El llegat d’Antoni Roig ‘entra’ a la història d’Andorra

(AMB VÍDEO) La vídua de l’històric sindicalista, desaparegut fa dos anys, amb la col·laboració de qui va ser un dels integrants més actius del SAT a cavall del segle XX i el XXI, Josep Maria Bautista, lliuren a l’arxiu històric els primers documents sonors i videogràfics sobre l’ARA

Escolta l'article ara…

0:00
0:00

Segurament a molts dels residents actuals a Andorra el nom d’Antoni Roig no els dirà res o ben poca cosa. Però ell va ser el gran impulsor del reconeixement dels residents al Principat. Dels residents com a ciutadans i dels seus drets. De fet, la seva lluita persistent va posar les bases, abans fins i tot que ho fes la Constitució o que hi posessin la banya els polítics autòctons del país, al reconeixement d’Andorra, almenys de fet, com a Estat. A poc a poc, el llegat documental d’Antoni Roig, desaparegut fa dos anys als 79, s’anirà incorporant a l’Arxiu Nacional d’Andorra. 

La seva vídua, Maite Utgés, i un dels membres més actius del Sindicat Andorrà de Treballadors a cavall dels segles XX i XXI, Josep Maria Bautista, han entregat els primers documents i videogràfics aquest migdia a l’arxiu. Els acompanyava Andrés Orihuela, fill d’un altre dels grans impulsors, del mateix nom que el fill, del moviment resident el darrer quart de segle passat. Aquest migdia sols s’ha entregat una petita mostra del que es disposa. Més endavant hi aniran dipositant més documents que, sota control però espargits en diferents caixes, romanen en domicilis per on havia passat Roig a Catalunya. Entre la documentació lliurada aquest matí a l’arxiu hi ha una còpia del Memoràndum que l’Associació de Residents a Andorra (ARA), fundada el 1976 gràcies a l’empenta de Roig, va lliurar el 1977 al Consell General per evidenciar el pes i la transcendència que tenien els ciutadans no nacionals en la vida social i econòmica del Principat. 

Utgés ha reivindicat “el llegat” de Roig i la seva lluita “pel drets”. Més encara en un moment, fa 40, 50 anys, que “hi havia molta por a parlar”. La vídua de l’històric sindicalista destacava que el que s’anirà entregant no deixa de ser una part de la història d’Andorra. “Més gran o més petita”, ressaltava un Bautista que malgrat fer anys que per motius personals va deixar Andorra i ara es mou entre la Garrotxa i l’Empordà, continua mantenint el mateix discurs reivindicatiu alhora que sentimentalista. Un discurs, tot sia dit de passada, que no s’acaba mai. Bautista va estar al Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) que es va fundar el 1990 com una seqüela natural de l’ARA. Seqüela que es va anar fent gran, perquè el SAT va ser el primer sindicat que hi va haver a Andorra i fins que no va aparèixer la Unió Sindical d’Andorra (USdA) va acaparar tot el poder de la lluita sindical. De drets. 

De reconeixement dels treballadors en una Andorra on per no haver-hi, no hi havia ni Constitució. De fet, recordava Bautista, emocionant-se a cada dues frases, sempre expressiu, que van ser els contactes que tenia Roig amb la classe política i sindical espanyola -des de Felipe González a Joan Raventós passant per tants d’altres i quan el PSOE manava per primer cop a Espanya- els qui van ser cabdals perquè hi comencés a haver un reconeixement implícit d’Andorra com a Estat. Com a país propi i independent. “Que Espanya acabés situant un consolat a Andorra volia dir que Andorra no era ni Espanya ni França”, ha recordat l’exsindicalista impulsor del SAT2TiCo, la branca de l’hostaleria i el comerç del SAT al peu de l’arxiu històric. 

Josep Maria Bautista repassava el memoràndum del 1977 com si fos la Bíblia d’Andorra. Una Andorra que en aquell moment no arribava als 30.000 habitants, i amb una clara majoria d’espanyols que reclamaven drets. Un d’ells, per exemple, esmentava a qui Antoni Roig va deixar l’encàrrec d’acompanyar la seva vídua en la classificació de tot el material que va deixar relacionat amb el Principat, era que la sanitat tingués caràcter universal. Una circumstància que, ha recordat Bautista, encara al 2026 no s’ha assolit. De fet, com tampoc no s’han assolit d’altres de les reivindicacions que promovia Roig fa mig segle.

D’aquells primers impulsors de l’ARA o el SAT després, ben pocs en queden al país. Uns quants, malauradament, han mort. D’altres, en jubilar-se o abans de fer-ho, segons el cas, han acabat marxant del país. Com el propi Bautista, que parla amb recança d’aquells moments. Hi havia menys mitjans que no pas ara. Però molta més energia. Ho evidencia en cada paraula que pronuncia. I s’ofereix, si escau, a donar suport a aquells que vulguin iniciar alguna reivindicació nova. Aquells que vulguin promoure la defensa dels drets individuals i col·lectius. Encara que, i d’això no en té cap dubte, Andorra ha canviat molt. Moltíssim. Per començar, per les dimensions demogràfiques. Pel volum poblacional. 

Etiquetes

Comentaris

Trending