Anton és una andorrana a Dakar. Fa sis anys que des de la capital senegalesa coordina, com a comandament intermedi que és de la FAO -sí, poca broma, l’agència de les Nacions Unides que es dedica a garantir (o com a mínim a intentar-ho) la seguretat alimentària i a promoure l’agricultura- 54 programes diferents en quinze països de l’Àfrica Occidental. I com que ara per ara el seu càrrec homòleg per a l’Àfrica Oriental està vacant, hi ha afegit vint programes més. Tot sovint, ho fa sola. És el màxim comandament de l’ONU sobre territori. Qui mira de donar aliment a aquell qui passa fam. La Paula no sortiria de l’aigua. Si pot, assegura, tampoc deixaria l’Àfrica. Per molts ensurts -vida en perill inclosa- que hi hagi viscut.
“Sempre he sentit passió per allò marí. Em passava el dia a la piscina i els estius, cada any, anava a bussejar a la costa. I em ‘xiflava’, em tenia absolutament apassionada”
Es podria dir, amb el degut respecte, que Paula Anton és un cul inquiet d’aigua… salada. D’aigua dolça… més aviat poc. Encara que ser d’Andorra l’ajuda, diu, quan acudeix per aquests països on el Principat ni s’intueix. “Em garanteix mitja hora de conversa amb algun que altre ministre amb qui pugui coincidir”, diu sorneguerament. Així, ja pot treure ferro a la conversa que realment hagi d’entaular. No és senzill. Menys encara essent dona, blanca i jove. Recorda que quan acudia als llocs -protegida molt sovint amb diversos homes de l’armada de la Unió Africana i amb cascos blaus- tot sovint li demanaven pel “senyor Anton”. I el senyor Anton era senyora i es diu Paula.
En fi, tornant al cul inquiet. Anton s’ha format en diverses universitats, d’Espanya i de més enllà. I ha treballat com a científica per al sector públic i per al privat. I ha fet un munt d’anys de voluntària especialment ja a l’Àfrica. Per feina o per devoció, ha estat establerta -que no vol dir que hagi voltat, perquè de voltar ho ha fet per molts més llocs- a Burkina Fasso, al Gabon, a Madagascar, a Espanya i Itàlia, a Guinea Bissau, a les Illes Salomon (Nova Zelanda), a Somàlia, a Egipte i al Senegal. Compta que qualsevol dia la poden enviar a l’Amèrica Llatina per una qüestió idiomàtica. Però ella és feliç a l’Àfrica i fent el que fa.
“Sempre he sentit passió per allò marí. Em passava el dia a la piscina i els estius, cada any, anava a bussejar a la costa. I em ‘xiflava’, em tenia absolutament apassionada.” Va començar a fer biologia conscient que probablement acabaria treballant -li recordava sovint la seva mare- al laboratori de sota cosa. I no ho veia pas malament. Però també la seva mare la va empènyer a fer el pas: “Paula, el mar és el que t’apassiona, si ho vols intentar, endavant.” I es va formar a consciència i va començar a fer cooperació voluntària. A participar en projectes de cooperació marina. Treballant en la protecció de les balenes.
“MÉS NECESSITAT A NODRIR QUE A PROTEGIR”
Fins que una vegada, tornant d’un voluntariat a Gabon on havia col·laborat en la protecció de balenes i dofins va veure clar que “hi havia més necessitat a nodrir que a protegir”. A nodrir les persones més que a protegir els animals marins. Balenes, dofins, tortugues… Anton explica que hi ha, o hi havia almenys, fons molt molt importants amb milions de milions de dòlars, d’euros, per a la conservació marina. “Se salvaven les balenes geperudes i la població -dels països on s’anava a protegir la balena- es moria de gana.” Ja llavors se les enginyava per destinar petites parts dels diners a la població local. Ensenyant determinades tècniques de pesca es podia aconseguir millors rendiments per a l’home i a l’hora danyar menys l’espècie. I així va ser com es va anar endinsant en allò que acabaria sent la seva professió.
“Era tan simple com anar a parlar amb les comunitats locals” i explicar-los com es podia usar de millor manera les xarxes o si era possible fer una conservació més acurada del peix amb gel. “Jo segueixo tenint aquesta esperança”, l’ha d’acabar amb la fam al món. De fet, per això va acceptar sense rumiar-s’ho massa la plaça que al seu dia li van oferir a la FAO. És una científica andorrana a les Nacions Unides, a l’agència que mira de garantir la seguretat alimentària. Ara, des de Dakar, coordina 74 programes diferents. 54 per a 15 països de l’Àfrica Occidental. I 20 més de manera provisional de països de l’Est d’Àfrica.
“Jo tinc un pro que a vegades és un gran contra, i és que sóc bastant nul·la en matèria de protocol. Tracto igual un ministre que a la dona de fer feina. En algun lloc es fa dur. Però després t’acabes sentint com a casa. I això m’ha facilitat molt la meva feina. Aconsegueixo que la gent m’expliqui la seva vida. Fins i tot el dia que em toca pronunciar algun discurs ho faig amb un discurs molt planer, del dia a dia”
És la cap científica de la seva oficina. Molt sovint, però, és la cap i els peus, perquè si bé en alguns països rep el suport de tècnics locals, en tants o més no té absolutament cap suport. “La capacitat tècnica és molt minsa” en aquests llocs. I l’empatia és un grau. O dos. O tres. “Jo tinc un pro que a vegades és un gran contra, i és que sóc bastant nul·la en matèria de protocol. Tracto igual un ministre que a la dona de fer feina. En algun lloc es fa dur. Però després t’acabes sentint com a casa. I això m’ha facilitat molt la meva feina. Aconsegueixo que la gent m’expliqui la seva vida. Fins i tot el dia que em toca pronunciar algun discurs ho faig amb un discurs molt planer, del dia a dia.”
Cert, diu, que en algun lloc, a la zona del Golf d’Egipte, per exemple, s’ha trobat que pel fet de ser dona i planera l’han volgut anul·lar. Però, en general, la seva manera de ser l’ha funcionat. I això que reconeix que el seu comportament està sovint molt allunyat “dels aires ‘onussians’” que també corren per la FAO. “Jo parlo com si parlés a la meva àvia.” I així és més fàcil, diu, imposar certes obligacions. “La recuperació pesquera”, un dels seus grans reptes, “és molt complicada. Al principi quan obligues la gent no sempre s’entén, però quan en poc temps es veu que funciona la cosa canvia”. I Paula Anton assegura que en aquest mon, els resultats dels canvis solen trigar poc a notar-se.
Explica el cas, per exemple, quan va estar en una illa del Pacífic, de la recuperació de la cria de les ostres. “Les ostres creixen sobre les closques de les ostres velles.” Però hi va haver un moment que es va imposar com una mena de malastrugança sobre les closques -que si portaven malalties- i alhora es van començar a usar de manera indiscriminada com a material de construcció. Es va perdre, vaja, la tradició de tornar al mar les closques velles. Quan es va anar a parlar amb els caps de les comunitats locals i es va pregar que es retornés als costums ancestrals, i en un parell de temporades els pescadors van comprovar com realment la població d’ostres creixia exponencialment, la feina va estar feta.
DONA DE TERRENY
Anton frueix parlant amb la gent, amb les comunitats, anant d’un país a l’altre, exposant-los idees. I, fins i tot, portant la seva passió més enllà de la FAO i de la feina. Sempre que pot, mira d’ensenyar els habitants dels poblats, de les ciutats on acudeix, a nedar, per exemple. A bussejar, si ho volen provar. I així alimenta la seva passió marina i la seva devoció per estar al costat de la gent. “Jo sóc de terreny”, diu recordant que hi ha -ara mateix aturat- un programa de mobilitat que, de tant en tant, porta els científics de la FAO a la seu central de Roma. “Però els ‘headquarters’ no és el que em motiva”, recorda Anton.
Si volgués, com a científica, i comandament intermedi de la FAO, encara tindria camí per recórrer. Hi ha cinc nivells i la biòloga andorrana està formalment al 3, encara que per la responsabilitat extra que assumeix ara mateix se la podria situar al 3,5. “Però no m’interessa pujar massa més”, reconeix somrient. I és que a partir del 4 i sobretot al nivell 5, per molt científic que siguis, el càrrec ja té molt condició política i Anton prefereix tocar de peus a terra o ficar-se de cap a l’aigua. “M’encanta l’Àfrica”, diu, per afegir-hi: “Estic molt bé en aquesta regió”, a l’oficina continental.
“Per ara estic molt contenta”, reitera tot explicant com gaudeix amb la seva gent. Explicant-los “com fumar millor el peix” per garantir-ne millor la conservació o incrementar la qualitat del producte. No cal demanar-li. És dona de peix. “L’he de promoure, és clar.” “Obligo el meu equip a menjar peix”, diu amb certa ironia tot deixant clar que arrufa el nas si algú demana pollastre. Li agrada “el peix en general” i recorda que tenia fregit el personal de la peixateria de Pyrénées perquè sempre els havia de demanar quina espècia li servien, on havia estat pescat…
Al Senegal, el peix més famós és el ‘thiof’. Però, contradictòriament, “no el tenim a les nostres costes”. No hi ha grans diferències en les espècies de peix que es poden consumir a Andorra de les que li poden servir a Dakar. Cert és que als restaurants xinesos, explica, “és bastant normal” a diferència d’altres indrets que s’ofereixin meduses. Al Gabon va menjar cocodril o serps. “I segurament algun dia vaig menjar mico, que per a mi és canibalisme pur i dur.” Al final cal adaptar-se. Cada societat té les seves circumstàncies. Els seus pros i els seus contres. Com ella mateixa explicava a l’inici. I, compte, Anton ja s’ha fet a l’Àfrica. Però no ha estat cosa fàcil.
SALVAR RÀFEGUES DE BALES
La biòloga andorrana ha passat per territoris d’alt perill per a la seguretat de les persones. Parla de Mali, parla de Burkina, parla de Níger… “Tinc tendència a bloquejar els esdeveniment traumàtics”, deixa anar. I enumera algunes situacions en què la seva vida ha estat més o menys en risc. “La vida a Nairobi era intensa”, deixa anar. “En dues o tres ocasions ens van haver de venir a buscar a casa per tal que ens amaguéssim al búnquer que teníem a l’oficina”, narra. O en alguna ocasió, caminant per la ciutat, de cop es va haver de tirar a terra i serpentejar per mirar de sortejar el tiroteig que hi estava havent.
“La vida a Nairobi era intensa”, deixa anar. “En dues o tres ocasions ens van haver de venir a buscar a casa per tal que ens amaguéssim al búnquer que teníem a l’oficina”. A Somàlia “algun cop ens van tirotejar l’avió”
Anton va estar, per feina, al Caire potrevolucionari “i algun cop esclatava alguna manifestació espontània entre els locals i ens havíem d’amagar per evitar els gasos lacrimògens”. I en una campanya d’emergència a Somàlia “algun cop ens van tirotejar l’avió”. Ho diu així, a raig fet. Perquè de seguida hi afegeix: “Però estem molt molt protegits. Hi ha l’armada de la Unió Africana, l’armada de Somàlia i els cascos blaus de les Nacions Unides per anar tu sola de missió. Em sento més protegida a Somàlia que a Nairobi”, encara que, diu, ara hi va sovint i ja no nota allò que havia arribat a notar.
O potser és que entre la tècnica de fumar el peix, la de salar-lo, les millores en les xarxes, donar quatre lliçons per saber nedar millor i pensar en un futur programa per ajudar a nodrir el món, Paula Anton només té temps per bloquejar el perill. I mirar d’acontentar les panxes. Que està molt bé protegir les balenes, però, carai, és molt millor encara nodrir els estómacs. De la ‘Cousteau andorrana’ a la combatent de la fam des de Dakar. Paula Anton Codina. Per servir-los… peix.