Quaranta anys d’uns aiguats que van transformar la carretera en riu, van fer navegar vehicles per les artèries comercials del Principat, van ensorrar ponts i vials i van causar el pànic a Andorgaz. Aiguats que van negar establiments, que van fer surar mercaderia pels carrers, van aïllar el país i, sobretot i malauradament, van segar vides. L’aigua ho va poder tot o gairebé. Serien dies de tragèdia però, també, d’una inundació de solidaritat. Aquestes línies que vénen podrien ser la crònica d’aquelles hores de neguit, de drama. De terror i mort, però també d’esperança en la reconstrucció.
Set de novembre (del 1982). Plou i plou. De fet, no deixa de ploure. Fa dies que cauen ruixats. Constants. D’entrada no semblava que n’hi hagués per tant. Però n’hi ha i n’hi haurà. I tant, malauradament. Per acabar-ho d’adobar, més enllà de l’aigua aquest diumenge comença a bufar un vent de llevant que fa feredat. Aquesta tarda de diumenge els bombers ja han hagut de fer alguna sortida. Les primeres, però, res de transcendent. D’entrada res no sembla alarmant. Però serà només d’entrada.
La centraleta del departament de prevenció d’incendis i de salvament rep una trucada que serà, com aquell que diu, l’inici de tot plegat. Hi ha una petita inundació al Pas de la Casa. També arriba una alerta de Sant Julià. Ara és el riu d’Os que nega alguns baixos. A Bixessarri i més a prop encara del nucli urbà lauredià. Aviat el Valira començarà d’amenaçar en saltar per damunt de la carretera a la parròquia més propera a Espanya.
Va ploure durant dies, però aquell diumenge, alguns diuen que un fenomen estrany va acabar de cuinar el que seria un luctuós desastre
Després d’una matinada -la de diumenge- relativament plàcida però ja amb certa tensió, els bombers comencen a anar de bòlit. I la pluja sembla que no vol parar. És una gota malaia constant. A Arinsal i a Pal, per exemple, el riu també ha crescut. De fet, els cabals fluvials del país comencen a no poder engolar tants i tants litres d’aigua. Amb tot, malgrat la crescuda, ningú pot endevinar com acabarà tot plegat. Més encara, sembla que per molta amenaça, el perill encara és llunyà.
A Santa Coloma ja hi ha mig metre d’aigua acumulada en alguns trams de la carretera. Sol ser una bassa, aquella zona. Però tanta aigua i tanta pluja i el no parar comencen a espantar. Encara no són les cinc de la tarda i el capvespre, ara sí, sembla que pot ser llarg. I tens. I si la cosa continua, la matinada ja no es preveu fàcil. Ara ja no. De fet, les autoritats d’Andorra la Vella, de Sant Julià de Lòria i de la Massana ja estan alertades, si alertat es pot dir d’aquell que veient el panorama ja ha saltat de la cadira i ha començat a trepitjar el terreny.
Els rius s’enfurismen, l’aigua baixa enrabiada. Mentrestant, pels carrers, per les principals avingudes comercials del país, de la capital, del centre del Principat, encara es poden veure uns quants turistes despistats buscant refugi. Sostre per no mullar-se. Ha estat un cap de setmana de Déu-n’hi-do-quina-afluència de visitants. I encara un altre element que serà molt més habitual després però no encara el 1982. Molts andorrans han marxat aquell cap de setmana d’Andorra.
Aquell cap de setmana, amb el papa Joan Pau a Montserrat i Barcelona, va ser de notable afluència de visitants al Principat
És a dir, mentre alguns turistes s’enfilen als cotxes, o als autocars, disposats a marxar del Principat, ciutadans del país, en els punts on han passat el cap de setmana també es disposen a fer el camí invers. A tornar cap a casa. No en va, Joan Pau II, el papa de Roma, roman de visita a Catalunya i alguns fidels i algunes autoritats del país hi han fet cap per estar a prop de Sa Santedat. El papa Wojtyla visita Montserrat. I també Barcelona. Entre una marea humana i també sota la pluja.
Ara l’aigua ja no va de broma. Tot és de veres i comença a fer-se feixuga la tempesta. Plou a bots i a barrals, en alguns moments. I els rius creixen. Ja sense parar. Potser cent litres l’hora. O qui sap si dos-cents. Després de dies i dies de veure el cel plorar, ara potser es veu més aigua de la que potser ha caigut. Però és que n’hi ha molta. I cada cop aflora en més punts. De molts llocs. La situació comença a sortir de mare.
Comencen aviat les mesures. La primera, tallar la carretera d’Arinsal. La carretera, a l’altura de la Borda de l’Avi, ja es veu superada per l’aigua. I no només això. I és que l’aigua grata la calçada de manera alarmant. Hi ha risc de fractura. Per tant, tothom fora. Ni a la Borda ni a la Solana. I el mateix passa al tomb del riu d’Os. També amenaça de sortir de mare. I ja no són només dos punts. La situació es generalitza. I la centraleta dels bombers ja no deixa de sonar.
COMENÇA LA INCOMUNICACIÓ AMB ESPANYA
Trucades arreu. L’aigua sobreeixeix per tants punts… No serveixen les bigues de fusta. Ni els rocs amuntegats ni els sacs. Ni res de res. Tot queda petit al costat de l’allau d’aigua. I, de sobte, la voràgine. L’avantsala de la tragèdia. S’enfonsa la carretera a l’altura de la borda Sabater. No es pot passar cap a Espanya. De cap manera. Encara no són les vuit de la tarda i a Sant Julià hi ha cinc autocars espanyols i un de portuguès encallats. Atrapats. El neguit comença a ser major. Hi ha tensió, nervis.
Però ja no és només a Sant Julià. També a la Massana. Hi ha veus alarmades que adverteixen que les instal·lacions d’Andorgaz, al Prat del Colat, estan a un pas d’explosionar. D’esclatar. L’aigua hi entra com qui no vol la cosa. Des d’Arinsal o des de Pal avisen que la situació se surt de mare. Que no hi ha marxa enrere. Neixen dolls d’aigua allà on mai n’hi havia hagut. Sorgeixen fonts partint la terra i inundant els prats. O les cases, fins i tot. Arreu. A Pal o a Arinsal. A la Massana. A Andorra la Vella o a Sant Julià. A Aixovall l’aigua ja fa de les seves.
I al Prat del Colat el crit d’alerta ja és incessant. El gas està a punt d’explotar. El temor que voli tot pels aires agafa força. I els uns a peu, d’altres amb cotxe. Els uns cap a Ordino, els altres cap a Sispony. Del que es tracta és d’allunyar-se d’aquell punt que amenaça drama. Un de tants. Però els que fugen del gas, els engoleix l’aigua. Passat el túnel de Sant Antoni la carretera cedeix. I la terra s’empassa almenys dos cotxes. Se’ls endú l’aigua.
El propà dels dipòsits d’Andorgaz va començar a escapar-se. Amadeu Rossell i Goyo Cerviño van aconseguir tancar la clau de pas, però el primer hi va deixar la vida
I l’aigua encén, encendrà, vaja, els dipòsits d’Andorgaz. Poc s’ho pensa malauradament el fill de l’amo, Amadeu Rossell. Ell i un treballador de la planta, en Goyo Cerviño, intenten aturar la sortida de propà. Tot està inundat. Cerviño se submergeix en l’aigua, que s’encén. Una flamarada solca per damunt el riu. I crema Rossell. El consumeix per dins. Encara, però, té temps d’arribar fins a la carretera. I de demanar auxili.
El primer cotxe que passa, l’agafa. A mode d’improvisada ambulància. No només l’amo d’Andorgaz s’enfila al vehicle. També un bomber de servei que havia acudit a l’alerta i n’ha sortit també malparat. L’automòbil enfila el camí de la Clínica Santa Coloma. La carretera no és fàcil Ara es veu, ara no. Ara la sobrepassa l’aigua, ara es mostra l’asfalt. Moll. Extremadament humit. Deuen ser les 9 de la nit d’aquell diumenge de temença màxima. L’avantsala, les primeres hores d’un malson.
La situació ja és dantesca. Les autoritats en són conscients. I les cases comunes esdevenen centre d’atenció,, de coordinació, d’emergència. Centres de tot i més. Són les seus dels gabinets de crisi. L’aigua nega baixos i comerços. La carretera és el riu. O el riu és la carretera, que ja no se sap ben bé què és què. Pànic. Aigua des de la Massana fins a la frontera. Tot una mena de gran bassal. Grandíssim. I que no s’atura al riu Runer, és clar. El Valira eixampla el Segre i la Seu també veu venir la maltempsada.
L’esfondrament de la carretera a la Massana engoleix diversos cotxes i és l’origen de moltes de les morts causades per aquells aiguats
La matinada de diumenge a dilluns serà complicada, difícil. Tràgica. Molt. Més encara. Qui no veu el patiment, es refugia a casa. I a veure-les venir. De turistes, n’hi ha uns quants milers d’atrapats. Per qualsevol lloc. Als hotels on han fet estada de cap de setmana. En cases particulars. Allí on han trobat aixopluc. A la Massana obren la casa de colònies de Sispony. El comú d’Ordino posa a disposició les seves instal·lacions. I al Prat del Colat encara crema el gas. I ben bé no se sap què pot passar. Encara.
S’ordena el desallotjament de tot allò que quedi a cinc-cents metres a la rodona d’Andorgaz. Es fa la histèria, venç l’angoixa. L’aigua ja s’emporta vides. I ponts. I asfalt. Com a mínim hi ha mitza dotzena de desapareguts per l’esfondrament de la carretera a Sant Antoni. També hi ha la brama que hi ha hagut vehicles que no han pogut assolir l’intent de passar cap a Espanya. Que la terra els ha engolit. Com el de l’agent penitenciari Michel Ducos.
El seu cos es trobarà aquella mateixa nit. El de la seva filla, Patrícia, que l’acompanyava en el trajecte, serà trobat l’endemà a la Seu. I davant els magatzems Cervós es recupera el cadàver de l’artista Núria Viusà, oficialment la primera víctima del desastre de la Massana. De l’esfondrament de la carretera. El drama humà està consumat. Fa por, fa basarda. L’aigua ofega vides, se les emporta irremeiablement.
···LES IMATGES INÈDITES DE PERE RIBA LÓPEZ
I, mentrestant, la llum va i ve. Al comú d’Andorra s’hi instal·la una mena de quarter general de tot plegat. És l’administració amb unes instal·lacions més noves. Com a mínim, les que millor aguanten l’embranzida d’aquell temporal. D’aquella terrible situació. Els telèfons no paren de sonar. Fins que es fa el silenci. Deuen ser les dues de la matinada d’aquell dilluns quan les comunicacions fan figa. Se’n van en orris. La incomunicació afegeix més drama al drama. Més tensió al neguit. Només s’escolta el brogit del riu, la força de l’aigua.
El comú d’Andorra la Vella va esdevenir improvisat centre de coordinació d’operacions i des d’on es va mobilitzar el sometent
El riu, ja de matinada, trenca en molts punts del seu curs. L’aigua pretén ser mestressa del seu camí. I ho aconsegueix sobre manera. Segueix el seu curs sense parar-se a pensar ni tenir res ni ningú en compte. Rebenta una mica més amunt de l’Hiper. Amb prou feines si el cònsol Joan Samarra o el cap de Govern en funcions -el titular, Òscar Ribas, és fora de viatge- i ministre de Finances, Antoni Aleix, o el síndic Francesc Cerqueda han pogut configurar un petit exèrcit que armat amb qualsevol estri que serveixi puguin plantar cara al dantesc escenari. Ara bé, no se sap massa bé perquè han de servir aquelles armes, aquells estris.
Comença a clarejar el dilluns i a la Massana el perill del propà ja ha passat. Però la carretera que ja no ho és ha deixat aïllats Pal i Arinsal. A Sant Julià no hi ha pa ni llum. I la carretera tampoc en alguns punts de la parròquia. I a la capital, l’avinguda Meritxell és el riu on naveguen cotxes i mercaderia dels supermercats. Aquells que han pogut dormir tot i el neguit, comencen a ser conscients de la magnitud de la tragèdia. Botigues negades, sense portes. La rotonda del Prisunic és un llac.
El país, Andorra tota ella, esdevé un malaurat i dantesc espectacle que pot observar a vista d’ocell i sense reconèixer-lo no pas tot Òscar Ribas des de l’helicòpter estant que el porta a casa. A Govern. La pluja ha frenat i el brunzit del riu minva. Però queda allò pitjor, l’impacte de tot plegat. Les conseqüències d’un aiguat devastador. És dilluns. El primer dia de la setmana de la tragèdia i la desolació. De la neteja i les primeres passes de la reconstrucció. De mirar de posar nom a aquelles vides que l’aigua ha truncat.
Cert. L’aigua encara campa ben ampla. Un metre d’altura, en alguns trams. Però les màquines excavadores i els camions de les empreses de construcció esdevenen els tancs de l’ordre. Ja no plou o ho fa ben poc. Però davant aquella tragèdia, ningú no podrà circular pel carrer si no és estrictament necessari i es gaudeix, a més, de l’autorització corresponent. A més, i per mirar de reforçar l’intent de posar ordre i intentar evitar sobresalts al sobresalt major, per mirar de posar fre a eventuals idees de pillatge, es fa desfilar el sometent pels carrers.
SENSE SERVEIS BÀSICS
Ni llum ni aigua ni telèfon. Alguns dels serveis més bàsics continuen ininterromputs. Andorra viu aïllada o gairebé i la situació es mantindrà, qui sap, uns quants dies més. Les emissores dels radioaficionats són, ara, les que donen veu al Principat. I a poc a poc la ràdio s’anirà posant en marxa encara que només sigui a mitges. I mentre les ràdios perden força, el desastre guanya tota la seva dimensió. Es mostra malauradament en tot el seu esplendor luctuós. I del drama en sorgeixen, també, deus de solidaritat. De germanor.
No manquen braços per prestar auxili. Per fer feina de dia i de nit. I de nit i de dia. Si a Ordino ofereixen dispensa, a Sant Julià couen pa amb llenya. I són nou ja els desapareguts. O potser algun més, encara, que el recompte potser no és prou encertat i de cotxes que han surat en l’aigua o que queden atrapats entre el fang qui sap els que hi ha. Encara. I el fill de l’amo d’Andorgaz, que com s’ha pogut s’ha enviat a Barcelona, es debat entre la vida i la mort.
D’aigua encara n’hi ha a litres, i de fang i asfalt trinxat, a cabassos. A tones senceres. Carrers i places queden sota la terra molla i l’aigua traïdora. Esfereïdor tot plegat. I no és fins quaranta-vuit hores després que la situació es dóna, diguem-ho així, per controlada. I els serveis dels veguers, les gestions del Govern, la persistència dels comuns i l’empenta de qui escaigui permeten establir enllaços aeris per trencar l’aïllament. Erts, Arinsal, Pal i Os de Civís reben aliments gràcies als helicòpters.
Els turistes encallats al país, desesperats alguns d’ells, van fer cua al camp d’esports del Consell per pujar en una de les naus de l’exèrcit espanyol que els duia a l’aeroport de la Seu
Els turistes encallats al país, desesperats alguns d’ells, encara sense saber-se avenir d’allò que els ha tocat viure, fan cua al camp d’esport del Consell per pujar en una de les naus de l’exèrcit espanyol que els durà a l’aeroport de la Seu. I d’allí, en avió, d’Aviaco, en unes connexions tot just incipients, cap a Barcelona. Ja és dimarts i s’ha establert una mena de pont aeri entre la capital de l’Alt Urgell i la Ciutat Comtal. Set helicòpters, francesos i espanyols, garanteixen els enllaços amb els països veïns.
De productes bàsics i el seu abastiment no n’hi grans patiments. No en manquen. Però tampoc no se’n va sobrat. No s’hi val a abusar-ne. Que no se sap pas quan podrà la situació a normalitzar-se i, per tant, no cal estirar més el braç que la màniga. Més val ser previsors. Guardar per si les coses no anessin com haurien d’anar. Justament, de previsions n’havien de parlar al Consell General. Tocava debatre del pressupost per al 1983. Però la sessió se suspèn. Hi ha massa daltabaix per poder ara decidir res. Més encara, caldrà reconstruir tot el desastre i això valdrà pessetes, moltes. I més i tot.
L’aigua, doncs, deixa en paper mullat la previsió pressupostària que hi havia damunt la taula. Cal tot el temps que es té a combatre l’impacte de l’aigua i caldran tots els calerons de què es disposi per refer-se d’aquella tragèdia que s’ha endut mig país. Mentrestant, la Massana rep un parell de tècnics francesos especialistes en gas per mirar de posar ordre a Andorgaz i Sant Julià es disposa a volar els trossos de ponts i de carretera que esdevenen, llavors, obstacles impossibles de franquejar. S’empren cinc-cents quilos de dinamita per liquidar els murs malaurats del desastre.
“No existeix cap tipus de problema en l’abastiment dels productes alimentaris i sanitaris de tipus bàsic”, intentava calmar un comunicat oficial
De racionament d’aliments, ja s’ha dit, no n’hi ha ni n’hi haurà d’haver. En teoria. Però cal ni excedir-se. Per si de cas, les autoritats emeten un comunicat per deixar les coses clares. “No existeix cap tipus de problema en l’abastiment dels productes alimentaris i sanitaris de tipus bàsic.” No hi ha escassetat. En teoria. Perquè tampoc es va sobrat i sí que hi acaben havent mancances per molts esforços que es facin. No són, doncs, sobrers, els precs a què es vengui, es compri i es consumeixi des de la racionalitat i la prudència. I que es prenguin mesures. Perquè, per exemple, les xarxes d’aigua potable han quedat molt malmeses.
A la Massana, com aquell qui diu, l’aigua les ha esborrat. La xarxa d’aigua ha desaparegut. Cal, doncs, anar amb cura. I abans de qualsevol consum, fer-la bullir. I clorar-la. Posar-hi un rajolí de lleixiu. I de viu. O de te o de sidra. Per pal·liar-ne el possible mal gust. I per assegurar altres productes i trencar l’aïllament, els helicòpters segueixen amunt i avall. I una trentena de camions vénen de França amb aliments. L’abastiment queda més o menys garantit. I les coses, a poc a poc, molt a poc a poc, extremadament de forma lenta, tornen al seu lloc. Fins a la normalitat passaran dies i setmanes.
Els indrets més malmesos tenen nom i cognoms. La zona de la borda Sabater, el pont i el poble d’Aixovall i la recta de Santa Coloma. El Clot d’Emprivat, la zona del Prisunic i la gravera Navas. La travessia d’Encamp i la sortida de Canillo. Del pont pla al pont de Sant Antoni. I Sornàs, ja a Ordino. I d’Aixovall a Os de Civís i de la Massana a Erts. I Pal i Arinsal. Sense que sigui normalitat, el dijous, encara no quatre dies després de la voràgine, una certa calma tensa, una mena de rara habitualitat, es comença a intuir. A dibuixar.
Excepte a Canillo i a Ordino, on la circulació sí que hi era i hi era amb absoluta normalitat, a la resta de parròquies, poques o moltes, hi va haver restriccions
Que ningú no es cregui que hi ha endreça. Res de tot això. El país continua de potes enlaire. Però una mica menys. Força menys segons a quins punts i en segons quins indrets. I només al cantó d’Os i a Pal i a Arinsal -just tot plegat en una mena de connexió malèvola- hi ha aïllament. Això sí: excepte a Canillo i a Ordino, on la circulació sí que hi és i amb absoluta normalitat, a la resta de parròquies, poques o moltes, hi ha restriccions. I per anar cap a Espanya cal fer entre un ral·li i un jeroglífic passant per pistes forestals i per camins que la maquinària de la construcció ha traçat entre la barbàrie del temporal.
Les màquines pesades han servit de molt. La construcció ha deixat de posar totxos i de gratar muntanyes per mirar de restablir a força d’hores i voluntat la normalitat. S’han abocat a la causa com s’hi ha abocat pràcticament tota la població. Tota tota del tot no pas, que sempre hi ha pillastres, ja se sap. Però són excepcions que només permeten corroborar que d’entre la desgràcia sempre hi ha qui en fa virtut. Negoci. Que sempre hi ha aquell que hi va bé.
S’informa oficialment del drama el Copríncep mitrat, un Joan Martí Alanis que accepta acudir, com no pot ser d’una altra manera, a Andorra per comprovar personalment i sobre el terreny la magnitud de la tragèdia. Desolador. Les forces de flaquesa surten d’on no n’hi ha perquè ni s’acaba de veure la solució a tot plegat, ni la situació humana millora. Ben al contrari. Entre dimecres i divendres d’aquella setmana luctuosa apareixen més cadàvers. La xifra de morts creix. I creix, també, per la mort del fill de l’amo d’Andorgaz.
El president català Jordi Pujol o el vicepresident espanyol Alfonso Guerra fan cap cap al Principat per ser testimonis de primera mà de l’impacte del temporal
Amadeu Rossell Ubach no ha pogut sobreposar-se a les cremades d’aquell diumenge de pluja i propà. La flamarada que el va afectar el va cremar per dins. Els esforços fets a Barcelona no han donat resultat. I les famílies, consumides en aquest cas pel dolor, ploren els seus morts. De fet, ho fa tot el país, sumit en un caos que a poc a poc es va ordenant. Però manoi com costa! Ara, no s’hi val a lamentar-se gaire ni hi ha temps per llepar-se les ferides. Cal remuntar. Com sia. Més encara a la porta d’un nou hivern, temporada alta al país.
El cap de setmana següent a la maltempsada, els turistes són absents al país. No pas els curiosos. Ni tampoc les visites institucionals foranes. Andorra està desolada. És una mena de mal exemple, del maliciós caprici de la naturalesa. El president català Jordi Pujol o el vicepresident espanyol Alfonso Guerra fan cap cap al Principat per ser testimonis de primera mà de l’impacte del temporal del 7-8 de novembre. Brinden més ajut si cal. Les pèrdues són irreparables, sobretot, clar és, les de vides humanes. Els danys són quantiosos. No se sap pas quant.
Després d’uns dies abocats a mirar d’endreçar una mica una situació caòtica i tractar d’enfilar la normalitat, el Consell General celebra la sessió que l’aiguat va deixar sense fer. Un minut de silenci en record de les víctimes obre la jornada. Després, es declara el 18 de novembre dia de dol nacional. Es farà un funeral d’Estat per intentar tancar un primer cercle. Per honorar les víctimes, agrair la solidaritat i clamar per un futur que ha de venir. Encara. L’aigua s’ha endut homes, dones, ponts i carreteres. Però no es pot pas endur la voluntat de tot un poble de voler tirar endavant.
El Nadal del 1982 va ser trist. Molt trist. El trastorn que va causar l’aiguat encara es va deixar sentir durant temps. El turisme va trigar a arribar de nou
I així seria. Plorant les víctimes. I recordant amb duresa però també amb emotivitat, com diuen molts dels testimonis, aquells dies de desolació. Quaranta anys després, aquells dies de novembre de 1982 no semblen pas tan llunyans per als qui els van viure. Andorra va quedar negada pràcticament de dalt a baix. I va tocar refer de nou bona part de tot el país. Amb el que avui costarà el Parc de l’Óssa d’Encamp, el nou Prat Gran encampadà, llavors es va reconstruir tot el país. Llavors no hi havia dubte que es podria fer. I es va fer. Ara…
Cert és que aquella catàstrofe va generar una mena de crisi similar a la viscuda recentment arran de la pandèmia. El Nadal del 1982 va ser trist. Molt trist. El trastorn que va causar l’aiguat encara es va deixar sentir durant temps. El turisme va trigar a arribar de nou. Els veïns també havien de refer les xarxes viàries que portaven al Principat. Però llavors, com ara almenys aparentment, es va aconseguir remuntar el vol. Van ser dies tràgics. Però, també, de solidaritat, de treballar colze a colze. D’un esforç col·lectiu que encara roman en el record quaranta anys després de la fúria sense treva de l’aigua i els rius.
Comentaris (13)