“Sé que tinc una pallassa dins meu”, assegura la Maite, una de les alumnes. Ara bé: “Que això pugui evolucionar cap a alguna cosa que sigui visible i risible és un altre tema”. El que té clar és “havia d’investigar-ho”. La Maite, que ja va fer “fa molts anys” un taller amb la Plana, aspira a “poder-me riure molt més del que em ric de mi mateixa”. Intenta –diu– aplicar l’humor a la vida quotidiana perquè “l’humor és essencial, començant per una mateixa”. A la gent que es resisteix a tenir aquesta actitud, li diria que “cal buscar aquest humor del dia a dia; ens canvia la vida i està a les nostres mans”. També admet, però, que hi ha cosa que ens impedeixen riure i cita “la geopolítica”. Sobre el treball amb Plana, diu que és “un plaer” i destaca l’equilibri de “teoria i pràctica” que inclou la formació.
Per a la Txell, assistir al taller és “oportunitat única”. Ella, que ja té recorregut en el món de les arts escèniques, considera que “cal aprofitar totes les ocasions que permetin anar formant-se”. En el seu cas, amb trajectòria, connecta “ràpid” amb el contingut de la formació. “Són cursos que parteixen molt del joc, d’una pròpia veritat, de trobar la teva pròpia veu, sense impostures”, destaca. La Txell considera “molt important” aquest objectiu: trobar l’essencial de l’actuació. “Tenim molta tendència a omplir, a intentar fer. I el que cal és buscar el pinyol de la interpretació”, afegeix. En resum: treure una proposta “molt polida, molt concreta, originària, molt primària”. Arribar a aquesta fita només serà possible “si apartem la mirada adulta”, que ja és el que fan els pallassos: treure’s l’embenatge.
Aquesta idea del despullament interpretatiu la comparteix l’Anna: “Quan fem teatre, actuem molt, fem un paper, encara que sigui còmic. Li posem molta gestualitat”. Així: “El que hem après aquí és el que el pallasso és sincer. Només sortint a l’escenari i mirant ja pots fer riure. Tot depèn del com. No cal que ni tinguis text. No cal que facis cap gran cosa. Només cal actitud i mirar amb molta honestedat”. L’Anna ho té claríssim: “El pallasso ha de ser transparent”. Tota aquesta veritat del ‘clown’ no l’havia vist fins ara, amb Pepa Plana. “Formar-se amb ella és un privilegi. Té un bagatge enorme. A més a més, som un grup reduït”, apunta aquesta alumna que és actriu amateur i sempre escull personatges que tiren més a la comicitat. L’Anna, de fet, intentar “tirar-ho tot a l’humor, relativitzar; i aquest era el taller ideal”.
Plana, per la seva part, evidencia l’encarcarament que anem sumant amb els anys: “Quan comences a fer-te adult, t’adulteres. Ens fa molta por ser ridículs, patètics, fràgils, simple. Ens posem moltes capes”. La pallassa sosté que riure’s d’un mateix –i que els altres ho facin– és sa, però en un àmbit íntim: “Que els altres es riguin de la meva barroeria tampoc ens agrada”. I reivindica la lògica del ‘clown’, és a dir, la tècnica. No tot són flors i violes. I, finalment, Plana posa sobre la taula el cor de la professió: “El que ens diferencia dels còmics o dels humoristes és que el nostre codi és universal, anem a l’essència humana. No caduquem en el temps. El meu número el puc fer aquí i a Hèlsinki”. “La prioritat”, tanca, “no és fer riure encara que sembli una barbaritat, tot i que si no fas riure, has fracassat, és clar. La prioritat és que el món t’entengui, que t’estimin, que connectin amb el teu univers. És impossible riure amb algú que no estimes”. Plana, per cert, és, també, la directora artística del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra (FIPA), una proposta bianual.
Comentaris