Tot va començar un dia que la Quima, una dona del grup, va intentar fer una gestió aparentment senzilla: sol·licitar un embrancament d’aigua. Però la resposta va ser un cop dur: li demanaven la firma del seu marit, un xicot francès a qui no li havia passat la nacionalitat andorrana. Un simple tràmit administratiu que es va convertir en un símbol de la discriminació que vivien moltes dones a Andorra. No només estaven limitades en les seves accions quotidianes, sinó que fins i tot la seva capacitat per transmetre la nacionalitat als fills era nul·la. Alguna cosa havia de canviar.
Aquesta visió va portar-les a formular un pla. Cada uns quinze dies, quan la Quima tancava el seu restaurant, el grup es reunia allà per poder establir quins eren els següents passos. Les reunions no eren multitudinàries, ja que la intenció no era crear un moviment massiu, sinó treballar pas a pas per fer-se escoltar. Durant aquestes trobades, “parlàvem de tot de les dones grans, de les injustícies, fins i tot de l’avortament”, recorda l’Angelina.
“Ens van dir: ‘Si voleu fer avançar les coses, heu de poder votar, perquè si no, no us faran cas’”
En aquell moment, “els consellers Marc Vila i també el pare del Marc Forné es van oferir a ajudar-nos”, explica, a més de contestar els seus dubtes els van dir: “si voleu fer avançar les coses, heu de poder votar, perquè si no, no us faran cas”, així que el grup va decidir organitzar-se i sortir a recollir firmes per demanar el dret a vot.
A cada parròquia, dues o tres dones es feien càrrec de recollir les signatures. “En aquell temps no érem més de 10.000 habitants, ens coneixíem tots, així que era fàcil tocar portes i demanar el suport”, explica Angelina. Per la seva sorpresa, hi va haver dones que no es van voler unir a la iniciativa, i, per contra, “hi havia homes que si haguessin pogut haurien firmat de seguida”. Al final van aconseguir recollir-ne 378, i els dos consellers que les havien ajudat en el procés es van oferir a presentar-ho davant del Consell General. I així es va fer. Després de dos anys de treball constant, les dones andorranes van veure els seus esforços recompensats. L’Angelina recorda amb especial emoció aquell dia: “Em va fer molta il·lusió i mai he deixat d’anar a votar. No sempre he votat el que més m’ha agradat sinó que a vegades ha sigut el que menys m’ha disgustat”, bromeja.
Però la feina no havia acabat. El camí cap a la igualtat encara era llarg. A mesura que les dones guanyaven drets, també es trobaven amb noves barreres. Quan un temps més tard les dones finalment van poder ser elegides per càrrecs públics, les delegaven a uns papers concrets. “A mi m’havien proposat alguna vegada anar al comú, i jo vaig dir doncs si vaig, vull estar al departament de finances i em van dir que no, que jo m’havia de cuidar del departament que s’encarregava dels jardins i els cementiris”, recorda.
Al llarg dels anys, però, s’ha anat avançant en aquests aspectes, tot i que encara queda un llarg camí per recórrer. De fet, l’Angelina considera que l’abordatge que fan de la igualtat hauria de ser una mica diferent i que es fixen massa en el tema salarial: “No és un problema de salaris, la igualtat va molt més enllà”, afegeix. Tota la feina que van fer tant ella com el seu grup, com a mínim, va servir per fer un gran pas per Andorra. Un pas, pel qual l’altre dia van rebre el reconeixement i les gràcies que es mereixien. Tot i que n’està molt agraïda, assegura que “quan ho fas, no ho fas esperant que ningú et doni les gràcies. No era la nostra finalitat”.
Comentaris (1)