Els darrers quatre dígits -l’únic identificador visible- no coincideixen. I això, segons explica, no és un cas puntual: “Ha passat diverses vegades”. El conductor insisteix que els imports són correctes. Ho sap perquè ho controla tots els tiquets i registra la despesa en un full de càlcul, però, tot i això, la situació, si més no, el fa reflexionar sobre la imatge que està donant el Principat. A més, es qüestiona fins a quin punt es poden compartir dades, encara que siguin parcials, d’una altra targeta, i sobretot per què un usuari ha de rebre un comprovant que no és el seu. El testimoni, que guarda tots els tiquets per tenir un control i passar-los a l’empresa, també ressalta el problema que podria suposar a l’hora de fer aquest tràmit, si veuen que no coincideixen.
El problema, però, no es limita al tiquet. El que realment genera incomoditat a aquest testimoni és tot el procés de pagament. “No és que treguin un datàfon i paguis allà mateix. T’agafen la targeta i desapareixen uns segons. Tu no veus absolutament res”. Apunta que en un context en què en els països veïns el pagament electrònic tendeix a ser immediat i visible -a través de màquines-, aquesta dinàmica resulta, com a mínim, anacrònica. “No m’imagino anar a un bar i que el cambrer s’emporti la meva targeta. Doncs això és exactament el que passa aquí”.
Comentaris (2)