Els seus pares el van tenir amb 26 anys i en la darrera ecografia que li fan a la seva mare no hi veuen res estrany. A l’hora de néixer ho fa sense braços i amb una cama més curta que l’altra, però al llarg de la seva vida ha demostrat que pot escriure amb els peus o guanyar un diploma als Jocs Paralímpics de Londres en natació. “Els pares van gastar poc temps en pensar per què havia nascut així i ràpidament ens vam posar a treballar a poder ser el més autònom possible”, ha exposat. Afegeix que amb 4 anys va començar a l’escola amb uns companys “cap d’ells sense discapacitat i vaig acabar amb 14 i escrivint els exàmens, en el meu cas amb els peus, igual de ràpid que ho feien els meus amics”.
Ha començat la seva al·locució manifestant que “es tracta d’una conferència que es recolza en les meves experiències i vivències i us vull donar una sèrie de missatges que serveixin per a tothom”. Uns missatges amb calat perquè els assistents que s’han congregat a les graderies siguin conscients i puguin reflexionar. “Mentre l’ésser humà no neixi perfecte, tots som persones amb discapacitat, malgrat que els Serveis Socials només considerin que hi ha un 10% de la població”, ha etzibat. Per aquest motiu, remarca que “si tots som persones amb discapacitat perquè tots som imperfectes, no ens em de mirar amb certs perjudicis”.
“Hi ha gent que es creu perfecta i d’altra que es veu més imperfecta quan es mira al mirall. Cal que les persones s’acceptin tal com són perquè tothom tindrà problemes en la vida”
Hernández Aguirán té clar que l’enveja és molt dolenta i cal que tothom s’ajudi amb què pugui per fer una societat millor. “Hi ha gent que es creu perfecta i d’altra que es veu més imperfecta quan es mira al mirall. Cal que les persones s’acceptin tal com són perquè tothom tindrà problemes en la seva vida”, ha expressat. Reconeix que no tenir braços és un inconvenient, però no un problema perquè això, diu, no té una solució.
Un dels mals endèmics d’aquesta societat és l’enveja i el fet de comparar-se els uns amb els altres perquè “ser el millor del món és molt complicat. Per aquest motiu, una societat exitosa és que cada integrant no competeix contra l’altre, sinó contra un mateix”. Precisament, aprendre viure amb la realitat de cadascú és important i en el seu cas va ser capaç de treure’s el carnet de conduir, però no té cotxe perquè adaptar-lo costaria entre 50.000 i 60.000 euros. Fa tres anys que té un mitjà de comunicació digital centrat en el Reial Saragossa i “he recuperat la meva vocació”. Sens dubte tot un repte de superació, però això demostra que els fantasmes i els perjudicis s’han de deixar de banda i ser un mateix i viure la vida.
Comentaris (1)