Tot plegat es remunta a la primavera del 2017 i a un procés de mobilitat interna relacionat amb diverses places adscrits, en l’àmbit nacional i a l’exterior, amb el ministeri d’Afers Exteriors. El 18 d’abril d’aquell any a la funcionària en qüestió se li va noticiar una resolució d’uns dies abans en què es desestimava el recurs de la treballadora pública contra el procés selectiu esmentat. La dona va portar la causa als tribunals el 19 de maig, passat, doncs, un mes i un dia des que li va ser comunicada la resolució desfavorable a les seves pretensions.
La notificació de l’acte administratiu deia explícitament que el termini d’un mes era a comptar de l’endemà de la data de la notificació i, per tant, l'ara recurrent va entendre que tenia marge per accionar fins al 19 de maig del 2017
I en el dia de més està la clau de volta de tot plegat. Resulta que el document de notificació deia explícitament i expressament que la receptora d’aquella missiva tenia un termini d’un mes a comptar de l’endemà de la notificació per demandar. Per tant, la funcionària va considerar que tenia de marge fins al 19 de maig i el darrer dia d’aquest termini va formalitzar la interposició de la demanda. Però tant la Batllia com la sala administrativa del Tribunal Superior van considerar que la demanda estava fora de temps, era extemporània, perquè hi ha legislació diversa que manté que el termini per demandar va de mes a mes. De dia exacte, a dia exacte.
Però la funcionària va deixar clar davant totes les instàncies que el Govern, explícitament, li havia deixat clar que el termini començava a comptar l’endemà de la notificació. Per tant, al seu entendre, el 19 de maig era el darrer dia però encara era un dia hàbil per presentar la demanda, com així ho va fer i com així ha sostingut en el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, en què va denunciar una vulneració del dret a la jurisdicció i del dret a un procés degut. El Superior s’ha mantingut en els seus termes, el Govern, en una brillant exposició segons la sentència recentment dictada pel Constitucional, també; i la fiscalia adduïa que la funcionària pretenia convertir el TC en una tercera instància.
Però l’Alt tribunal acaba donant la raó a l’empleada pública. Ja admet que la qüestió dels terminis és una qüestió que correspon a la jurisdicció ordinària. Però també al·lega que quan afecta el debat al fet de poder o no poder acudir a la Justícia, de tenir accés o no tenir accés als tribunals, aquí cal filar més prim. I d’entrada recorda que “la notificació de l’acte administratiu esmentava explícitament, com ja s’ha indicat que el termini d’un mes era a comptar des de l’endemà de la data de la notificació”. Aquesta és la clau de volta de tot plegat.
Per error o no -la recurrent diu que segur que no va ser un error i recorda que en cas de ser-ho no pot anar en contra de l’administrada- el marge establert per la pròpia administració en aquella resolució concreta almenys permetia presentar una demanda fins al 19 de maig, data en què finalment va ser interposada l’acció legal que ara, tres anys després, s’haurà d’analitzar en el fons deixant de banda ja les formes o els terminis.
Tres anys després d'haver desestimat els organismes jurisdiccionals ordinaris per primer cop les pretensions de l'empleada pública en considerar-les extemporànies, ara haurà d'analitzar el fons de la reclamació efectuada
En un dels considerants de la sentència recentment dictada, el Constitucional deixa clar que “en mèrits del principi espiritualista i la voluntat garantista dels drets fonamentals que informa tot l’ordenament jurídic andorrà segons s’ha raonat en els fonaments jurídics anteriors, cal concloure que no solament és possible, sinó que és obligada, en els casos d’accés directe a la jurisdicció (per la seva condició de “substància medul·lar” i “vessant primari” del dret a la jurisdicció), una interpretació de les normes i del contingut dels actes administratius que resulti com més favorable possible per a l’efectivitat del dret a la jurisdicció, reconegut a l’article 10 de la Constitució”.
L’Alt tribunal continua mantenint que “els principis protectors de l’accés a la jurisdicció -pro actione-, de la defensa del ciutadà -pro cive- i de la defensa dels drets fonamentals -pro iuribus fundamentalibus- així ho exigeix. Per tant, és procedent estimar el recurs d’empara, declarar la nul·litat de l’aute del 8 d’octubre del 2019 i de la sentència del 30 de maig del mateix any i establir que l’incident de nul·litat d’actuacions ha de ser estimat, retrotraient les actuacions al moment en el qual el Tribunal de Batlles va desestimar per extemporània la demanda presentada per la recurrent, anul·lant la seva sentència del 3 de setembre del 2018, procedint a dictar la corresponent resolució quant al fons”.
Per tant, tres anys després, i per un sol dia que ballava, els tribunals ordinaris hauran d’analitzar si el procés de mobilitat interna que la funcionària d’Exteriors va posar en qüestió es va dur a terme de manera correcta o no.
Comentaris