A la pastisseria Flor de Neu, ja preparen panellets des de fa dies, tot i que saben que la major part de vendes es concentra a última hora. “Ja n’hem venut, però el gruix ve el cap de setmana”, expliquen. I, en matèria d’elecció, la tendència és clara: “He arribat a fer-ne de trenta classes, però la gent compra el de sempre: pinyons, ametlla, codony...”.
L’encariment dels fruits secs és un factor determinant aquesta temporada. Tot i això, a la pastisseria d’Encamp ha optat per mantenir els preus: “El producte ha encarit, però ho tinc al mateix preu per no marejar el client”, comenta el pastisser. La conseqüència es veu en la quantitat: les compres són més petites. Així ho afirma: “les famílies són més petites, i això es nota”.
A Estopiñán, una pastisseria amb 55 anys de tradició, la campanya va començar amb bon ritme: “Ja fa una setmana i mitja que la gent n’està comprant”. Aquí també han notat l’encariment, sobretot dels pinyons, però també prefereixen assumir-ne el cost per no traslladar-lo completament a la clientela. Venen per unitat —entre 1,5 euros i 2 euros — i ofereixen varietats que van dels clàssics a sabors com ratafia o mojito. La dependenta reconeix que “la tradició es manté sobretot entre la gent gran”, i justifica que “els joves celebren més Halloween” per “un tema comercial.”
Els preus, però, oscil·len significativament segons l’establiment. Mentre que a alguns forns es poden trobar safates a partir de 46 euros/kg, a altres pastisseries el quilo arriba fins als 62,50 euros, i en supermercats es presenten formats petits, com una capsa de sis unitats per gairebé vuit euros. Les diferències responen tant a la qualitat del pinyó —que pot passar de 50 a 80 euros el quilo segons l’origen— com al fet que alguns establiments assumeixen part del cost per no frenar la compra en plena campanya.
Al Paladium, una granja d’Andorra la Vella, s’exposa la situació de manera directa: “Compro el pinyó del país a 80 euros el quilo. Si repercutíssim tot l’encariment, hauríem de pujar el preu final uns deu euros. No ho fem, però sí que l’hem hagut d’apujar alguns euros.”
Mentrestant, a les botigues d’alimentació, les tres realitats conviuen: qui fa panellets a casa, qui busca ingredients de qualitat i qui opta directament per comprar-los fets. A una botiga de proximitat d’Andorra la Vella, la campanya es nota a les prestatgeries de pinyons buides. Tot i així, la sorpresa és una altra: “Només una clienta ens ha demanat els ingredients per la recepta de panellets. Tothom els compra fets.”
Una altra botiga ecològica del centre de la capital, molts clients substitueixen pinyons per ametlla o opten per varietats sense fruits secs per ajustar el pressupost. “La tradició hi és, però la recepta s’ajusta a la realitat”, reconeix una treballadora de la botiga.
Els andorrans mantenen la costum, més modesta però viva. Els panellets continuen apareixent a les taules de Tots Sants, però la seva escala és més discreta: més selecció, menys quantitat i més adaptació. El que no canvia és el gest: la família reunida al voltant d’un forn calent. I és probablement això —més que el pinyó o el sucre— el que manté viva la castanyada.