A Meritxell s’hi arriba, avui, per motius diversos: per escoltar les paraules del –nou– bisbe, per permetre’s peregrinar des de diferents punts del país (en el que també és una celebració de l’entorn natural), per experimentar la pertinença compartida a una nació o per tornar a gaudir del patrimoni que recull el santuari-basílica.
Nou del matí: Prat de la Creu sense una ànima. Davant de l’edifici del Govern, un petit autocar de la companyia Nadal –tot negre, amb els vidres tintats– espera que les autoritats pugin al vehicle: ministres, secretaris d’estat. El gruix de la comitiva política. A l’Estació Nacional d’Autobusos Joan Nadal, poc moviment que faci respirar intencions de celebrar l’‘andorranitat’ a Meritxell. Esperem, però. La L2 arrenca el recorregut i l’autobús no triga a omplir-se de jubilats ben arreglats, de diumenge, sense exageracions. En poques parades, l’ambient ja és de festa nacional. Els usuaris que pugen a Meritxell es reconeixen entre ells enmig d’excursionistes. A la parada de Meritxell de la CG-2, un altre autobús espera els passatgers per dur-los fins al peu del santuari. Un policia –amb la corresponent indumentària de gala– diu que veu menys moviment que l’any passat. El clima potser no ha ajudat: el dia s’ha aixecat amb el cel tapat, una mica amenaçant de pluja.
El sol ha sortit, però. Justament, en el moment en què el bisbe ha beneït les noves campanes de l’antic santuari de Meritxell i la rèplica de la creu –“la creu de la salvació”– que es va cremar durant l’incendi del 1972. A la petita plaça de l’antic santuari, finalitzada la benedicció, s’hi han anat acumulant peregrins. Alguns es quedaven allunyats de l’eucaristia, al marge; altres s’apropaven a parar l’orella al discurs de Serrano Pentinat. Vestida amb roba esportiva, una visitant explica la raó per la qual ha pujat al santuari. Una raó extensiva a molts peregrins: “És un costum familiar. Fem el passeig de Prats a Meritxell amb la meva i ja el fèiem amb el meu padrí. Si estic a Andorra, vinc. No faig per religió, ho faig per tradició”. Una parella francesa, originària de Marsella, passeja tranquil·lament i expressa la sorpresa de topar-se amb la celebració de Meritxell: “Ahir, a l’hotel, vam assabentar-nos que avui és la festa nacional. Estem molt contents d’estar aquí. El lloc és molt bonic”. Una altra turista –quebequesa– també es diu ‘enxampada’ per la festivitat: “És sorpresa i no ho és. Ho sabia des de feia uns dies. El cert és que per a mi és molt important celebrar la festa nacional al Quebec, per tant, em fa molta il·lusió estar aquí”.
De motius, dèiem, per ascendir al santuari n’hi ha uns quants. El vaivé de visitants ha estat constant durant les hores anteriors i posteriors al migdia (amb menor afluència, però, que el 2024, segons un agent del servei de circulació de Canillo). Turistes, excursionistes, patriotes amb vestimenta ‘andorranitzada’ (samarretes, ‘pins’, banderes…), creients practicants (amb rosari), famílies completes, grups d’amics, etc. Primeres vegades (de petits, però també de grans), interès genuí en el patrimoni (“vinc a veure la col·lecció de 1.200 ‘bíblies’ de tot el món que hi ha exposades”), moltíssima tradició familiar, sentiment i arrel. Al tomb de les dotze, el Bar Comet bullia; dues visitants escollien rosaris curosament a la botiga de records del local. A fora, un jubilat, que ja ha pujat en cotxe amb la seva dona, recorda vells costums: “Abans, sempre veníem al dinar que es feia aquí, però ja es va deixar de fer. És un dia molt important per Andorra”. De baixada ja, dos adolescents –desplaçats en moto– assenyalen que han fet una visita fugaç per encendre una espelma a la verge i demanar un curs de segon de batxillerat exitós. Aquesta és, doncs, el polifacetisme, la policromia de Meritxell, una festa nacional que es pot viure singularment.
Comentaris (4)