Quan la o tancada es menja la o oberta ‘per mandra’

Rovira és una jove filòloga, investigadora predoctoral de la Universitat de Barcelona, que fa un parell de cursos va venir a Andorra. Com a docent. Es va incorporar a l’equip de professors de llengua catalana del ministeri de Cultura i se li va assignar l’escola andorrana de segona ensenyança d’Ordino. Segurament no va ser el que esperava. Però la seva estada a Andorra li ha servit per posar en marxa un estudi que hauria de derivar en la seva tesi doctoral. En uns tres anys o poc més serà doctora en filologia catalana gràcies al català d’Andorra. 

Sílvia Rovira: “Mirant mirant, vaig veure que és la zona del domini lingüístic català que està menys estudiada”. I la seva idea “és poder estudiar tot el sistema vocàlic”

“Jo em volia independitzar i a mi Andorra sempre m’ha agradat molt i volia provar a veure què tal era viure a Andorra. Jo sóc molt fan d’Andorra.” Com a mínim ho era abans de venir a viure-hi una temporada. I ha vist que els pisos són cars i el nivell de català -ja no a l’escola, que tampoc, si no a tot arreu- no és el que una especialista i devota de la llengua voldria per a la seva eina principal de treball. “Que jo volia fer una tesi doctoral en algun moment, sí. Però si jo no hagués trepitjat Andorra, no l’hagués fet d’Andorra. Mai no se m’hagués acudit.” Però se li va acudir.

I és que “mirant mirant, vaig veure que és la zona del domini lingüístic català que està menys estudiada”. I la seva idea “és poder estudiar tot el sistema vocàlic”. Sílvia Rovira es documenta i escolta. I comprova com allò que havia ja analitzat o escrit Manel Riera el 1992, que “transcriu molts tancaments vocàlics en mots que són oberts arreu del domini lingüístic”. La jove filòloga veu, sent, com en els adolescents aquesta pèrdua d’obertura es dona. Però és que el citat Riera ja ho documenta molt abans. 

“Tenim aquests tancaments (vocàlics, sobretot en les o) en persones que neixen entre el 1890 i el 1930, és a dir, pagesos autòctons que no havien tingut contacte amb el castellà. I també nota (Riera), i ell diu que ha notat obertures mitjanes en alguns casos, en les vocals mitjanes, tant en les os com en les es. Aquest és el meu punt de partida. És aquí on hi ha les primeres manifestacions i això és molt interessant perquè permet veure que això no és ni nou ni és causat pel castellà.”

GRAU DE TANCAMENT

Sílvia Rovira insisteix en el fet que “la meva idea és poder estudiar tot el sistema vocàlic, perquè jo realment faig que pronunciïn totes les vocals. Però en tot cas, el meu objectiu principal és veure fins a quin punt aquestes vocals obertes i tancades estan fusionades o no estan fusionades. I això ho faig amb una anàlisi acústica, és a dir, fonètica experimental. Jo això després ho passo per un programa que em diu com s’articulen aquests sons amb uns valors numèrics”. I hi afegeix que “amb aquests valors puc veure quin és el grau d'obertura, quin és el grau de tancament i com, en general, són característiques acústiques”. 

“Són dades instrumentals, objectives, mesurables de les vocals. No és que jo digui que aquesta vocal és oberta, no, és que això ho sé a partir de l’anàlisi que jo en faré després” de parlar amb algunes desenes de persones. “El català en general té això, les vocals obertes i les tancades”, amplia l’explicació aquesta jove filòloga de Vilassar de Mar que exposa que “és veritat que hi ha zones del domini en què són encara més obertes, sobretot que seria a Mallorca i a València, les os són molt obertes més que aquí, però en tot cas en nord-occidental seria bastant semblant al que seria a Barcelona, pel que fa al grau d’obertura, això en general”.

I què és el que passa? “El que observo és que aquestes vocals s’han fusionat i diguem que no només en els joves”, encara que és veritat, deixa clar, que la majoria d’entrevistes que ha fet és en persones joves. Però, com s’ha exposat, Manel Riera ja ho havia documentat amb gent gran o, fins i tot, molt gran. Persones, fins i tot, nascudes a les darreres del segle XIX. “Aquesta fusió que jo examino passa en totes les franges d'edat. Llavors, sí que és veritat que la vocal resultant d’aquesta pèrdua de distincions és diferent en els joves que en els adults. Sobretot passa en les parròquies septentrionals”, indica Rovira.

“Si podem eliminar un contrast totalment innecessari per la comprensió, perquè tu m’entendràs igual si et dic això i si et dic aixó. M’entendràs igual, perquè és la mateixa vocal, però amb un grau obertura diferent. Llavors, primer el que motiva sempre el canvi lingüístic és la llei de l’economia lingüística. Quan tu articules una vocal tancada fas menys esforç articulatori que quan fas una vocal oberta”

Es tractaria, ja s’ha apuntat, d’un fenomen intern. No pas d’un contagi del castellà. Amb tot, però, “no és que sigui un tret distintiu del català d'Andorra, sinó que és un tret distintiu del català, el fet de tenir vocals obertes i vocals tancades d’una mateixa sèrie vocàlica”. “Algunes zones del domini ja van perdre la distinció de fa temps”. Rovira es fixa especialment en les os. I parla sobretot de Girona, la Garrotxa, “tot el que és septentrional de transició i també el rossellonès”. “Fixa’t que Andorra fa frontera amb el que seria la Cerdanya francesa, on també s’ha perdut la distinció. Llavors, a mi això em porta a postular una mena de continuum lingüístic, a partir del qual, aquests contrastos de base són més febles, perquè segurament de base no s'ha fet com una distinció molt contrastiva, molt forta, i de base aquests contrastos són més febles i això fa que s’acabin fusionant. És la meva hipòtesi”.

L’estudiosa de la llengua -Rovira està fent la seva tesi doctoral- ha parlat ja amb força gent gran, i “sí que observo que no és ben bé una fusió, sinó que és una fusió parcial. Hi ha menys diferència entre la vocal oberta i la vocal tancada. I sobretot el que seria la vocal resultant, les vocals que haurien de ser tancades no són tan tancades i són més obertes. Llavors, això és el contrari que passa amb els joves, que això és normal també. Llavors això el que fa és que hi hagi molt poc contrast entre els parlants més grans. Llavors aquí, diguem-ne, és el punt de partida que això al final el que ens està dient és que aquests parlants més grans ja d’entrada els seus contrastos tampoc són tan. tan forts com serien en altres dialectes o en general a Catalunya”.

I per què passa això? “D’entrada el fet que s'eliminin aquestes dues categories és la llei de l’economia lingüística. Al final, si podem eliminar un contrast totalment innecessari per la comprensió, perquè tu m’entendràs igual si et dic això i si et dic aixó. M’entendràs igual, perquè és la mateixa vocal, però amb un grau obertura diferent. Llavors, primer el que motiva sempre el canvi lingüístic és la llei de l’economia lingüística. I llavors, bé… també el que observem és que als joves la vocal resultant és molt propera a la tancada, cal veure si realment és una vocal tancada o és una intermèdia que tira tancada, però en tot cas això és lògic, perquè quan la llengua se simplifica tendeix amb el temps, en el cas de les vocals, a simplificar-se amb una variant tancada, perquè quan tu articules una vocal tancada fas menys esforç articulatori que quan fas una vocal oberta”. En fi, que les os tancades s’estan menjant les os obertes per mandra de qui les pronuncia. L’(ó)s es menja l’(ò)s.