“Va ser la meva primera feina professional, vaig començar aquí”, ha recordat Torquemada sobre la cobertura del Festival Olímpic de la Joventut Europea d’Hivern del 1995, una oportunitat que li va arribar gràcies a una companya andorrana de la universitat. D’aquella setmana conserva el record d’una experiència “molt divertida” i d’un equip de persones que fins i tot espera poder retrobar durant la seva visita. Dos mesos després va començar a treballar al diari Marca. “Des d’aleshores ja no he parat”, ha explicat.

Aquella vocació el va acabar portant a assumir el relleu de Joaquim Maria Puyal al capdavant de les retransmissions del Barça, una responsabilitat que mai s’havia imaginat. “Jo mai m’havia plantejat ser l’hereu del Puyal”, ha assegurat. Després de divuit anys treballant al seu costat, considera que el camí ja estava traçat i que assumir la direcció va significar continuar defensant unes conviccions compartides. Encara avui manté el contacte amb el seu mestre i ha reconegut que de vegades es pregunta “què faria el Quim”, tot i que en altres ocasions prefereix seguir la seva intuïció. “Al final no som la mateixa persona”, ha puntualitzat.
La seva manera d’entendre el periodisme ha estat sempre vinculada a la curiositat per explicar no només què passa damunt la gespa, sinó sobretot per què passa. “A mi m’agradaven els perquès, no els quès”, ha resumit. Una mirada que va trobar en Johan Cruyff un dels seus principals referents, ja que li va ensenyar a interpretar el futbol i a buscar les explicacions darrere de cada jugada.
Al llarg de la seva trajectòria, Torquemada ha viscut algunes de les nits més recordades del barcelonisme, però n’hi ha una que destaca per damunt de la resta: el gol d’Andrés Iniesta contra el Chelsea a Stamford Bridge, el 2009. “És el moment més boig que he viscut en un camp de futbol”, ha afirmat, recordant com un xut inesperat va classificar el Barça per a la final de la Lliga de Campions després d’un partit ofensivament pobre.
També ha recuperat el gol de Messi contra el Getafe del 2007, quan va identificar en directe la semblança amb la jugada de Maradona contra Anglaterra. De l’argentí, el seu ídol d’infància, ha destacat que li va ensenyar que «el futbol podia ser art”, mentre que de Messi ha assegurat que mai no ha vist res de semblant. Una admiració que ara també projecta sobre Lamine Yamal, de qui considera que podria arribar a ser el millor jugador de la història.
El reconeixement arriba en una temporada especial, coincidint amb els cinquanta anys de les retransmissions de futbol en català iniciades per Puyal. A banda del guardó, el que més il·lusió li ha fet ha estat tornar al país on va començar i contribuir a mantenir viva la memòria d’Àlex Lliteras. “El nostre premi és trobar-me gent aquí a Andorra que em diu que m’escolta cada dia”, ha expressat.








Comentaris