Desenes de persones, alguns centenars entre BPA i Banco Madrid van perdre en pocs dies -alguns en poques hores- la feina. Els accionistes, tots, han perdut diners, molts, igual com molts clients que van veure’s abocats a una mena de ‘corralito’ i encara alguns d’ells tenen bloquejats els comptes sense que hi hagi hagut deu anys després d’aquell 10 de març del 2015, cap sentència condemnatòria. I això que molts treballadors i clients tenen l’espasa de Dàmocles de la Justícia damunt del cap des del primer dia. Alguns d’ells ho expliquen des d’avui en una sèrie de set càpsules audiovisuals -una per dia d’aquesta setmana- que permeten acostar-se a la seva realitat deu anys després.
Una part d’aquells accionistes i directius que van perdre diners i feina, i no pocs també salut, mantenen encara ara la lluita per demostrar “la injustícia” que suposadament es va cometre i que continua perpetuant-se amb l’obertura de “causes com qui obre melons”, en paraules de qui va ser el director adjunt i número 2 de fet de BPA, l’economista Santiago de Rosselló, el primer en oferir en seu testimoni. Encara fa pocs dies s’ha processat diversos accionistes i directius del banc en una causa que fa deu anys que es va obrir i s’ha anat bullint en somort impedint els implicats passar pàgina.
El ‘cas Landstreet’, aquest darrer al qual s’enfronten alguns accionistes i directius, és curiosament l’única que només concerneix gent del banc i que en entorns judicials i del poder establert es considera que és la mare dels ous de tot plegat. Però el cert és que el banc, arran primer d’una nota del FinCEN americà que un any després el propi departament va deixar sense efecte sense cap més explicació ni sanció, i després d’una causa judicial basada en un empresari espanyol que encara avui no ha estat condemnat al seu país d’origen, es va intervenir per casos que encara avui ningú no acaba de comprendre. Mai s’ha perseguit clients implicats i tampoc cap altre banc amb els quals han operat els suposats dolentíssims clients ha estat judicialment perseguit.
El CEO de l’entitat va passar-se poc menys de dos anys a la presó per una causa, la d’aquest empresari espanyol vinculat a una suposada màfia xinesa que tampoc no ha estat mai condemnada, que espera sentència per al mes de juliol després d’un judici de mesos i mesos que no va revelar res més que no fos un comportament i unes pràctiques homologables a una plaça financera ‘off-shore’. Una causa on, suposadament, qui blanquejava els diners, l’empresari espanyol, ni tan sols era acusat. Se’l va citar com a testimoni i mai es va presentar a declarar.
I aquesta manera de fer és reitera en moltes de les altres causes que s’han anat obrint per poder evidenciar públicament una mena de ‘macrocausa’ generalitzada contra un banc que el temps ha demostrat que el pitjor que va fer va ser acceptar uns pocs milions d’euros de la família Pujol. D’alguns dels fills i la finada esposa ja de qui va ser el president de la Generalitat de Catalunya. I això que els diners venien d’Andbank i prèviament havien aterrat a Banca Reig gràcies a l’amistat travada entre dos líders polítics. El català (Pujol) i l’andorrà (Òscar Ribas).
‘OPERACIÓ CATALUNYA’
I és que malgrat les reticències que hi ha hagut i encara hi ha, els múltiples documents, gravacions, enregistraments i altres elements han permès evidenciar cada vegada de forma més clara que BPA va ser la víctima col·lateral d’una operació d’Estat que pretenia frenar l’auge del sobiranisme català. N’hi ha evidències claríssimes. Moltes. I a nivell d’Andorra, l’amenaça que al seu dia va proferir el llavora agregat d’Interior a l’ambaixada d’Espanya al Principat, Celestino Barroso, vers el CEO Joan Pau Miquel va ser clara i diàfana.
I és que encara no un any després de les paraules que va pronunciar Barroso en tan què enviat de l’Estat espanyol, la maquinària es va posar en marxa i va anar convertint en realitat allò que s’havia verbalitzat. Que hi hauria una ‘destralada’ contra Banco Madrid -el conseller econòmic de l’ambaixada dels Estats Units a Madrid parlaria de ‘cop de martell’- si BPA no col·laborava en allò que se li demanaria. I que tenia a veure amb la guerra que estava lliurant Espanya vers Catalunya. I que els americans hi tindrien a veure.
I hi van tenir a veure molt. Encara que se’n van rentar les mans ràpid i un any després de tot plegat van mirar de sortir-ne indemnes i deixar totes les patates calentes als espanyols, que suposadament eren els qui necessitaven el martell. I a Espanya és ben clar que la denominada ‘Operació Catalunya’ va tenir una derivada andorrana que s’exemplifica clarament amb la desaparició de la BPA. Sense anar més lluny, tant el president espanyol del moment Mariano Rajoy com una peça suposadament clau en l’entramat polític d’aquella guerra, el llavors titular d’Interior Jorge Fernández Díaz van deixar clar els seus neguits amb els silencis i les respostes donades la setmana passada al Congrés dels Diputats.
Deu anys després d’aquella intervenció exprés, el ‘cas BPA’ no està socialment a flor de pell. Però encara hi ha accionistes i treballadors de l’entitat que pateixen les conseqüències de tota aquella moguda en la seva pell. Mirant encara de furgar aquí i allà per fer pal·lès el rerefons real alhora que mirant, juridícament, de defensar-se dels embats o les cortines de fum que de tant en tant encara es llancen una dècada després -i el que queda si no es veu clar que cal fer un pas rotund per encarrilar la calma després d’una tempesta de deu anys- per mirar de cobrir una operació d’Estat. O fins i tot, d’estats.
Comentaris (4)