Andorra exporta cada cop més monitors d’esquí cap al Japó, els Alps o Canadà

Andorra exporta cada cop més monitors d’esquí cap al Japó, els Alps o Canadà
Andorra exporta cada cop més monitors d’esquí cap al Japó, els Alps o Canadà
  • La bona valoració que reben a fora els professionals de l’ensenyament de l’esquí nacionals o formats al país contra amb el fet que a pistes cada cop s’ensenya menys la ‘tècnica andorrana’
  • L’Associació Andorrana de Monitors d’Esquí nega que hi hagi un enfrontament amb els professionals estrangers però asseguren que cal garantir el futur de la professió al Principat
  • El col·lectiu presidit per Carles Iriarte celebra que enguany es faran contractes legals però lamenta que es facin passar per la legislació laboral ordinària i no hi hagi un marc específic
  • Un altre lament dels professionals del país és que no hi hagi manera de seure amb la patronal per fixar unes condicions que reconeguin el pes del sector de la neu també per als monitors
Canadà, el Japó i els Alps. Són destinacions cada vegada més habituals per als monitors d’esquí andorrans. Cada cop són més els professionals del sector del Principat que l’època de l’any que haurien de treballar fort a casa decideixen fer les maletes per guanyar més diners i disposar de millors condicions laborals a l’estranger. El monitor andorrà està ben considerat fora del país. Al Japó, al Canadà. En contraposició, a les estacions del Principat com més va menys s’ensenya a esquiar amb la ‘tècnica andorrana’. Com més va, també, més costa que les classes es facin en català. I no és pas perquè els monitors xilens, argentins… que més anys porten al país o que més temporades fa que viuen l’hivern andorrà no s’esforcin a aprendre, poc o molt, la llengua oficial. Però com més va menys gent de casa hi ha a les pistes d’Arinsal, Arcalís o de Soldeu. Del Pas, de Canillo, de Pal o del Tarter. L’Associació Andorrana de Monitors d’Esquí (AAME) ja admet que, quantitativament, representa una petita part dels professionals que ensenyen a esquiar al país. La temporada passada van treballar al país més de sis-cents professionals del monitoratge en la matèria. Immigració va expedir prop de 450 permisos per a extracomunitaris. Per tant, entre nacionals i residents sumen uns dos-cents monitors. És a dir, l’AAME, que no tanca portes a ningú, vindria a representar, més aviat, els interessos d’aquests dos-cents professionals encara que ni de llarg els té tots associats. Però, sobretot, el que pretén l’entitat presidida per Carles Iriarte és “treballar per garantir un futur, perquè la de monitor d’esquí sigui realment una sortida professional”. I això, vist com estant les coses, cada cop és més difícil. Per això cada vegada més andorrans o residents ‘fets’ aquí marxen a fer la temporada fora. A més, no ho oblidem, només el 20% dels monitors tenen el nivell 2, el que permet ensenyar en qualsevol circumstància (un monitor que no tingui aquest nivell i pretengui donar classes fora pistes, per exemple, sota el criteri de la normativa no només les podria donar; hauria de ser sancionat). Vuit de cada deu monitors, doncs, es formen mentre ensenyen. I molts d’aquests, quan aconsegueixen el nivell desitjat al Principat, s’obren camí en altres països amb relativa facilitat. Andorra, com a escola, està ben preuada. I fora, després, cobren més. I tenen millors condicions. La ‘tècnica andorrana’ existeix. Beu de tècniques d’arreu. Però després s’amolla a les característiques orogràfiques de les pistes del país per esdevenir tot un exemple a seguir. Iriarte nega que hi hagi cap guerra de guerrilles, de bàndols. Que hi hagi un enfrontament entre monitors locals i estrangers passavolants. Assegura el president de l’AAME que molt sovint les reivindicacions són coincidents encara que parteixin d’un enfoc lleugerament diferent. Però no amaga cert malestar quan nota que des d’altres col·lectius es pretén treure mèrits al que creu Iriarte que els monitors han aconseguit gràcies al treball de l’AAME. Per exemple, que aquesta temporada vinent tots els professionals de l’ensenyança de l’esquí tinguin contractes ajustats a la llei (l’andorrana, és clar) amb la deguda cobertura de la Seguretat Social. I amb un sou mínim que s’incrementa a partir d’un volum d’hores realitzades segons un pacte no escrit amb les estacions d’esquí. Vaja, amb els operadors dels camps de neu. Si lamenta una cosa Iriarte és que no hi hagi manera de fer seure davant seu la patronal. “Quan els interessa sí que hi són; quan no els interessa, no es presenten.” I, ara, malauradament diu, no toca. Tampoc no convenç al president de l’AAME que finalment s’hagi contractat els monitors per la via de l’assalariat ordinari. Reclama el col·lectiu, minoritari en el conjunt però totalment arrelat -per bé i per mal, que quedi clar, que aquí no es prejutja aquesta circumstància- al país, un conveni, un reglament… una regulació en definitiva específica per aquests professionals. Recorda Iriarte que tot sovint el Govern destaca el valor especial del sector de la neu. I, en aquest marc, creu que el sector hauria d’oferir un aixopluc específic, un embolcall adequat a un sector que té unes especificitats que el fan únic. Un sector que només s’activa quan hi ha neu i que deixa d’operar quan l’últim floc es fon. O abans hi tot. “No hi ha manera d’asseure’ns amb la patronal a dia d’avui”, recorda tot sovint Iriarte que especifica que el salari mínim per a la propera temporada pels monitors de nivell 2 queda fixat en 1.400 euros i per als dels nivells inferiors és de 1.229 euros. Els contractes que es formalitzen són per 40 hores setmanals. Però, explica el president de l’AAME, no vol dir que per guanyar els esmentats 1.400 euros s’hagin de treballar 160 hores al mes. L’acord que s’ha pactat amb els operadors de la neu passa perquè el preu mitjà de l’hora del monitor de nivell 2 sigui d’uns 20 euros durant les primeres setanta primeres hores acumulades en un mes. I que a partir d’aquí la retribució s’acumuli per sobre dels 1.400 euros amb una línia progressivament ascendent del preu hora. És clar que s’hauran d’acabar d’ajustar cosetes. Però l’AAME està convençuda que molts de monitors guanyaran igual o més aquesta propera temporada que la passada. “L’inconvenient principal arriba amb el dia festiu”, diu Iriarte, que explica que molts dels monitors forans estaven acostumats, durant la temporada, a treballar set sobre set dies. I que, recorda altra volta el president del col·lectiu de monitors de naturalesa local, ara no es pot fer perquè la legislació obliga a fer un dia festiu setmanal. Però posa sobre la taula fórmules per solucionar el ‘problema’. “Habitualment es fan tres o quatre hores de classe per dia”. Si les persones que vénen les classes, els qui programen les formacions, acumulen alguna hora més durant els sis dies de feina, els monitors encara hi poden sortir guanyant, creu. O encara hi ha la possibilitat de treballar per una empresa diferent a l’habitual el dia de descans. “El Codi de relacions labora no és el meu adequat”, rebla Carles Iriarte. Tampoc no és el millor, hi torna, que “hores d’ara no tinguem interlocutor”. I això que, assegura el president de l’AAME, està convençut que en el marc d’un conveni o un reglament regulador s’hi podrien acollir qüestions que no només els monitors reivindiquen si no que convenen, diu Iriarte, a les empreses de la neu. Molts acords que ja funcionaven en temporades passades continuaran la que està apunt d’iniciar-se “però de forma legal”. Iriarte defuig els retrets que es fan a l’associació però, alhora, nega que hi hagi desavinences insalvables o un enfrontament obert. “Estem oberts a qualsevol tipus de conversa. Moltes de les propostes van a favor de les empreses.” I “estem encantats que (altres companys) es mobilitzin. Com més siguem, millor. I si es munta una altra associació, perfecta. O dues o tres o quatre o cinc”. Pel moment n’hi ha una sota el paraigua de la legislació associativa andorrana. I dimecres fa assemblea. S’hi anunciaran, segurament, algunes mesures adoptades per la inspecció de Treball en relació als havers contractuals oferts la temporada passada per les operadores del sector. L’AAME vol un futur per la professió a Andorra. I que la tècnica andorrana d’ensenyança d’esquí tingui molt més protagonisme al Principat del que té ara. Que està bé exportar talent al Canadà, al Japó o als Alps. Però que no sigui perquè a casa no es fan els deures.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.