“Penso que és especialment injust que, després d’anys de compromís i esforç, el relat dirigit i imposat en la majoria dels mitjans de comunicació d’Andorra (mitjans majoritàriament controlats per actors polítics) hagi estat el de la mala gestió”, escriu Punjabi. “Un relat”, continua, “construït per desviar l’atenció del veritable problema: la voluntat de desmantellar una autoritat incòmoda des de dins. Quan una institució defensa un dret que entra en conflicte amb interessos públics i privats, la pressió augmenta. I quan aquest dret s’intenta garantir amb independència, el cost professional pot ser alt”. En el cas de Punjabi, el cost va ser el de fer un pas al costat perquè “les condicions amb què treballàvem distaven molt de ser les que es mereix una autoritat que ha de vetllar per un dret fonamental [la protecció de dades privades]”. I enumera el que considera atacs per controlar (o tombar) l’APDA: “Retallades pressupostàries injustificades, ingerències polítiques, obstacles administratius continus, reduccions salarials…”. I afegeix un apunt més íntim: “Un entorn de desprestigi permanent, institucional i personal”. Tot plegat –assegura Punjabi– “marcava el dia a dia” de l’organisme.
Davant d’aquest panorama exposat –la versió de Punjabi, cal recordar–, l’única opció possible va ser deixar el càrrec, manifesta a l’article: “Renunciar no sempre és rendir-se. De vegades és l’única manera de ser fidel als propis principis. Fer bé la feina, amb independència i rigor, s’havia convertit en una lluita constant”. “No podia comptar amb inspectors, ni establir escales salarials, ni impulsar polítiques d’igualat, desenvolupar plans estratègics, actuar amb la llibertat de gestió necessària per complir el mandat encomanat, ni tan sols garantir la pròpia confidencialitat operativa de l’APDA”, amplia, i denuncia una sobrecàrrega de treball associada als controls parlamentaris, un volum de feina que implicava l’acumulació de denúncies i expedients sense respondre.
“Tot i així”, explica Punjabi, “vaig intentar resistir. Però quan el treball ja no era viable i la institució deixar de garantir el dret que li donava sentit, continuar ja no era una opció coherent. Per això vaig presentar una denúncia a la Fiscalia, detallant possibles ingerències o vulneracions que considero greus i incompatibles del dret europeu”. Resumint: Punjabi subratlla el seu relat de debilitat creixent i manca d’independència al si de l’APDA per fonamentar la seva decisió. Una de les decisions “més difícils que he hagut d’afrontar”.