Els Pets van sortir a l’escenari lauredià amb l’energia de ‘Soroll’. I després del preceptiu “Bona nit andorrans i andorranes. Som els Pets de Constantí i visca la mare que ens va parir!”, el grup català va anar desgranant les 12 peces d’‘Agost’ (2004). ‘Fàcil’, ‘Retirada’ i ‘Per què no vens?’ van servir per començar a aixecar els ànims d’un públic que barrejava aquells fans històrics i fidels, amb noves generacions que s’han criat amb la banda sonora que va marcar la joventut dels seus pares i és clar, els que surten de festa perquè és festa major i tan els fa qui toqui.
Superada la guerra amb les papallones i formigues alades que per un moment semblava que volguessin menjar-se els artistes, Lluís Gavaldà no va trigar a treure a la llum la seva fina ironia. “Ho faríem tot de cop i ràpid, però pateixo per la gent gran”, bromejava per justificar una de les lentes de la primera part del concert: ‘Calafell’. La van seguir ‘Feliç’ i ‘La Colla’, per arribar a un dels moments de reivindicació política i crítica a l’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa com a preàmbul d’‘El meu veí de sota’. “Que mori el racisme, collons!”, no es va poder estar de cridar el cantant en acabar la peça. La primera part encarava el final amb ‘Bocins de tu’, ‘Agost’, ‘Descafeïnat’ i un apoteòsic ‘Pau’ que va fer esclatar per primer cop una plaça que no va estar en cap moment plena a rebentar -cosa curiosa si es té en compte que era un concert gratuït i que la gira ‘Cantant les 40’ ha esgotat entrades per allà on ha passat-.
I va arribar la mitja part. Tant curta que ni temps per anar al lavabo hi va haver. Era el moment de retornar a finals dels ‘90 amb els èxits d’un dels discos que els va catapultar en vendes i els va fer sumar seguidors arreu: ‘Bon dia’ (1997). ‘Massa jove per fer-me gran’ s’esqueia perfectament a l’escena que dibuixaven Lluís Gavaldà, Falin Cáceres i Joan Reig a sobre l’escenari acompanyats per tres músics més (Joan Pau Chaves, Marcel Cavallé i Vidal Soler) que completen una banda on és tot complicitat.
La nit va continuar amb ‘Una fiblada a la pell’, ‘Jaio’, ‘Em fa riure’ i ‘Dissimulat’. Arribats a aquest punt, Gavaldà va aprofitar per dirigir-se al públic i recordar els 40 anys de carrera. A més de destacar el gust de venir a Andorra i “poder parlar català sense haver de demanar disculpes a ningú”, -tot i reconèixer que “una altra cosa és que t’entenguin”-, va assegurar que el secret per durar tant és “tenir un cantant molt sexi, al qual no li passen els anys” -tornava la ironia-, i, sobretot, la raó principal, és que hi hagi “un públic que de manera gairebé masoquista faci 40 anys que ens fa companyia”. Una “culpa únicament vostra”, va sentenciar, per “renyar” el públic per haver fet possible “el miracle” que “un grup de palanganes de Constantí” acabi fent 40 anys dalt de l’escenari. Tot plegat per introduir ‘Jo soc el teu amic’, cantada entre el púlic, baixar pulsacions amb ‘Sebastià’, tornar a arrencar energia amb ‘Tard’ i rumbejar tots plegats amb ‘Digue’m que m’estimes’. ‘Una estona de cel’ encarrilava el tram final del concert, que com no podia ser d’altra manera es tancava amb tota la plaça Germandat cantant, saltant i ballant un ‘Bon dia’ que sonava arribats a la mitjanit. Amb el públic cridant “no n’hi ha prou”, Gavaldà va tornar a l’escenari per mirar d’adormir-lo amb ‘Bona nit’, però l’energia encara va donar per a dos bisos més, ja fora dels àlbums previstos: ‘S’ha acabat’ i ‘Vine a la festa’ van posar la cirereta d’un concert del grup que ha estat company de vida i de viatge de fins a tres generacions. Tant de bo tenir Els Pets per 40 anys més!