“No podem tapar el sol amb un dit, hi ha molts nens amb problemes d’addicció”

Meritxell Cassi i Quique Cerdà són els pares d’un jove que es troba a un centre a Espanya i posen sobre la taula l’estigma i les dificultats amb què han de lidiar els familiars dels adolescents amb aquest problema

La Meritxell i el Quique, entre els múltiples assistents a la jornada.

Qui pateix una addicció, en primer lloc, sempre serà l’addicte. Però al seu voltant també hi ha persones que es veuen arrastrades pel problema, que s’impliquen per poder-lo solucionar, i que no tenen cap suport. La preocupació s’agreuja, de manera lògica, quan es tracta d’adolescents. Els pares estudien totes les vies per poder fer que el fill estigui millor, “però et trobes totes les portes tancades”, assegura Meritxell Cassi. És la mare del Pol, un jove que es troba a un centre a Espanya per consum de marihuana i que aquest dilluns, dia de la salut mental, conta el seu cas per a tot aquell que es vulgui apropar a Cinemes Illa Carlemany.

“Volem explicar la nostra experiència per si pot ajudar a altres persones, i també traslladar la necessitat de tenir recursos per a les famílies, que haurien de ser necessaris”, assegura Cassi. Mitjançant un debat, tant ella com el seu marit, Quique Cerdà, escoltaran i tractaran de resoldre les preguntes que traslladi el públic. Perquè els dubtes, en aquesta situació, són molts, “són tot, és una espiral, tot és incertesa i hi ha molt poc recolzament”. Una de les solucions que van tenir ells va arribar de la mà de Sandra Cano, de l’Associació per la Defensa del Jovent en Risc (ADJRA), i de Projecte Vida, amb els grups d’ajuda mútua. “Són les associacions qui més hi treballa”, explica Cassi.

L’experiència de descobrir que el fill té una addicció és aterridora. I més, quan ha estat en teràpia psicològica i no se’ls ha comunicat als pares que aquest consum s’havia iniciat, “ho vam haver de descobrir nosaltres”. Després, per aconseguir que se’l diagnostiqui i se’l derivi a un centre, una altra odissea. “Havíem d’anar constantment a urgències i ens enviaven a casa, fins que no vam trobar la psiquiatra, que va ser qui va derivar al Pol, va ser horrible”, assegura Cassi. De fet, assenyala que és molt important que els metges tinguin coneixements en aquest sentit i sàpiguen com tractar amb els familiars d’una persona amb aquest problema.

“Com a pares i germans també necessitem ajuda, és una situació que et desborda, que tu no en saps, que no t’hi has trobat abans, que veus que hi ha una autodestrucció de la persona i tu no pots fer-la entrar en raó perquè és una malaltia”, indica Cassi. Però, per desgràcia, no és així com està reconegut. Al Pol, que actualment està a Madrid, no se li fa cap seguiment des de Salut, ho fa el departament d’Afers Socials. “Si jo tinc una cosa greu i m’han de tractar baix, el meu metge farà seguiment del tractament, per què al Pol no?”, es qüestiona Cassi. És un tema sobre el qual convida a tothom a reflexionar, a preguntar-se si els recursos que hi ha actualment al país són suficients. Ella ho té més que clar, no ho són. De fet, assegura que l’estigma comença des de l’administració pública, que nega una realitat.

“A la nostra assegurança la patologia no entra, la CASS paga una part, Afers Socials una altra”, indica Cassi, “però hi ha una part molt important, estem parlant de 1.700 euros, que ha d’assumir la família del jove”

A nivell econòmic, un dels altres temes que més preocupen a les famílies, les ajudes són mínimes. “A la nostra assegurança la patologia no entra, la CASS paga una part, Afers Socials una altra”, indica Cassi, “però hi ha una part molt important, estem parlant de 1.700 euros, que ha d’assumir la família del jove”. I aquest recurs econòmic no tothom el té, “hi ha qui no té ni aquest salari a finals de mes, i t’has d’endeutar, molts pares tenen deutes amb els centres”. A més, els viatges, que també entren dintre de la teràpia de recuperació, i els barems establerts “no cobreixen, ni de bon tros, tota la despesa que suposa”.

Cal, en definitiva, un treball important de prevenció. “No podem tapar el Sol amb un dit, hi ha molts joves amb problemes d’addicció”, assegura Cassi. I començar a inculcar què pot comportar el consum de certes substàncies és clau des de ben petits. Un dels principals hàndicaps és la normalització d’algunes drogues, “ho veuen com una cosa normal, però el cervell de tots no funciona igual, i molts d’ells desenvoluparan una addicció, i si això no es treballa comencen a delinquir, i és molt trist que tinguem joves a la Comella amb aquestes característiques i que no se’n faci res”.

Gairebé 250 persones podran escoltar aquestes, i altres reflexions que sortiran al llarg del col·loqui que té lloc al Cinema Illa Carlemany. Tot un èxit que demostra que de la salut mental cal començar a parlar-ne, que és urgent i necessari. Cano, encarregada d’obrir la jornada, ha recordat que al 2030 els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al món, segons l’OMS. La presidenta de l’Associació de Familiars de Malalts Mentals (Afmma), Rosa Lluís, ha parlat de la importància de no tenir estigmes, de normalitzar tenir presents aquestes malalties, “les patirem u de cada quatre, i en aquesta sala ja en som molts”.

Etiquetes: