Quan va arribar a l'hospital ja era massa tard. S'ofegava. El subministrament d'oxigen no era suficient i la situació empitjorava per moments. Només un dia després del seu ingrés, se la van emportar cap a l'UCI. Fins aquell moment, la seva família no era conscient de la gravetat de l'assumpte. Una trucada a mitjanit els va informar que era possible que la Isabel morís en unes hores. El seu marit i la seva filla petita, portadors asimptomàtics del virus, no es podien moure del domicili. La seva filla més gran estava a Madrid. Les seves germanes, petrificades. Les llàgrimes van trencar el silenci.
Després d'això els dies es van anar succeint i no hi havia mostres de millora. Que si avui respira millor, que si sembla que es desperta una mica, que si ara torna a tenir pneumònia... Els doctors, que parlaven cada dia amb les seves germanes, afirmaven que qualsevol imprevist faria que el desenllaç de la història fos amb el pitjor pronòstic possible. El seu marit plorava totes les hores del dia i maleïa el fet que no fos ell la víctima.
El marit de la Isabel Heredia, el Fernando da Rosa, explica com van viure la situació
Malgrat tot, els metges no coneixien la fortalesa de la Isabel. Quan tenia cinc anys es va cremar gairebé tot el cos. Va estar tres mesos en coma però set anys després i amb una vintena d'operacions a sobre, va sortir de l'hospital. Durant aquest temps, va conèixer de primera mà el significat de la paraula sofriment. Així ho relata la seva mare, que assegura haver estat dormint recolzada a un radiador els primers nou mesos a l'habitació de l'hospital per poder tindre cura d'ella.
La seva germana: "No es podia acabar tot així. Sola, sense un funeral amb tota la família... Això va fer que estigués convençuda de què sortiria"
Encara que els sanitaris no es mostraven positius amb la seva evolució, la seva família sempre va confiar que aquest cop també se'n sortiria amb la seva. Que tornaria a lluitar per la seva vida amb dents i ungles. La seva germana gran, la Carmen, afirma que "no es podia acabar tot així. Sola, sense un funeral amb tota la família... Això va fer que estigués convençuda de què sortiria", i així va ser. Tres pneumònies i dues embòlies després, la Isabel va marxar d'aquell infern per aterrar a la segona planta de l'hospital, on va estar fins que els PCR's amb resultat negatiu li van permetre pujar cap a la tercera planta i rebre, per fi, les visites dels seus familiars.
De tot allò, la Isabel no recorda gaire. "Per mi era una realitat paral·lela. Vaig somiar moltes coses. Somiava que jo estava a un hospital privat i la meva família treballava allà. També vaig somiar coses pitjors, com que un nebot tenia un accident amb la moto", explica. Ara, fa vida al llit. No pot desplaçar-se sense l'ajuda d'un caminador i necessita d'algú fins i tot per incorporar-se al llit, encara que a poc a poc va recuperant la mobilitat al seu cos.
Missatge de la Isabel: No perdeu mai l'esperança
La família també ha volgut destacar la implicació dels metges per posar una 'solució' a les restriccions de les visites. Sempre que era possible, els infermers de l'hospital posaven en contacte la Isabel amb la seva família a través d'una videotrucada via Skype, un gest que agraeixen molt i que creuen que va ser positiu per la seva recuperació, ja que tenien l'oportunitat de donar-li molts ànims i transmetre-li força.
Encara li queda un camí ben llarg per recórrer, però queda clar que la protagonista de la història ja ha saludat la mort i li ha dit adéu. I no una vegada, sinó dues.