I si els escenaris de la pràctica són reals o gairebé, molt millor. O almenys així ho ha explicat en Chago, un porto-riqueny establert a Ohio que també es mou per Xile, Argentina o Islàndia buscant viure permanentment en contacte amb la neu. Un porto-riqueny que els hiverns del 2012 i el 2013 va fer temporada a Andorra, on hi va fer bons contactes i algunes amistats. És un crac en la seva matèria. Un estudiós de la neu, dels mantells nivals, de les allaus. Enguany és el formador estrella d’un projecte en comú organitzat per l’AR+I, l’EFPEM i el grup de rescat de muntanya dels bombers. La xerrada de Rodríguez a les Fontetes era la quota pública de la revisita de Chago a Andorra.
Amb un toc d’humor i la seva ‘xispa’ habitual, en no massa estona, aquest guia rescatador ha mirat de remoure consciències, per dir-ho així. I a tenor de les primeres preguntes que se li han fet durant el torn obert de paraula, prou que ho ha aconseguit. Rodríguez ha alarmat els assistents. A Andorra, i per norma general al Pirineu, per exemple, s’intenta evitar de totes totes que hi hagi allaus per combatre els accidents. “I vostè sembla que les va a buscar.” Però en Chago ha sabut, a la seva manera, tombar la truita que prèviament li havien girat a ell: no es tracta de desafiar res, es tracta de tenir molt bagatge per prevenir situacions de risc i, en cas que hi siguin, ser capaç de rescatar.
Practicar, practicar i practicar. Aquells que durant el que va d’hivern han fet cinc pràctiques pseudoreals de rescats podran esquiar dissabte amb en Chago. La resta, millor que es quedin a casa. Santiago Rodríguez parla amb dades. Clar que les dades i les precisions que ha fet han estat a partir de la seva experiència als Estats Units. D’aquí que, ha deixat clar, la seva llista de recomanacions, de comportaments, de maneres de fer, no només no hagi estat exhaustiva, si no que no és ni molt menys l’única i, encara menys, definitiva. “Les estadístiques deixen de ser opinió”, ha afirmat el rescatador americà.
MENYS DE CINC MINUTS
Rodríguez ha deixat clar que cal practicar per aconseguir que qualssevol rescat que calgui fer es resolgui en menys de cinc minuts. A partir d’aquí, la víctima entra en fase de perill de mort evident. Chago ha deixat clar que “la possibilitat d’allaus va en augment perquè les noves generacions volen esquiar, sortir a la muntanya”. I això és com aquell que es posa al volant: “Com més condueixes un auto més probabilitats de tenir un accident hi ha”. Com s’ha exposat en la introducció, aquest hivern al Pirineu hi ha hagut set accidents per allau molt greus. Amb deu víctimes mortals. Dos d’aquests accidents i un dels morts, a Andorra. I en la immensa majoria dels casos, les víctimes no anaven prou ben equipades.
Cal equipar-se i, alhora, cal saber fer anar els equips. “Practicar, practicar i practicar.” “La teva filosofia ha de ser: tenir bones eines per tenir una bona planificació que et permeti aprendre un sistema que et permeti saber quins són els dies que pots entrar a la muntanya”, ha explicat en Chago responent a alguns dels intervinents en el col·loqui posterior a la seva exposició. Cal “planificar, però s’ha de ser conscient que la naturalesa canvia. No es pot pensar que tot el que has après és el que passarà. Perquè la naturalesa canvia i passarà una cosa diferent”.
Fent referència a les dades dels Estats Units, el formador en nivologia ha recordat que “les allaus petites també maten” i que les esllavissades de neu menors a les D3 -segons els paràmetres americans- són les que causes el 80% de les víctimes. Per tant, cal preparar-se per a qualsevol circumstància. I en escenaris reals. Disposar d’eines com el DVA el més noves i actualitzades possibles. Saber avaluar damunt de terreny l’abast de l’allau -amplitud, recorregut, inclinació, volum del dipòsit- i entrenar preveient profunditats d’enterrament d’entre un metre i un metre i mig. I practicar en pendents. Qui vol lluir, ha de patir. Qui vulgui gaudir d’esquiar, primer ha de saber rescatar.
Comentaris