Dijous, dos quarts de cinc de la tarda. Al centre de català d’Escaldes-Engordany, l’activitat és constant: taules plenes, professors que van d’una banda a l’altra, llibres oberts, exercicis corregits, i només una aula buida esperant el següent grup. És una escena habitual d’aquestes setmanes, en què centenars de residents fan hores de català per poder renovar el seu primer permís de residència.
Entre ells hi ha Victor, un jove francès de 24 anys que va arribar al Principat el setembre passat per estudiar Dret a la Universitat d’Andorra. Té clar que vol quedar-se i exercir-hi l’advocacia. “Per mi, el català és una llengua molt interessant per moltes raons, sobretot per la semblança amb el francès”, explica amb un somriure i un accent marcat.
Abans d’arribar-hi no en sabia res, ni de la llengua ni de la cultura del país. “El primer mes vaig estudiar la cultura i la història d’Andorra i la vaig trobar més interessant que la de França”, admet amb entusiasme. Està inscrit al programa d’autoaprenentatge i hi dedica una estona cada dia: “Jo vinc a treballar, és un fet”. La seva motivació també es deu perquè “les professores són molt competents”, afegeix.
En Víctor explica que el seu aprenentatge no queda dins de l’aula. A fora, procura utilitzar el català sempre que pot: “És molt important per integrar-me”. Fins i tot, ja s’atreveix a fer-se passar per un autòcton: “M’agrada molt fer-me el català amb les persones que són d’aquí i fer com que sóc d’aquí”
La seva experiència reflecteix el que es vol aconseguir amb la nova llei: que aprendre català no sigui només un tràmit administratiu, sinó una via real d’integració i participació en la vida del país.
Aquest octubre és el primer en què els residents que van arribar en la quota general de l’octubre passat han d’acreditar haver completat 30 hores de català per renovar el permís. La mesura, prevista a la nova Llei del català, ha provocat una autèntica allau als centres.
La cap de l’àrea de Llengua catalana del Govern, Eva Royo, explica que molts ho han deixat per a l’últim moment, però, matisa, “no és falta d’interès per la llengua, sinó desconeixement i falta d’informació”.
Quan els residents s’inscriuen a Immigració, reben tota la informació necessària: un tríptic fluorescent amb un codi QR i la documentació traduïda al català, castellà, anglès i portuguès. “El problema que tenim moltes vegades els adults és que no llegim”, comenta Royo. “Ens donen un paper, el deixem a la carpeta, i després, quan hem de renovar el permís, ens adonem que cal fer les 30 hores.” Tot i això, assegura que la reacció dels alumnes ha estat positiva: “La gent entén que s’hagi arribat a aquest punt. I, un cop comencen, s’hi enganxen.”
Les 30 hores exigides equivalen, segons Royo, “a la meitat d’un curs de nivell A1”. A les aules, s’utilitza el material ‘Veus d’Andorra’ i s’adapta el ritme a cada alumne. “L’aprenentatge és individualitzat”, explica. “Hi ha gent que progressa més ràpid i d’altres que necessiten més suport, però tots acaben adquirint les bases orals que els permeten comunicar-se en català.” L’objectiu és que els estudiants puguin utilitzar la llengua a la vida quotidiana.
Els cinc centres del país obren de dilluns a dijous, i ofereixen un seguiment constant. “Sempre hi ha professors disponibles i els alumnes poden venir quan els va bé i quedar-s’hi el temps que necessitin”, afegeix. Aquesta flexibilitat, diu, “motiva molt i crea un ambient agradable que convida a continuar”.
La cap de l’àrea de Llengua catalana del Govern, Eva Royo, manté que aprendre català va més enllà de complir una obligació: és una manera de fer comunitat. “Quan te’n vas a un país i és una llengua diferent, la llengua és la base de la integració”, defensa
Els exemples al carrer ho confirmen. “Fa poc vaig anar a fer un cafè i una alumna s’esforçava per parlar en català. La vaig felicitar, estava contenta. Tampoc costa tant dir un bon dia i un adéu-siau”. La integració passa per participar en la vida quotidiana amb aquests senzills gestos que la fan possible.
Els alumnes com en Victor n’és la prova més clara: amb l’aprenentatge de la llengua, els nouvinguts no només compleixen un requisit administratiu, sinó que fan seu el país i la seva quotidianitat. En el seu cas, parlar català al carrer, amb companys i professors, és ja una forma natural d’arrelament.
La Llei del català preveu que aquest requisit s’ampliï progressivament. L’any que ve, per a la segona renovació del permís, es demanarà un nivell A2 oficial. I a partir de la quota d’octubre d’aquest 2025, per a la primera renovació, els nous residents hauran d’acreditar ja un A1 oficial.
Royo insisteix que la clau és començar aviat: “Els que ho fan amb temps ho tenen molt més fàcil. Els que esperen a l’últim moment només fan les 30 hores per obligació i després hauran de tornar a començar.”
Mentrestant, a les aules del Principat, alumnes de procedències diverses comparteixen l’esforç per una llengua que, cada cop més, forma part del seu dia a dia. Alguns, com en Victor, ja s’hi expressen amb naturalitat. Altres encara practiquen les primeres frases. Però coincidim en una mateixa idea: aprendre català ja no és només una condició per quedar-se, sinó una manera de formar part d’Andorra.