El guió no va sorprendre ningú. L’Eibar va fer exactament allò que s’esperava: un bloc baix, compacte, difícil de desordenar. I l’Andorra, fidel a la seva idea, va assumir el protagonisme des del primer minut. El problema no va ser tant el pla com la seva execució. “Esperàvem el partit que s’ha donat”, admetia el tècnic Carles Manso, conscient que el repte passava per no equivocar-se i tenir paciència. A la primera part, l’equip va trobar moments de continuïtat i va aconseguir instal·lar-se a camp contrari, amb “tres o quatre ocasions” que podien haver canviat el partit.
Però en aquesta categoria, els detalls penalitzen. I contra rivals com l’Eibar, encara més. El gol visitant va arribar en una acció de pilota aturada mal defensada, just allà on el cos tècnic havia posat el focus durant la setmana. “Hem de controlar aquestes continuacions i no deixar sols el segon pal”, lamentava Manso. A partir d’aquí, el partit es va anar fent espès.
A la segona part, l’Andorra va intentar canviar coses per guanyar profunditat, però el problema no era només tàctic. Era també interpretatiu. “Ens ha faltat picar entre central i lateral per ser profunds”, explicava el tècnic, que també va detectar una tendència clara: els jugadors d’atac venien massa al peu i facilitaven la feina defensiva rival. El resultat va ser un domini cada cop més estèril. L’Eibar, còmode en el seu paper, va trencar el ritme sempre que va poder, amb interrupcions constants que van impedir que el partit tingués continuïtat. “A la mínima et trenquen el ritme i així és molt complicat enllaçar accions”, assenyalava Manso.
QUINZENS AMB 39 PUNTS
La derrota té conseqüències a la classificació, però no dramàtiques. L’Andorra cau fins a la quinzena posició amb 39 punts, encara amb un coixí de vuit punts respecte al descens que marca l’Osca. La permanència continua a prop -a onze punts dels 50 que haurien de marcar la salvació-, però la sensació és que el marge es manté més per demèrit aliè que per mèrit propi.
On sí apareix una dada més inquietant és a casa. Encamp no està sent el factor diferencial que l’equip necessita: 20 punts en 15 partits, amb un balanç perfectament neutre de cinc victòries, cinc empats i cinc derrotes. Ni fortalesa ni debilitat, simplement equilibri. I això, en una lliga com la Segona, sovint és insuficient.
Manso parlava després del partit de “seguir guanyant maduresa”. Potser aquí hi ha la clau. Perquè l’Andorra ja ha demostrat que pot competir contra qualsevol rival. Però partits com el d’aquest cap de setmana evidencien que encara li falta un pas més: saber atacar quan no hi ha espais, quan el ritme es trenca i quan el partit es juga en terreny incòmode. L’endemà, més que una derrota, el que queda és una pregunta oberta. No sobre la idea, sinó sobre la capacitat d’adaptar-la. I en aquesta resposta, probablement, es decidirà com acaba la temporada.
“SEMBLA QUE ESTIGUIN PER SOBRE, AMB AQUESTA SUPÈRBIA”
En el tram final, el tècnic tricolor també va voler posar el focus en el context arbitral del partit. Sense entrar a valorar decisions concretes, Carles Manso va reclamar “una mica més d’empatia” i va fer referència directa a l’actuació de la tripleta arbitral: “A vegades sembla que la tripleta arbitral estigui per sobre de tothom, amb aquesta supèrbia amb què et tracten, i això tampoc crec que sigui així”. Una reflexió que anava més enllà del resultat i que apuntava al respecte i a la gestió del partit en contextos tan exigents com el viscut a Encamp, amb una última acció a la frontal de l’àrea que l’àrbitre De Ena Wolf no va deixar acabar després de constants pèrdues de temps.
Comentaris