA) no ho té gens fàcil en tres parròquies: Andorra la Vella, Sant Julià i la Massana. La problemàtica a la capital, però, és ben diferent a la que es viu en terres lauredianes o massanenques. En tot cas, per mirar de resoldre els ‘conflictes’ oberts a Andorra i a Sant Julià, la formació que té la majoria parlamentària ha arribat a posar dos noms sobre la taula (i de manera diferent, també): l’exconsellera general Sílvia Riva i l’actual president del grup parlamentari, Ladislau Baró. A la primera -amb Conxita Marsol a la recambra- se la pressiona perquè faci el pas d’encapçalar la candidatura i deixar Jordi Minguillón a l’estacada. Baró, en canvi, s’hauria ofert conscient que la seva proposta no serà acceptada i que els seus companys al Consell tampoc no el deixaran plegar. La pugna entre Coalició d’Independents (Cd’I) i DA continua viva i enrocada. Són socis mal avinguts. Minguillón és l’única proposta en ferm. El propi cònsol i la ministra Rosa Ferrer, conscients de la dificultat que els demòcrates tenen per poder disposar d’un candidat sòlid i disponible, estan portant el ‘forcing’ a l’extrem. A més, Ferrer té clar que la conjuntura difícilment permetrà que la legislatura parlamentària tingui la durada convencional. Per això força. I per això procura minimitzar les escletxes que se li han obert a la seva pròpia formació. Tres dels components de l’actual majoria comunal (Marc Pons, Meritxell Rabadà i Eduard Andueza) s’han manifestat públicament en contra del lideratge de Minguillón. No estan d’acord amb la manera de veure la gestió comunal que tindria l’actual cònsol. Un altre conseller de la plena confiança de Ferrer, Jordi Cabanes, també ha evidenciat, en privat, que caldria trobar un altre candidat. Però a Cd’I no hi ha alternativa. És Minguillón sí o sí. I Ferrer està disposada a engegar a rodar el pacte amb DA a nivell general i deixar el grup parlamentari en minoria. Prou que ho saben al Consell. I la possibilitat que el trencament es formalitzi fa basarda. Però les diferències internes en la majoria comunal (Pons ja és afiliat de DA, però Rabadà i Andueza són membres de la formació parroquial) haurien abocat els ‘taronges’ a forçar una vegada més la màquina. A haver de posar sobre la taula una alternativa real. Toni Martí pensava abans de l’estiu que disposava d’una carta per jugar-la i per això va anar deixant que Minguilllón i Ferrer entonessin la seva cançó. Conxita Marsol va acceptar anar la tercera a la candidatura de les generals amb la promesa que a final d’any se l’alliberaria sense condicions perquè pogués optar a ser cònsol de la capital. A l’exministra i ara parlamentària el comú -hi va estar un quart de segle com a secretària general- li venia més de gust que el Consell. Però una vegada ha tornat a la Casa de la Vall, l’escenari ha canviat. Marsol està còmoda al Consell i el grau de dedicació i implicació política que li reclama el càrrec és del tot compatible amb la seva activitat professional. D’esdevenir cònsol li seria impossible. D’aquí que ja fa alguns mesos, durant l’estiu, Marsol va deixar clar a Martí que declinava la possibilitat de concórrer a les comunals. L’enrocament de Ferrer i Minguillón, sostingut en part pel fet que DA no disposa d’un candidat real, ha fet que Martí i els principals dirigents del partit hagin tornat a sondejar la parlamentària i, sobretot, que ‘apretin’ Sílvia Riva. La tercera via, Marc Pons, ha deixat clar que no acceptarà ni anar en una llista amb Minguillón ni fer-ho com a cap de cartell. La dedicació professional de Riva ara per ara li impediria retornar a l’activitat política. I, encara menys, a una tasca, la de cònsol, que li exigiria plena dedicació. Toni Martí havia transigit inicialment a les exigències de Rosa Ferrer. I la submissió a la ministra hauria estat acceptada a contracor pel grup parlamentari, que hauria demanat als membres del Govern més crítics amb la titular de Salut que rebaixessin el seu grau de crispació vers Ferrer perquè la brasa no passi a ser un incendi en tota regla. Però el comitè parroquial de DA a la capital es manté ferm en no acceptar Minguillón de candidat. I la tibantor, continua.

La plataforma laurediana i UL

On tampoc no acaba de sortir-se amb la seva DA és a Sant Julià (a la Massana té clar que si vol presentar llista, aquesta haurà de ser de mínims i, de moment, no troba aspirants a l’oposició comunal). La voluntat d’una part de l’espectre polític lauredià era constituir una plataforma transversal i suposadament independent que pogués oposar-se amb garanties contra Unió Laurediana (UL). DA va passar de no voler participar en un bloc antiUL a pretendre capitalitzar del tot el moviment. Però tornava a tenir un problema: manca de candidats. Des de l’entorn demòcrata es va llançar al vol el nom de Núria Rossell, a qui també hauria festejat UL. Però Rossell ha deixat clar als uns i als altres que només faria el salt a l’arena política si sols concorre als comicis una única candidatura. I que tingués el suport de totes les formacions polítiques amb presència a la parròquia. La possibilitat ben aviat va quedar descartada. Davant la dificultat demòcrata per posar sobre la taula candidats amb capacitat i disposició de poder liderar la plataforma alternativa, en una de les darreres reunions celebrades la setmana passada, Ladislau Baró va oferir el seu cap. Deixaria el Consell per fer cap a la gestió comunal. Era conscient el president del grup parlamentari demòcrata que el seu pas sols era un cop de força. Ni els companys parlamentaris li permetrien plegar ni la possibilitat que una plataforma amb vocació independent sigui encapçalada per una persona tan marcadament definida seria acceptada per la resta de contendents. Així les coses, només hi hauria un nom sòlid sobre la taula per liderar la plataforma de confluència: un Bruno Bartolomé que malgrat formar part del Partit Socialdemòcrata (PS) cada vegada s’ha allunyat més de la línia oficial. Sense desmarcar-se’n del tot. Però sense seguir-ne els paràmetres marcats. Cal veure si el lideratge de Bartolomé és acceptat per DA i SDP. O si, al final, com massa vegades ha passat a Sant Julià, l’alternativa queda en no-res. Mentrestant, Unió Laurediana és pacient. Té focs interns, però mira d’apagar-los discretament. La voluntat inicial de l’executiva d’UL seria mirar d’apartar els dos actuals cònsols perquè no es pugui usar l’afer de les targetes de crèdit contra el projecte d’UL. Manel Torrentallé ja sabria que no es compta amb ell. Montserrat Gil no està descartada pas del tot. És més, podria continuar. La setmana passada es va constituir amb una desena de persones una comissió de candidatura. Hi ha diversos noms (Roser Bastida, Joan Albert Farré, la ja citada Gil, Carles Verdaguer…) sobre la taula però, també, múltiples escenaris. I les peces, formalment, no es faran encaixar fins a darrera hora. És la marca UL. El seu ‘modus operandi’.