El camí, però, no semblava tan evident. “Jo era una noia molt matemàtica”, recorda. Venia d’una branca molt més científica i alguns professors no van entendre que decidís cursar el batxillerat artístic. Ella mateixa admet que aleshores tampoc se sentia artista. “De la branca artística només m’agradava la fotografia”. Però va tirar endavant i aquell canvi va acabar obrint-li una manera diferent d’observar i, sobretot, de mirar cap endins.
Després vindrien tres anys d’estudis de fotografia a Barcelona. Inicialment es veia més com a fotògrafa professional, però amb el temps va descobrir una altra possibilitat. “A través de la fotografia em podia anar descobrint i descobrint el món, i expressant el que sentia i com el veia”.
Avui combina les dues vessants. Calcula que està aproximadament en un 50%-50% entre la fotografia professional i la creació artística, tot i que té clar cap a on vol avançar: “Em vull dedicar al 100% a la part artística”. La muntanya s’ha convertit en el centre d’aquesta faceta. La natura va acabar sent un espai d’introspecció i, gairebé inevitablement, també allò que volia fotografiar.
Fa uns quatre anys hi va afegir una tècnica que avui és una de les senyes d’identitat de la seva obra: l’Emulsion Lift de Polaroid. Ella ho tradueix de manera més entenedora com una transferència de fotografia Polaroid. Retira els plàstics fins a quedar-se amb la fina capa que conté la imatge, la treballa sota l’aigua i després la traspassa habitualment sobre paper.
La va descobrir durant una etapa d’experimentació i diu que “se’n va enamorar”. El que li interessava era sortir de la fotografia digital i tornar a treballar la imatge amb les mans. “Per a mi és com tancar el cercle”. D’aquesta manera de treballar han nascut els tres projectes que assenyala com els més importants de la seva trajectòria: ‘Caminant. Els meus refugis’, ‘Respirs de Canillo’ i ‘Ferides de gel’.
El primer també li va permetre començar a sortir d’Andorra. Després d’una residència artística a Olot es va quedar enamorada del claustre de l’Hospici i es va proposar exposar-hi. L’única via era presentar-se a la Biennal de Fotografia. Ho va fer el 2024 amb ‘Caminant. Els meus refugis’ i va ser premiada. Aquest any hi ha tornat amb ‘Ferides de gel’ i ha repetit reconeixement.
ISLÀNDIA
Ferides de gel és fins ara la seva aposta més ambiciosa. El projecte neix a Islàndia, però sense que Escabias hi viatgés amb aquesta intenció. Havia conegut l’illa durant una formació i hi va tornar més endavant per descobrir-la amb calma.
Una de les parades va ser una llengua de glaciar. “Mai havia estat en una glacera. Veure tant gel i tan gran, et senties diminut”. La sensació va canviar encara més quan va saber que aquella massa de gel retrocedia any rere any. “Per a mi semblava etern i, de cop, veus que també és superfràgil”.
Va fer fotografies sense saber encara què en faria. La idea es va construir després i també va reflectir un canvi en la seva manera de parlar de la natura. Un dels seus primers projectes havia consistit a retratar la brossa que trobava a la muntanya. Ara prefereix mostrar-ne la bellesa.
“Quan aprecies alguna cosa, acabes tenint cura d’allò”, defensa. No busca que Ferides de gel sigui només un missatge pessimista sobre el canvi climàtic, sinó provocar primer una connexió. “Jo t’ensenyo que hi ha aquesta bellesa i, òbviament, et dic que està desapareixent”. La idea de fons és senzilla, apunta. “És supermaco, fem coses per cuidar-ho. No ens ho carreguem”.
Portar-ho a la pràctica va ser bastant menys senzill. Les primeres peces grans començaven a sortir amb tonalitats diferents i durant setmanes Escabias no entenia què fallava. Va arribar a plantejar-se abandonar el projecte.
Però no es va rendir. Va contactar amb Polaroid i va descobrir que la temperatura i la humitat afectaven el color. A partir d’aquí va començar un procés gairebé d’experimentació científica. Termòmetres, proves i anotacions per intentar reproduir unes condicions similars. La feina es va allargar durant aproximadament mig any fins a completar les set peces.
La dedicació també va tenir un cost. Durant bona part d’aquest temps va reduir la fotografia professional que li proporcionava ingressos. “Aquest any he sacrificat aquest sostén econòmic com a fotògrafa perquè m’he dedicat al 100% a la part artística”.
Precisament aquest és ara el repte. Escabias reconeix el suport que ha trobat a Andorra i considera que les dimensions del país faciliten que un artista constant pugui donar-se a conèixer. Però també té clar que el mercat té un límit.
No obstant això, ara per ara no pensa a marxar. “Em vull quedar a viure aquí”, assegura. La fórmula passa per mantenir Andorra com a base i portar l’obra cada vegada més lluny. “Inevitablement s’ha de sortir d’aquí perquè és molt petit”.
Hi ha un destí que apareix ràpidament quan pensa en gran. I aquest és Nova York. Alguna peça seva ja hi ha estat en una exposició col·lectiva. Ara voldria ser-hi ella. Mentrestant, continua entre la muntanya i el taller, amb l’objectiu que aquell cinquanta per cent dedicat a l’art continuï creixent fins que ja no calgui repartir-lo amb res més.
Comentaris (1)