Per celebrar aquesta efemèride mundial, doncs, enguany, l’Arxiu Nacional, que aquest 2025 compleix els cinquanta anys de la seva creació, ha ampliat el catàleg audiovisual –consultable lliurement a la seva pàgina web– amb 177 enregistraments digitalitzats procedents de suports analògics com VHS, Betacam o U-Matic. La varietat d’imatges és generosa: l’hivern de l’Andorra del 1920, els carrers i els comerços de la capital i Escaldes-Engordany durant segona meitat dels vuitanta, el recital de Julio Iglesias el 1989 a Andorra la Vella, el jurament d’Òscar Ribas com a cap de Govern, una entrevista a un menut Roger Casamajor o cultura popular –castells i sardanes– a la vall central. Els nostàlgics tenen material (del 1920 fins al canvi de mil·lenni) per, novament, retornar –i venerar, potser– el passat.
Veiem, doncs, en un dels nous vídeos incorporats, el pic de Carroi colgat de neu i els camps de la vall central ben emblanquinats. El Valira –es dedueix– baixa glacial. Un grup d’homes abrigats abandona Casa de la Vall. I apareix l’escut de la institució en primeríssim pla. A continuació, vistes llunyanes del nucli d’Andorra la Vella des d’Engolasters. I, de nou, Casa de la Vall per tancar la gravació. És un enregistrament molt senzill i ‘amateur’, però prou clar i intrigant: el vídeo, ennegrit, no té so i això dona una dimensió estranya i tranquil·la a les imatges. Fem el salt a un període no tan remot, ara: s’observen, en un altre document, les vies comercials del centre d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany entre els estius dels anys 1986 i 1988. Unisa, la Banca Cassany, el Mercat de l’Or, el Monsa, el Pyrynées (amb para-sols exposats a peu de carrer) i una agent de circulació controlant un trànsit que ja era intricat.
Tornem a l’autor de ‘Gwendoline’. El periodista Lluís Rodríguez entrevista Julio Iglesias a les instal·lacions de l’Estadi Comunal d’Andorra la Vella abans del concert de presentació de ‘Raíces’. Passem pel 1989. “Les muntanyes són belles. La gent és bella. L’Andorra de sempre”, apunta el cantautor per resumir la seva impressió sobre Andorra. Destaca l’accelerat “desenvolupament” del país. Té memòria per comparar perquè –recorda– fa divuit anys que ve al Principat. Aleshores, Iglesias visitava Andorra en el marc d’una gira europea que el va dur fins a Moscou. Després d’Andorra, se n’anava a Galícia i a la costa valenciana. “La història de la meva vida no té res a veure amb el que la gent s’imagina”, confessa al periodista. L’estrella convidada –una raresa al país– diu que un desig que té és “aprendre més”.
Una altra entrevista que ens permet recuperar l’Arxiu Nacional és la que fan al programa ‘Música a Andorra’ a l’actor Roger Casamajor el 1990. Molt jovenet, Casamajor ja avança que “m’agradaria dedicar-me a l’art dramàtic” i, comentant la formació clàssica que segueix, lamenta el gruix de feina: “Hem de fer els exàmens d’aquí [escola de música] al mateix temps que fem els del col·legi”. Acompanyat de dos professors, el futur actor demostra els seus coneixements de piano. Tots aquests materials –alguns més centrals en la història del país; altres més laterals, més complementaris– són part de la memòria col·lectiva de la societat andorrana. Remenin els que ens ofereix l’Arxiu Nacional (peces audiovisuals, fotografies, documents textuals…) perquè és una delícia de saber i de memòria, és a dir, de consciència.
Comentaris