La lluita de l’aigua, la força del foc (fets art… escènic)

L’Escènic Arts enfila la recta final. I ho farà amb bona nota. Clar, sempre que no hi hagi cap incendi. Perquè la composició visual a través del foc del càmping ara convertit en aparcament ha esparverat algun espontani puntual. Mentre la immensa majoria veia la calidesa visual d’una instal·lació magnífica -s’entengui o no allò que vol transmetre-, hi havia qui, legítimament temia per la integritat del bosc de Concòrdia. Que potser alguna raó deuria tenir. Però al costat de la magnificència del muntatge de Carabosse, poc a fer. 

El foc, però, ha estat després de l’aigua. Coses de l’Escènic Arts. L’aigua que transforma les bruixes. Les goges. L’aigua que connecta amb la natura. Que encén la vida i apaga el foc. No pas sempre com es pot comprovar en el muntatge de Carabosse, en què en alguna de les seves instal·lacions hi fan compatibles els dos elements. Però deixem definitivament la proposta de la companyia francesa, ja hi tornarem, per centrar-nos en el treball que Cristina Pericas, Edd López i Emma Regada han presentat a Canillo. ‘Goja’ és un tribut a les dones d’aigua. 

A l’excel·lència del cos femení. I a la seva pugna contra les adversitats que se li presenten en el camí. Un cant a la natura, a la vida, a la dona. A les dones que brollen de l’aigua. Llum, música, els cossos dels ballarins dansant en vertical damunt la façana vidriosa de l’edifici del Telecabina -no, senyors turistes, no és una modalitat canillenca ni andorrana de netejar vidres- i molta conceptualització. Molta poesia visual. Molt cadascú que faci o interpreti el que més li plagui. O gaudeixi, potser només, de l’esforç dels artistes.

Perquè cert que hi havia una part del públic molt entregat, que per alguna cosa la companyia de Pericas jugava a casa -és laurediana, d’acord. Però hi havia una part del més que nombrós públic que ha trigat en connectar. Regada i el flirteig terrenal amb l’aigua, molt poètic, molt enamoradís, ha costat de fer passar. El públic que pretenia descobrir ‘Goja’ volia veure els cossos desfilar per ‘telepatina’. I quan això s’ha donat, la connexió ha estat diferent. Més evident, més clara. I cadascú ho rep com vol i ho digereix com pot.

Ja se sap. Així és l’art contemporani. I és art una composició amb brasers, com ho deien aquells que temien una crema incontrolada del bosc de Concòrdia? Ah, sí, una colla de brases ‘fotudes’ per allí a l’antic càmping. “És espectacular”, deia aquell. Carabosse -i els seus homes i alguna dona de vestit i barret- dona caliu als espais. Metafòric i literal. I ha convertit l’antic càmping Pla és un homenatge al foc. I a les torretes. Els testos, vaja, que ja se sap que aguanten altes temperatures.

I ha donat vida a vells despertadors reconvertits en caps de petits personatges que amb el seu moviment mantenen viva la flama. O aquells bidons de llauna que esdevenen el cos d’homes que reguen flors sorgits de focs de cuina. Focs de fogons que es reinventen en noves funcions. I les gramoles que doten de sonoritat diversa un espai que tot just fa una setmana encara no era l’escenari d’un prec a la lluna via dansa aèria. Aire, foc, aigua. Desenes d’homes i de dones. D’infants i de gossos, que ara són família, passejant entre flames. 

Passejant i aturant-se. Fins i tot descalçant-se per tancar els ulls i connectar amb els elements que donen vida. Uns hi veuen brases que calaran un incendi-de-me-cagun-Déu-i-no-hi-ha-un-puto-bomber-de-retén. D’altres gaudeixen de la transformació de l’espai. I encara els que llegeixen poesia entre flames. El foc que encén l’art. Escènic. A Canillo. La lluita per la vida. La força dels elements. O quan aigua i foc poden conviure malgrat ser adversaris. És art, és cultura. Per molt que alguns -pocs o molts- no ho acabin de veure. I cadascú que entengui el que li doni la gana. Respecte i gaudi. Sempre. 

imatges i muntatge visual: MERITXELL PRAT